La independència ha caigut de les alforges independentistes; els errors, (vegeu Mas, balbucejant excuses a tv3), la perversa pressió exercida sobre més de la meitat de la població resistent, (invisible per a ells) i el descobriment de l’engany per part dels fidels (“només volíem pressionar”, Junqueras dixit). Punxa el soufflé, amb gran pèrdua de seguidors, bé esgotats, bé decebuts, o que de tan indignats, proposen que els indultats tornin a presó.
Moltíssims es van treure el llaç groc que només tenia un objectiu: la presa de poder pels que estaven en primera línia. Aquests separatistes privilegiats (consellers, directors generals, assessors) per no perdre encara més clientela, continuaran insistint en la consecució de la independència; bé amb “mantra” re-referèndum, o amb reeditar la DUI (per a Aragonès, fins al 2050). Aleshores “tots calbs”.
El furiós enfrontament entre les tres faccions separatistes, la primera fugada, jugant al Consell republicà; la segona, presencial, que planteja fins i tot, renunciar a l’estelada, i, la tercera, una CUP que no sap qui és Jordi Pujol. Sense bastides doncs per al “dogma”. Es reafirma el ridícul a Europa, els diputats farts “dels catalans”, mai no van validar, per absurda i innecessària la seva reivindicació, malgrat la inaudita inversió (Espanya no ens robava) que alguns diputats varen gaudir, deixant-se comprar. Allò que ara els queda rau en dos objectius: primer viure bé, i segon reclamar competències. El primer està aconseguit ja que contràriament al llibre d’Albert Soler (“Ens vàrem cansar de viure bé”) la flor i nata dels separatistes viuen com mai no haurien ni imaginat. Cuidaran, dels fidels a la causa, ja siguin convençuts o oportunistes, però només emocionalment, ja que garanteixen vots, per seguir pujats “al carro”.
Encara que la independència quedi aparcada, continuaran tenint el control dels diners, ja que es tractava d’això. Sense esperar-ho, els ve a veure un àngel, en forma d’au fènix, es tracta de Pedro Sánchez, entestat a mantenir-se fins a les properes eleccions, que una, cada vegada més nombrosa, Espanya decebuda, espera que no guanyi. Sánchez, un líder amb una excepcional capacitat per renéixer de les seves cendres, ho aconsegueix una vegada més amb l’èxit aparent de l’últim congrés, sense una sola crítica, amb tots els expresidents i capitans històrics rendits als peus -no fos cas que els treguin beneficis-, posant-se ell al seu torn, als peus dels separatistes.
Segon objectiu, aquest en curs: arrencar al servent, el màxim de competències a canvi d’aprovar els pressupostos. En efecte, l’odiat Estat espanyol “nyordo”, cedeix una vegada i una altra, a un xantatge brut. Els mandataris separates, i la seva cohort amb els seus precedents malversadors, a qui se’ls subvenciona els avals reclamats per tornar els diners. Una còmoda supervivència per ells queda més que garantida. La població que no abraça “la causa” no tindrà cap oportunitat, llevat que es llencin als seus braços parlant català i prometent fer-ho, fins i tot, en somnis. El Barça perd, les empreses es resisteixen a tornar, Barcelona és avui una de les ciutats més brutes, deixades i perilloses d’Europa, s’ho poden creure?
L’única esperança per la resistència és que funcioni el “divideix i guanyaràs”, ja que l’independentisme està quartejat, encara que només ideològicament, que no per al repartiment. “No ho tornaran a fer fins al 2050”, però fins aleshores seguiran aquí, fixats qual “super glue”, com Sánchez, tot el que puguin. Tot i les increïbles barbaritats que han fet i segueixen fent, l’un i els altres, no podem esperar que baixin del ruc, si algú no els fa fora. Un ruc en bucle repetit “com pitjor, millor”. Es van aferrar a la moqueta, als super sous, més limusina, després de guanyar unes eleccions, fent una volta de rosca totalitària a la democràcia, empobrint el país a costa del seu enriquiment personal. La història en donarà testimoni: mai un nacionalisme destructor de l’estat de dret, va ser tan enganyós, i malvat amb la seva pròpia gent, orquestrant un vergonyós blanqueig, en un pervers intent, que la destrossa passés desapercebuda, i ells continuessin al comandament, in saecula saeculorum, i “si t’he vist no me’n recordo”.
