Prevenir amb un diagnòstic el ‘pas a l’acte’?

A més del creixement recent d’assassinats masclistes, diversos en pocs dies, per “compensar” el temps de confinament, que hauria frenat els assassinats a l’ús en situació normal, en aquests dies Rocío una noia de 17 anys és assassinada i esquarterada per la seva maltractadora parella, un home, també maltractador previ, filma durant hores l’agonia de la seva parella diabètica fins que aquesta mor sense proporcionar-li cap ajuda. Tal com es preveia les dues dolces germanes Ana i Olivia són asfixiades pel seu pare per causar el pitjor dolor que es pot infringir a una mare. El pare presumptament suïcidat, com va fer Asunta Porto a la presó després de matar la seva filla adoptiva, seria un perillós psicòpata, invisible com seductor i home d’acció, fins que entra en conflicte el seu orgull. Breton altre psicòpata autor de la incineració dels seus dos fills per també aconseguir torturar de per vida a la seva exparella, de moment no s’hauria suïcidat. Fa menys d’un mes una mare assassina la seva filla amb pastilles a Sant Joan Despí, una altra al seu fill Sergi, a Tenerife i el 14 d’aquest mes a Màlaga una altra mare ocasiona la mort del seu nadó de 18 mesos per maltractaments.

El perquè de l’ocultació mediàtica de les dones assassines per part de l’administració, pel que fa als assassins homes de les seves parelles, podria ser evident; perquè hi ha més, bastants més, però en el cas més execrable, per premeditat, de matar els propis fills, succeeix el mateix ocultació mediàtic, quan el protagonisme de gènere s’inverteix. Hi ha més mares que maten els seus fills que pares, en una ràtio de 7 dones x 3 homes, però, aquesta dada s’amaga. També s’oculta la major ràtio de violacions per part de residents estrangers. En el segon cas per minorar la ira i el racisme, en el primer a fi a preservar el dogma ideològic? Per a la majoria de les associacions feministes, una dona, ni menteix, ni maltracta, ni assassina. Quan una dona mata la seva parella, és perquè es va afartar de maltractaments, i això sol ser cert, però perquè amagar les mares assassines (15 a 2020/9 a 2021) quan els assassinats masclistes segueixen sent superiors i del que es tracta és que no se’n produeixi cap.

Més enllà de la síndrome, el SAP (síndrome d’alienació parental) com a comportament, es nega amb una violència exacerbada, només perquè s’atribueix a la dona (?) quan l’home pot ostentar i ostenta la mateixa conducta. No obstant això, transformar tot el gènere masculí de forma generalitzada en potencials maltratacdors- assassins, suposa un greuge injust sobre el qual les associacions de pares lògicament es queixen. El cas és que això de “ni una més” segueix sense funcionar i Moncloa, que no vol ensenyar a pescar i només proporciona peixos, va i suprimeix matèries tan claus com filosofia i ètica, ja aprovades per l’executiu anterior, substituint-les per urbanitat. No hi ha per tant cap aproximació al que seria la urgent necessitat d’implementar un intens pla educatiu d’educació en valors i respecte entre humans especialment entre gèneres. Aquesta absència allargarà la condició masclista ja detectada en els estudis dels joves.

Així que d’una banda és lògic que les dones, sent les majors víctimes propiciatòries d’aquest desvari, es defensin i protegeixin, però, al voltant d’aquesta situació s’estaria creant una tela d’aranya sectària de la qual es beneficiarien associacions feministes -no totes- que no estarien fent res pràctic o prou actiu pel que fa a les subvencions rebudes i els objectius associatius. Sóc conscient que el que acabo d’escriure és políticament incorrecte i pot suposar-me els pitjors epítets, però, crec que puc salvar la situació dient que aquestes associacions són abans de res voluntarioses i conscienciades, però no fanàtiques, i no els mancaria una tutela experta que les ajudi a anar mes enllà “de la manifestació” i contribuir des de la difusió i la formació de com d’execrable n’és el crim sigui per masclisme o feminicidi.

La gran incògnita que manté dissimulada l’acció assassina d’un maltractador tindria dos vectors: 1. La impossibilitat de preveure una inesperada reacció de violència que sorgeix d’improvís (moltes agressions que acaben en assassinat no tenien cap antecedent almenys conegut per denunciat) 2. La massa freqüent posició femenina d’acceptar com a norma un maltractament per eventual i resistir-se a denunciar posant en risc la seva vida en acceptar la tornada a casa del maltractador que reincidirà carregat ja a més, aquesta vegada, amb sentiments de venjança.

En aquest sentit, una altra de les urgències que caldria implementar com més aviat millor seria el afinament en el peritatge de la Psicopatia, atorgant un valor jurídic de perillositat, en aquest diagnòstic, trastorn que comporta alhora, seducció, manipulació, mentida, absència de emocions i remordiment, així com notable potencial per passar a l’acte en un tipus d’agressió que pogués ser letal. Al psicòpata se’l descobreix després del pas a l’acció. En el cas dels assassinats purament masclistes, la psicopatia cursa, però presumiblement no sempre, en l’assassinat premeditat dels propis fills; l’existència d’una psicopatia és molt més probable i la seva detecció primerenca hauria de poder arribar a constituir un valor jurídic que “a priori” no “a posteriori”, protegís a tots dos progenitors separats, que hagin de compartir custòdia de fills en fase de creixement. Es tracta d’un diagnòstic de profundes connotacions ètiques i morals, que podria comprometre la llibertat de les persones, però sembla que la nova normalitat obligués cada vegada més, com ja passa a la Xina, a ser una persona obedient i a qui, no compleixi les lleis, sancionar-lo. Se sap que avui es poden preveure el patiment de l’Alzheimer, fins i tot el del càncer i altres malalties genètiques-hereditàries.

En pocs anys la nostra fitxa mèdica serà un mapa molt complet de les malalties que per herència o constitució podem arribar a patir per així prevenir-les. En aquest marc, perquè no incloure un diagnòstic psicològic que detecti salut o malaltia mental i, en aquest cas, la Psicopatia com a síndrome nociu, que podem establir amb força precisió en tractar-se de subjectes freds, mancats d’empatia i d’emocions que no cursen exteriorment , aspectes detectables amb força precisió a un diagnòstic clínic en profunditat?

Sé que plantejo una cosa tan nova com escandalosa, però en quina mesura el saber que la parella de la qual m’acabo de separar i amb qui he de compartir el creixement dels nostres fills, en cas de xoc parental, podria comportar risc de mort per als nens? Fins i tot un mateix podria tenir tendències psicopàtiques. Incloure aquest diagnòstic en el nostre mapa d’hora de malalties potencials amb previsibles actualitzacions a mesura que la nostra edat i la ciència avanci, formarà part d’un futur en què el metge ens cridarà a casa, si aquest dia no ens hem pres el “liti” prescrit , ja que serà la mateixa pastilla no ingerida, la que avisarà telemàticament al metge i/o a la família.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides