L’evolució tecnològica que ens porta a una vida davant pantalles i més pantalles determina que, ja en el mateix àmbit educatiu, haguem de fer front a canvis profunds, en l’estil d’ensenyar, tant en la forma com en el fons. La inaudita explosió tecnològica digital que modifica radicalment la nostra forma d’estar al món, comença per l’ensenyament, sense millorar-lo. La preocupació més gran, però, ara mateix:el futur dels nostres fills i nets. Ens inquieta llegir que mentre que ni nosaltres mateixos sabem como evitar tanta pantalla els gurus digitals de Silicon Waley eduquen els seus fills, prohibint mòbils, tablets i ordinadors. https://elpais.com/especiales/2019/crecer-conectados/gurus-digitales/.
Seguim aclaparats per la rapidesa, tot es fa amb pressa. El jove “estudiant” ha perdut el costum de llegir i es troba hipnotitzat i seduït per “visualitzar” les 1000+ 1 imatges, seguir esquemes o amb sort, obrir tutorials del “rei Google”. Té pressa per treure’s de sobre l’assignatura de torn i el seu portàtil el distreu d’una classe que li sembla avorrida. El seu sentit de l’esforç ha desaparegut: “Ho vull fàcil i ja”. Per molts joves, la nova febre de l’or digital (les criptomonedes) suposa un mannà automàtic. Reconeixent i lamentant que els joves es trobin en un entorn que transita entre la precarietat i la màgia digital, la dinàmica de pressing social d’aquesta paradoxal dicotomia furta i empobreix l’ésser humà de la seva humanitat.
Tot i l’impacte i avantatges, si algú no hi posa remei, els “enginyers en línia”, podrien acabar, posant endolls al “fons” de la pica, i el veí o l’amic desaparèixer, tancats a la seva casa búnquer. Al costat del multi teletreball, per mor de la pandèmia, i davant els nous entorns digitals que ens enlluernen, no podem preveure les noves finalitats dels terrenys urbans apunt de quedar desèrtics. Milers d’hectàrees de les seus multinacionals, universitats, parcs temàtics, hípers o malls centers esdevindran espais abandonats, (dos edificis locomotores del Corte Inglés a BCN ja han estat venuts), reconstruïts a tota pressa amb micro despatxos i pluri habitatges barats i hermètics, vídeo condicionats, d’oci i treball, abastits per milers de Siris o Alèxies i pels drons d’Amazon.
El sistema, incapaç de compaginar progrés amb un autèntic benestar sostenible, segueix animant la supervivència del model obsolet de creixement infinit, que ens porta a una crisi, darrera l’altra; l’última, devastadora. Els avisos segueixen caient en sac foradat, i, tot i estar ja en ple compte enrere, els atemporals desastres climàticses continuen considerant normals, i, per tant, d’origen natural. Abandoneu qualsevol projecte de compra immobiliària a primera línia de platja, després de la ja pronosticada pujada del nivell de la mar, perquè quedarà sota l’aigua. S’ha parlat poc de les illes desèrtiques, en altres temps habitades, avui abandonades a quedar semi cobertes d’aigua marina. Tampoc fem res davant el multi creixement arbitrari de ciutats en terres volcàniques. En tenim l’exemple terrible a casa nostra.
Es relativitzen les humanitats, s’aprecia com poc rendible l’aproximació qualitativa i molt menys la reflexió filosòfica. Com a molt ens quedem, “gràcies” a Moncloa, amb l’assignatura d’Urbanitat, que substitueix la ja aprovada de Valors i Ètica. Mentre, ens envaeix un nou concepte de gènere, a mes de perillós, sense cap ni peus, que escandalitza fins a les més històriques feministes. El nostre jove rei, empassador de guions, en mans del sistema que representa, ens diu que “per fi hem entrat en una època de creixement sostenible”. Res més allunyat de la realitat: el biaix dels algoritmes, els bots maliciosos (https://latam.kaspersky.com/resource-center/definitions/what-are-bots) i, fins i tot els robots d’atenció psicològica, dominen les nostres planificacions. Dades que, en estar basades en aquesta “nova evidència”, no es poden qüestionar. La fal·làcia que els números tot ho aguanten ha passat a ser dogma de fe, i només dient que “això és científic”, podem validar qualsevol estupidesa.
S’admira i es dona per bons a polítics engolats i alhora enfangats, personatges sense historial laboral, experts “medradors” sense ofici, però amb benefici (avida $). Ens hem deixat enganyar per una transició centrada en “com està lo meu”. Hem arribat a l’extrem de donar el comandament més poderós del món a un tipus perillós, tant ric com abjecte, mal educat, masclista i destructor, a qui hauria seguit un altre de motllo similar. Una esquerra anti natura i erràtica es posa al servei dels nocius nacionalismes populistes, venerant-los.
