Perquè Catalunya compra la independència?

Després d’escoltar en un fòrum a Cardenal, autor de La Telaraña, preguntar-li a Jordi Canal, historiador: “Perquè un país tan progressista amb tant sentit comú i un esperit modern, i europeu compra la independència? A més de les respostes que dóna Canal, d’acord amb la seva especialitat, en disposo de tres més, aclaparadores tot just analitzades. Abans d’exposar-les, he de recordar que aquesta “compra”, per sort mai va ser majoritària.

Fet aquest aclariment, anem als perquès concrets, d’una compra tan sorprenent. Ningú qüestiona la immersió lingüística; la identitat catalana dels que vivim i treballem -nascuts i no nascuts aquí- és ferma i arrelada. Tampoc ningú qüestiona la democràcia, el dret a decidir, tal com li vaig respondre al meu amic Josep, després de la seva pregunta, abans de l’1 d’octubre. “Però tu estaries en contra de el dret a decidir?”. “És clar que no, com puc estar-hi en contra”, li vaig contestar: ” faltaria més “.

Llengua i drets; són dos contextos en què Catalunya coincideix. Tots hauríem pogut comprar aquesta proposta, si no s’hagués pervertit des de la manipulació i l’engany. El “sagrat” dret a decidir, resulta que muta en el dret “a decidir el que jo et digui”. En el referèndum (a més d’il·legal) la posició de No, que indiscutiblement ha de contemplar qualsevol referèndum, aquí brilla per la seva absència. ¿ om és possible? Pot un govern, a més de saltar-se la legalitat, decantar i fomentar una sola opció? Escòcia no ho fa, però Mas, i les seves hosts sens dubte, sí. Després d’una nova malversació de fons en publicitat, exclusivament, a favor del SI, el segueix “la pregunta clau”, inauditament esbiaixada, segons tots els cànons acadèmics, que, com a especialista en demoscòpia, he explicat múltiples vegades a la Facultat, però ni la meva associació professional, ni l’àrea de comunicació de la Generalitat s’immuta davant el meu avís.

El Govern elegit a les urnes, pot perdre el sentit de la representació universal? Potser per aconseguir oficial (i forçadament) la seva ferma expectativa de manipulació. La resposta és terroríficament clara: per Mas i els seus “sequaços” el SI ha de guanyar “a costa del que sigui”. Si el referèndum ja era il·legal per anticonstitucional, influir descaradament en el SI, era senzillament un acte de deslleialtat al país.

M’arriba dolorosament el record d’un Pujol exultant arrogant-se per a ell mateix, l’ètica, des del balcó oficial, que il·lusos tots vam assumim orgullosos. Però aquesta vegada serà que no; els estranys “picnics” nocturns a “totes” les escoles públiques, previstes com a col·legis electorals el dia 1, confirmen el que per a la història ja és un monumental complot contra la democràcia. Ordit des de les ruïnes de CiU, just després que (avui ja ho sabem) Oriol perdi la seva oportunitat dinàstica. Ni el mag Pop hauria superat un engany tan enorme a l’audiència.

“El mandat democràtic que el poble dóna al govern” era, en realitat, una faula que el Govern posa en forma d’ham en mans de catalans, els quals, obnubilats, o piquen en massa, o bé opten per no qüestionar-se el que és evident que és mentida. D’aquest cavall de Troia no s’han baixat i encara es rememora i reivindica el fal·laç mandat de l’1-10. L’emoció un cop més obnubila la raó. Aquell dia les 40 bretxes obertes per la policia “nacional” es transformen en 400 terribles agressions inexistents, però explotades fins al tedi, i que tanquen amb nota màxima de satisfacció l’enganyosa operació de compra duta a terme. Si repeteixes moltes vegades una mentida aquesta s’acaba fent veritat. L’engany no ha fet més que començar; les irresistibles i contínues diatribes secessionistes que segueixen, no donen ocasió als seguidors a pensar per ells mateixos, i com en les sectes, la consciència es posa en mans dels gurus de presos i fugats en un cop d’estat que un tebi 155 no elimina.

La segona raó del “perquè de la compra” és rural, ve d’abans, i té a veure amb un Pujol carismàtic que dels 24 anys de la seva presidència en passa 4 repartits longitudinalment, visitant la Catalunya profunda, la més noble, però també la menys formada i per això la més ingènua. Allà el “petit” President, amb un perfil clon del típic botiguer de la comarca, estreny mans, xerra, abraça, signa i “toca” (per que Pujol et tocava i es quedava amb el teu nom, amb el del teu poble i amb el teu èxtasi per ell).

A cada visita porta millores per a una necessitada Catalunya rural que (https://federalistesdesquerres.org/es/2020/06/ricard-cayuela-dalmau-90-anos-de-jordi-pujol-o-catalula-a-la-casilla-de-salida/) mai, passi el que passi, deixarà de venerar, admirar la seva figura, i exonerar-lo fins i tot de qualsevol crim de què se´l pogués acusar en el futur. (Déu no ho vulgui) Estem, doncs, davant una prevenda de matrícula d’honor, de la qual només falla l’hereu, però aquesta jugada, ningú del carrer, se la imagina, així que Mas i Junqueras segueixen amb la malversació de fons i treuen al carrer a gairebé dos milions d’ingenus i alhora exultants compatriotes, en autocars, primer a Barcelona, ​​més tard a Perpinyà, amb bitllet i entrepà pagat, al millor estil de les convocatòries franquistes.

El tercer motiu de compra té un nom; “Joves”, que vivien bé i mai havien tingut una oportunitat èpica, com la que li ofereix lliurar-se del “opressor”. Mai van córrer davant dels grisos, així que de sobte, troben un motiu de rebel·lió i lluita contra un enemic imaginari. Adoctrinats i protegits pel Govern, ben proveïts i guiats pels cdrs corren darrere d’uns mossos incrèduls que suporten tèbiament com es crema la ciutat, sense ordres de detenció (“apreteu, apreteu”).

Tres raons doncs aclaparadores per les quals una part de Catalunya ha comprat la independència; 1r el de prevenda amb Pujol, 2n l’acte engany del referèndum 3r els joves troben un objectiu de vida. La cirereta del pastís, la posa Pedro Sánchez i els seus palmeros, just quan els desanimats independentistes de carrer comencen, -histèrics i desesperats-, a comprendre que el “procés” no és més que un bast negoci mafiós, que ara, a més, entra en mortal confrontació interna. Un estat embogit promou passar de la immersió a la supressió lingüística. Es sacrifica el castellà com a llengua vehicular per mantenir els suports nacionalistes que evitin la desfeta de “Moncloa”.

El despropòsit permet una comparació sociològica per als annals de la història de Catalunya: del policia nacional de Franco que, els 60, t’amenaçava amb una hòstia si no li parlaves en cristià, al comerç que mig segle més tard és escratxat, denunciat i assetjat per atendre en l’idioma del “opressor”, sense que ni Gobierno ni Govern s’immutin.

Entendran per què la resistència constitucionalista dels que estem lliures de nacionalisme ha de ser tan persistent com la resistència francesa, que va aconseguir, no sense esforços i sacrificis, l’expulsió del seu país dels invasors nazis.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides