Una de les estratègies del secessionisme que assola Catalunya, consisteix a aprofitar-se de la freqüent desafecció que els socis, en general, senten cap a les seves corporacions professionals: Cambra de Comerç, Col·legi d’Infermeria, advocats, metges, aviat el propi CFB… Recentment la Universitat de Barcelona i, ara, PIMEC han patit invasions bàrbares. En aquesta última ocasió, PIMEC ha trencat, però, una seqüència que semblava invariable i la invasió s’ha quedat als peus dels cavalls. Vegem que ha passat. Quan l’ANC descobreix, en el seu moment, l’esmentada debilitat corporativa, es proposa dur a terme una presa de poder d’aquestes institucions en unes accions que em permeto denominar com invasions bàrbares, i en què, el de menys és el lideratge o les capacitats dels que l’ANC posa al capdavant de la institució atacada, perquè es tracta d’un atac pur i dur en què gestionar bé la institució, és el de menys. Es tracta només de prendre el poder i implantar el règim parcial i absolutista que representa la nociva ideologia separatista. La capacitat importa un rave; només val la causa. Ho estem comprovant en la pobra gestió de les conselleries del govern, més ocupades per filòlegs que per enginyers. O en l’erràtica gestió de la Cambra de Comerç. Aquest és un més dels molts forats per on fracassa i es dilueix el procés i PIMEC ens ha donat el tret de sortida per evitar més preses de poder i recuperar la diversitat de pensament en les que encara pateixen aquesta ocupació bàrbara.
Vaig tenir l’ocasió de viure un intent d’invasió bàrbara a la meva corporació professional, després de presentar una candidatura professional a la Junta de Govern. En aquest procés electoral es va presentar del no-res, una candidatura, que, sense dissimular, advocava per un col·legi per la república. Ningú d’aquest grup havia participat en la dinàmica estructural de l’organització, ni tenia idea de gestió col·legial, amb un programa més trufat de proclames que una altra cosa, constituint, de sortir elegits, un clar perill per al bon desenvolupament de la institució. Per sort no ho van aconseguir, però el seu pes va trencar l’estructura habitual de vot i va guanyar una altra candidatura que, tot i que tenia secessionistes, no ho eren tots. Del mal, doncs, el menys dolent. Com no eren tots de la mateixa corda, no podien fer el que va fer, per exemple, Canadell en entrar a la Cambra de Comerç amb unes enquestes que més esbiaixades i manipulades no podien ser. Per cert, després de dos anys, un jutge ha anul·lat per fraudulentes, aquestes eleccions de la Cambra, que hauran de repetir-se. Amb el Palau de la Música o amb el Col·legi d’Infermeria ha passat poc menys que alguna cosa similar i a la UB, tot i els esforços per aconseguir un rector neutral, ha sortit guanyador un altre independentista.
Gestionar des de l’adhesió i no des de la capacitat. Si un ocupa un lloc sensible i té ganes de prosperar, en té prou avui a Catalunya amb posar-se un llaç groc, per arribar al cim, senti més o menys la causa. Una fita per la qual no haurà hagut de passar cap filtre experiencial ni d’aptitud, ja que amb el fervor ideològic val. Aquesta és, doncs, una selecció nepotista o a dit d’algú que mai serà imparcial ni neutral i que escombrarà cap als seus passi el que passi. Aquesta parcialitat jugula la pluralitat o la diversitat de pensament en un esperable marc democràtic, que el secessionisme incompleix de base. Suposa un gran garrotada per a les institucions i, a hores d’ara, després de la dolentíssima pel·lícula groguista viscuda, des de gairebé una dècada, la insatisfacció d’una part de ciutadania comença a emergir, després d’adonar-se de la trampa que suposa reclamar llibertats mentre et treuen la teva. Ni a la Cambra de Comerç, ni al meu col·legi professional, ni en el dret a decidir (el que jo et digui) de l’1-10, el vam veure venir. Pimec, ja amb veterania suficient, sí que ho va veure, reacciona davant l’amenaça, i ho fa a temps donant-li la volta a la invasió bàrbara que s’acostava. És un exemple a seguir tant davant institucions ja ocupades com davant pròximes amenaces.
Els diners fugen del conflicte. Tots ho saben, menys Artur Mas; que també passarà a la història per la seva vídeo arenga sobre el seu pronòstic de permanència entusiasta de les empreses catalanes, davant la nova república (vegin-ho, no s’ho perdin). Empreses que, fins i tot malgrat els 8 segons de durada de la DUI, van sortir en massa disparades de Catalunya. No obstant això, a les mitjanes i petites empreses no els resulta gens senzill fugir de la crema, com a les grans, així que davant la nova amenaça secessionista de dominar i dinamitar la pròpia casa corporativa, aquest cop el col·lectiu s’hauria rebel·lat i votat aclaparadorament per la garantia continuista i de neutralitat lluny de la política. El nombrós empresariat català de la mitjana i petita empresa fins i tot aliena a PIMEC ha dit prou i encara que no han estat tots, sí els suficients per aquesta vegada evitar la invasió. En el seu moment és probable que alguns petits empresaris haguessin tingut fins a una inicial actitud tolerant i de certa simpatia per un nou moviment que va començar amb l’anomenada revolució dels somriures i semblava que preservava la cultura, allò propi i proper, fins que va arribar la deriva violenta després de no aconseguir l’escriptura de la finca catalana, i el somriure es va torçar en ganyota emmascarada i incendiària, manejada pels que tiren la pedra i amaguen la mà.
Els dos milions de seguidors que l’independentisme va assolir treure al carrer, dels quals parla orgullós Junqueras -que mai van arribar a dos milions, però si a prop-, avui ja no existeixen com a seguidors. Ho hem vist objectivament en l’abstencionisme del vot independentista del 14 F i en els 3.097 vots de PIMEC que opten per Cañete, el candidat continuista (84%) contra els 599 de l’ANC (16%) i és que tantes persones poden ser enganyades un temps, però no tot el temps.
La tornada de les Kristall nacht. En aquest procés electoral avançat, cal tenir en compte així mateix que els dies previs a la votació i fins i tot el mateix dia de la votació s’estaven produint, sobretot a Barcelona, el que ja s’ha acordat en anomenar Kristallnacht catalanes o nits dels vidres trencats en trist record d’una sèrie de linxaments i atacs combinats ocorreguts a l’Alemanya nazi, el 1938, contra ciutadans jueus per les tropes d’assalt de les SA juntament amb la població civil, mentre les autoritats alemanyes observaven sense intervenir, a l’igual que fa avui el govern, que només veu desproporcionada l’actuació policial (sense voler veure la impagable imatge d’uns manifestants perseguint les furgones policials) mentre calla davant el foc, les destrosses i saquejos de 300 vàndals organitzats i 80 delinqüents que passaven per allí. Sens dubte aquests fets en temps real van animar encara més a un vot massiu a PIMEC.
L’estratègia de Cañete ha estat avançar les eleccions i tenint en compte que les candidatures continuistes sempre tenen mes avantatges que les del challenger, s’ha aprofitat sens dubte de la posició avantatjosa de què està ja dins, la qual cosa davant l’opció d’una invasió més religiosa que professional que se’ls venia a sobre, qualsevol amb sentit comú, hauria fet el mateix. Es llança doncs un monumental repte comunicatiu als socis que ha evitat que un col·lectiu estrany que no té més objectiu que implantar un règim absolutista de pensament únic, se’ls fiqui a casa.
