Després d’aquestes últimes eleccions, ens enfrontem a un “pitjor del mateix”, que s’inicia amb dues batalles. Una és “polític -fratricida”, entre els antics socis independentistes, avui a mata degolla per “negociar” qui es queda amb més poder, negociació que res té a veure ni amb el benestar de la ciutadania, ni amb la pandèmia, ni amb la decadència de país, sinó amb -diguem-ho clarament- la confrontació i el “tornar-ho a fer”. En paral·lel a la batalla “domèstica” es desenvolupa al carrer una altra batalla, la física, animada pels mateixos contendents “domèstics”. L’objectiu és tapar la ignomínia i acovardir la ciutadania. En aquesta batalla, ja coneguda com 2ª fornada de les nits dels “vidres trencats”, sense res a veure amb Hasél que seguirà a la presó, una “kale borrica” catalana amb suport italià, ben proveïda, entrenada i coordinada, crema i saqueja la ciutat, (2 milions € en desperfectes).
És la batalla de la por sense enemics que es puguin defensar. Destrossar el mobiliari urbà i saquejar “valentament” comerços, sota la mirada d’una policia tèbia, a la qual fins i tot es persegueix perquè se sap que les detencions, si n’hi ha, duraran poc i se’n sortirà sense càrrecs. L’ajuntament, babau solidari amb els vàndals i els seus inductors, se suma a demanar la llibertat d’un pres per agressió, no per cantar.
El separatisme pagarà aquesta devoció ignorant-los. L’efecte de distracció per barbàrie s’atura just quan s’arriba a un acord bàsic sobre el repartiment del pastís; la policia no utilitzara foam, s’imputarà a 35 agents, s’alliberarà els manifestants empresonats, s’activarà (o no) un nou referèndum pel dret a decidir “el que jo et digui”, es menysprearà des de ja, i un cop més, a l’oposició. I ja que hi som, anem a lluir-nos: es vetarà que policies i guàrdies civils puguin vacunar-se.
La imputada Borràs es fa amb el 2n poder institucional de Catalunya, i en un salt als principis de moralitat-dignitat, demana i se li concedeix, encara que de forma opaca, ser funcionària d’un estat que odia i torpedina. Per a més “INRI, Moncloa no s’immuta gens ni mica davant els esdeveniments catalans. La seva atenció està posada en els seus fosques subvencions a Duro Felguera/Veneçuela, i a Plus Ultra, a més de buscar – ara ells- els seus “tamayazos”, per fer-se amb el màxim d’autonomies, després d’acomiadar al dimoni Iglesias.
Acostumar-se als desastres. A l’igual que els invisibles milers de morts diaris per la covid, respecte a la primera onada, han deixat d’afectar la ciutadania, les últimes nits “de vidres trencats”, tampoc afecten tant com les primeres. L’ésser humà s’adapta als desastres i en el seu desig de supervivència acaba per acostumar-se, esperant que el foc, si més no, no arribi al portal de casa seva. És així com s’imposa una dictadura en un país, ho estem veient en un clar directe.
Una Alemanya sense sentit comú. S’ha parlat poc d’aquells alemanys, dubtosos i fins i tot contraris als violents postulats de Hitler que o bé van anar directament a camps de treball o van acabar alçant el braç amb la salutació feixista per pura por de ser exterminats al costat dels jueus. El que passa a Catalunya podria tenir una similitud esgarrifosa amb el que va succeir a Alemanya, nació que quan va descobrir qui eren en realitat els feixistes i assassins als camps d’extermini, Berlín estava ja en ruïnes.
Aquí a més s’acorda una estratègia perversa. Els “lazis”, com furiós rebuig de l’acrònim que els hem penjat, no són feixistes, els feixistes som els altres catalans qui, segons sembla, els oprimim i no els deixem ser lliures. En realitat, l’apel·latiu feixista només se’ls pot aplicar a ells, els secessionistes que, per la seva pròpia naturalesa fanàtica, intolerant i violenta, ho són i ho saben, per això inverteixen amb tanta feresa aquest qualificatiu i ho atribueixen injustament als seus opositors.
Tal com va passar amb l’alçament de la resistència francesa després de la invasió dels nazis, una bona notícia emergeix per la democràcia a Catalunya: neix una resistència catalana a la dictadura nacionalista, de cada vegada més activistes lliures de nacionalisme, força que creix proporcionalment a l’augment de la seva intolerància, del seu fanatisme, del seu odi patològic i de la crueltat inusitada que s’estén fins amb els morts que mai van ser nacionalistes, sense que cap dels líders es lamenti de tal disbarat. Els que resistim només busquem la llibertat, una convivència inclusiva, un pensament plural sense supremacismes i la pau.
L’altra bona notícia és que l’abstenció ha calat en el vot separatista que només compta amb el 25% dels seus votants. La Independència és la pitjor de les dependències.
