De la defenestració de Franco a la de Pujol, nou semblances per a la història

La “defenestració” del bust de Franco, que, a Barcelona, ​​va sortir volant per la finestra del rectorat de la UB, el 17 de gener de 1969, va ser un acte de gran simbolisme històric. El paral·lelisme polític -que no militar- entre Franco i Pujol, resulta extraordinari, com si el segon hagués seguit pas a pas la política del primer. No sabrem mai si va ser conscient o inconscient, però el símil és espectacular tal com comprovaran.

Encara que és poc sabut, 42 anys més tard del “vol” del bust del Generalísimo, s’expulsa a Oriol Pujol de la Generalitat i de CiU. El fill d’un Pujol divinitzat, anava a ser el seu successor, en una dinastia Pujol Ferrusola, prevista després d’un breu efecte de distracció del teloner: Artur Mas. El poble s’ho empassaria però l’hereu designat havia abusat de la seva posició al govern, amb corrupteles descobertes i sentenciades. El seu pare creient que encara tenia la “santa butlla”, després de 23 anys de “quid pro quo” amb la centralitat, ho considera com una provocació més “de la malvada Espanya”. Frustrat i furiós va recórrer immediatament al seu pla B (Catalunya 2000) desenterrant la destral de guerra i fent que el seu titella, Artur Mas, ja en la corda fluixa després de perdre 12 escons, abracés la independència, entabanant a ERC, a canvi de quedar-se com a president. Acció innecessària si Oriol hagués arribat a presidir la Generalitat 23 anys més, tal com tenia previst el seu astut pare.

Primera semblança: Tot lligat i ben lligat. Primera coincidència frustrada, entre els dos personatges: Pujol perd el seu successor, de sang i Franco el seu, de confiança, Carrero. El nus previst es trenca. La dictadura assassina del guanyador d’una guerra fratricida, suavitzada a partir 1950 (sense ja gairebé marxistes per suprimir), ungit d’un poder absolut, és un tipus baixet, hieràtic, tímid, implacable, impredictible, amb veu atiplada, concentrat en la pàtria, i a qui únicament venç, la mort el 1975. Entre el 77 i el 80 s’arma amb urgència una “successió” que pretén tornar a la democràcia, obrint-se a una irregular transició que, a Catalunya, dirigeix ​​un Pujol, també ungit qual “caudillo”, líder incontestable, absolut. Tots dos se senten destinats a passar a la història

Segona semblança: Cabdills animen entorns mafiosos. El president català aviat implementa, a l’ombra, un desplegament similar del mateix nepotisme, prebendes, comissions i corrupteles, coincident amb els que Franco havia desplegat. Al contrari que el hieràtic caudillo, Pujol és càlid, somriu, sap ser proper. Feta aquesta excepció, és una rèplica gairebé exacta del “Generalisimo”.

Tercera semblança: Gairebé bessons. També de baixa estatura, tímid, implacable i impredictible amb veu atiplada, i un interès obsessiu per Catalunya, Pujol és un respectadíssim monstre polític.

Quarta semblança: Por insuperable. Les paraules i dictàmens de tots dos, eren llei. Ningú, gossa interposar-se a les seves decisions, ni fer la més mínima crítica. Ni tan sols Pasqual Maragall, quan va tenir l’oportunitat, en renunciar a la seva acusació del 3%, que, no obstant va obrir però la Capsa de Pandora. Pujol, després de 23 anys de mandat (més de la meitat dels 40 de Franco) i ja fora de la presidència, és interrogat al Parlament, per a vergonya seva i estupefacció de fidels i contraris (això no va ocórrer en vida mai a Franco ). Pujol després de perdre la seva condició d’honorable, indignat, irascible, amenaça penosament al Parlament amb sacsejar les branques del seu arbre, sent finalment acusat al costat de tota la seva família, i ja amb proves irrefutables, d’organització criminal per delinquir, en un procés, que sembla dormir “el somni dels justos”.

Cinquena semblança: Eludint a la justícia. El caudillo tampoc va ser mai jutjat, ni condemnat, malgrat els morts a les cunetes. El mateix succeirà amb Pujol, de qui, previsiblement, s’espera que mori per posar fi a l’assumpte i llavors iniciar la seva redempció, que amb les rodes de molí a TV3 ja hauria començat.

Sisena semblança: Companyes també al comandament. Marta Ferrusola és exonerada d’un judici, que no arriba, malgrat el seu altíssim protagonisme, en tots els tipus de decisions “de la casa gran”, tant polítiques com econòmiques, mobilitzant  privilegiats negocis amb els fills, que Pujol aprovava (mai una “abadessa” va ser tan activa). Com és sabut la influència de Carmen Polo sobre el seu marit va ser així mateix extraordinària, tant en desviar-lo dels que li demanaven clemència, com respecte dels suggeriments atesos en el nomenament de ministres.