Dit això, només hi ha dos camins; seguir per la senda del creixement infinit fins a topar novament de cara amb la realitat i baixar a un refugi cada vegada més insegur, o mostrar-se crític i fins desobedient amb aquestes immenses rodes de molí que el sistema aconsegueix que, submisos, ens seguim empassant. Al punt al què hem arribat, posicionar-nos, equival a rebel·lar-nos, però els poders dels estats, amb les seves recents lleis de seguretat “anti” ciutadana, ens fan fer-nos enrere, així que optem per seguir dins la nostra zona de confort, sense apreciar que aquest espai és cada vegada més limitat i indigne.
L’engany es sustenta ara en el “somni” de la domòtica. Amb la nostra llar automatitzada i la companyia sonora intel·ligent dels robots – aquests sí, femenins- que ens avituallen la nevera quan es buida, tindrem més temps per veure Telecinco, entre teletreballar i rebre els drons. Des de les consultories comprovem com els comandaments intermedis es desafecten de la marca que representen, mentre els fundadors concentren els seus esforços en posar en valor la seva “startup” de torn, per vendre-la, com més aviat millor, al primer ingenu que passi, i llestos. El consumidor d’avui s’ha de treballar la compra, ja que el proveïdor està reduint recursos i aplica la llei del mínim esforç. La banca residual sanciona al client, si pretén donar-se de baixa del compte o si els importunes presencialment. Les xarxes de delinqüència de coll blanc, on empresaris artistes i fins i tot presidents estan empantanats (https://elpais.com/pandora-papers/2021-10-03/los-papeles-de-pandora-destapan-los-negocios-opacos-de-600-espanoles-y-35-mandatarios-internacionales.html), mereixen un nou article. No només no estem progressant adequadament, sinó que malgrat el brutal avenç científic/tecnològic, el món ni millora ni progressa ni és més feliç, i la venda d’armes i els objectius de poder i domini creixen inexorables.
La Xina, el 2030, tindrà a l’espai estacions orbitals elèctriques que obligaran els governs a tancar les nostres “Endesas” (https://blogs.elconfidencial.com/tecnologia/hasta-los-diodos/2021-08-19/china-electricidad-electricas- factura-luz_3238658/). Això sí, la factura de la llum baixarà, i molt. La desigualtat, el sofriment o la pobresa no preocupen les elits. Branson, Musk i Bezos, competeixen en organitzar viatges turístics a l’espai que només les elits es poden permetre. Una situació tant radical necessita d’una revisió humanista i moral, també radical, però que ningú “de dalt” gosarà proposar, ni ningú “de baix” disposarà de mitjans per activar, així que seguirem al ritme del sistema. Les pròpies administracions, amb cada vegada més funcionaris, tornen de nou a l’endeutament, mitjançant ofertes financeres, crèdits al consum o préstecs personals immediats, únic mitjà de vida que els queda als banquers. Augment penós de la esclavitud i la desigualtat d’una majoria desfavorida.
Arribat el vespre, els casinos, bingos i llocs d’apostes “on line”, ens regalen un primers diners perquè ens enganxem des de casa, al joc. Com va passar amb la criminal pujada de la llum, el nostre podemita ministre de Consum, poca cosa resoldrà, en el seu intent, d’aparador, de frenar el joc. Nous lladres espanyols, protegits per la justícia -denominats “pobres okupes”-, sense hàbitat, campen al seu aire envaint domicilis aliens i exigint diners per retornar una propietat que no és seva. “Alguna cosa va malament” va escriure Tony Judt. Esperant haver contribuït a que el lector -“Obri els ulls”-, títol de la premiada pel·lícula d’Amenábar, amb un guió, inspirat en La Vida és somni, de Calderón, -temàtica que oscil·la entre el compromís i el malson- vull concloure aquest article, citant un paràgraf de Zygmunt Bauman, “estem pagant el preu de 40 anys d’afartament i gresca atorgats per una sèrie d’obsessions demoníaques interconnectades, com viure a crèdit, en una salvatge orgia consumista, que obre una bretxa profunda entre guanyadors i derrotats, amb la nacionalització dels guanys i la individualització de les pèrdues, l’encongiment dels rangs dels guanyadors davant de la multiplicació dels perdedors i una globalització per als rics, aparellada amb lligar els pobres a terra “.