Setena semblança: Enganyosos “indultats”. Franco, amb el seu poder absolut i de mitjans, aconsegueix enganyar el poble espanyol, que el venera multitudinàriament fins anys després de la seva mort. Una part significativa de Catalunya, malgrat la seva caiguda en desgràcia, sembla haver-lo indultat. Un Pujol sagrat que, no obstant, ja en els inicis del seu mandat, enganya el poble, amb la gran mentida de Banca Catalana, en arrogar-se una ètica que no té i, més tard, acumulant una fortuna bruta amb recompte fins ara constatat que puja avui ja a més de 100 milions d’euros. Res a veure amb l’herència de Florenci. Pujol no mor, només es “jubila”, però, demostrada la seva malifeta, arriba la seva defenestració oficial encara que les evidències i veritats sobre ell, són negades per una part del poble que, tossut, culpa la “malvada Espanya”. Els sona en temps de Franco, el “complot judeo masónico”? Pujol encunya la mateixa idea contra Espanya.

Vuitena semblança: Adoctrinament. Tots dos personatges coincideixen en invertir quantitats ingents en l’adoctrinament dels ciutadans. El caudillo mitjançant Falange i auxili social, i en tots els programes escolars, amb lloances a la seva persona. A més, un molt sòrdid robatori de 30.000 nounats mitjançant infermeres afectes al règim que “distreuen” fills de mares vinculades a la República, per fer-ne patriotes de la sagrada Espanya. Pujol, al seu torn, fomenta la “Norma”, aplicada en tots els nivells educatius, incloent una flagrant manipulació de geografia i història que aconsegueix un profund adoctrinament, fins i tot de molts fills d’immigrants del sud, nascuts a Catalunya i avui afectes radicals a la identitat nacionalista, per no sentir-se orfes. Aquest adoctrinament es desvetlla a partir del 2012, en la baixada al carrer de gairebé dos milions de catalans. Pujol és així mateix el responsable d’un altre projecte abjecte (encarregat a l’independentista Àngel Colom) per atraure a Catalunya milers d’immigrants magribins o indis (Catalunya ostenta el 70% de la totalitat nacional) proclius aquests a aprendre català, ja que no parlen castellà, mentre que els hispanoamericans sí, i, per això, no interessen. Aconseguida la independència serien els primers a tenir papers (Carme Forcadell dixit).

Novena semblança: Enemic imaginari. Mentre Franco abjurava del marxisme, Pujol clama contra “l’espanyol”. Clam heretat amb una obsessió “esquizo” pels processistes. És molt probable que trobéssim semblances similars amb altres totalitaris, tipus Perón, podent elaborar una completa guia del “perfecte dictador”. No obstant això, la proximitat i potència dels nostres protagonistes, Franco a la post guerra i Pujol a la transició demanaven a crits aquesta anàlisi comparativa en què els paral·lelismes trobats resulten aclaparadors.

Avui, a l’ex honorable, més preocupat per netejar la seva imatge, no el deu fer gens feliç comprovar la decadència de Catalunya amb la interpretació que els hereus, -no escollits per ell- han fet del seu pla B; amb una independència “a la brava” i en un “com pitjor, millor”. No obstant això, tot i que, fracassat, el procés segueix vigent en clau de poder instaurat, tot i que deteriorant-se per moments, en aplicar els líders actuals els seus mateixos mètodes de nepotisme, abusos, corrupció, frau, inaudita malversació de fons, amb un terrible afegit d’odi i imposicions pròpies de Mussolini, i que Pujol, presumiblement no hauria aprovat. “La Claveguera”, aquesta vegada, s’ha deixat oberta a la vista de tothom i la pudor arriba arreu. L’apunyalament entre les dues faccions, abans germanes, marca la fi del somni. Pujol, escrúpols i moralitat a part, ha estat un personatge irrepetible de reconegut lideratge, habilitat i prestigi i un implacable autoritarisme que va saber conduir a una Catalunya seduïda i en progrés, durant 23 anys. Es podria haver elevat com a mite històric etern per al país, de no haver escombrat fraudulentament cap a la família, més fidels i propers, a més d’activar, per rancúnia, el seu funest i nefast pla B, que obre en canal el seu propi país, destrossant-lo. El Franco militar va fer coses molt pitjors. Per això les comparacions tenen un límit. Els dos però passaran a la història, tot i que de forma diferent. De poder-la llegir, a cap dels dos els resultaria del seu gust.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides