Víctor Terradellas, implicat en els ridículs tripijocs dels nacionalistes catalans amb Rússia, abandonava el seu partit Junts, lamentant-se que els òrgans de direcció haguessin actuat sense “cap mena de neutralitat”…. Potser l’esperava? Els líders de qualsevol règim polític, abjuren de la neutralitat perquè venen la seva doctrina. Els que la compren no seran en cap cas neutres; per això, la van comprar. Tot i això, els directius d’una associació, civil, sanitària, professional, educativa o esportiva, que sol reunir nombroses persones amb objectius vinculats només a l’associació, estan obligats a respectar la neutralitat ideològica dels socis, ja que la direcció representa tothom . Posicionar-se de part, vulnera flagrantment la llibertat dels associats.
Aquest és el sentit de la neutralitat. Qualsevol individu que a títol personal, o com a grup pretengui liderar una associació no política, ha d’excloure la seva ideologia particular. L’ANC, fidel servidora del nacionalisme radical, tracta de fer-se amb qualsevol associació o col·legi, per implantar-hi la seva doctrina totalitària. El que menys importa d’aquesta estratègia immoral és la pròpia associació. L’objectiu és aconseguir la seva direcció per implantar ideologia. L’atac de les hosts separatistes, sol deixar confusos els socis, sobretot si són contraris a la ideologia que s’intenta imposar. Un exemple “esfereïdor” d’aquesta situació, el trobem a les universitats vatalanes, preses pràcticament per rectors oportunistes, que mai no haguessin ascendit per mèrits propis, però que han trobat en l’amoral elecció a dit una manera de ascendir només amb venerar “la causa”, la sentin pròpia o no.
L’escenari universitari ha estat sempre “l’oasi de cultura, coneixement i diàleg”. Així que amb aquesta intromissió ideològica, el propòsit constitutiu ha quedat fet miques. Aquests rectors com a bons estómacs agraïts, no només animen les consignes involucionistes, sinó que permeten que es titlli de feixistes als que s’hi oposen. Davant del constant assetjament i humiliació patides, en progressiu degoteig, molts professors brillants ja han marxat de Catalunya, i molts altres s’ho estan pensant. Els lectors o doctorands estrangers ja no hi apareixen, ja que ha corregut la veu del que aquí els espera. Les pancartes de rebuig contra qualsevol que els qüestioni sorgeixen a la més mínima reivindicació, arribant a l’atac físic que els rectors ignoren, mirant cap a una altra banda. Per això, l’inicial èxode jueu d’expulsió nazi ja es pot considerar una comparació correcta. En el súmmum del despropòsit la Universitat ha arribat a acceptar un exercici de blanqueig institucional dels quatre expresidents de la Generalitat independentista, tots ells imputats, prestant-s’hi encantats, davant el sentiment de vergonya aliena de la comunitat docent.
Aquesta descarada invasió de la llibertat de pensament ha propiciat que s’aixequi un mur de resistència contra la que ja és una clara dictadura. L’objectiu central d’aquesta resistència és recuperar la neutralitat perduda, ja que ningú, i menys al segle XXI acata un règim autoritari del tipus que sigui. Des d’aquí el meu profund respecte, reconeixement i admiració pels esforços incansables d’aquest grup de més de 200 professors i catedràtics que conformen “Universitaris per la convivència” -col·lectiu al qual em sento orgullós de pertànyer-, l’objectiu vertebral del qual és recuperar la neutralitat i la llibertat de pensament de l’acadèmia. Més enllà dels estralls soferts en la convivència veïnal i familiar de la ciutadania, algun dia, estic segur, s’arribarà a reconèixer també aquest gran dany infringit a la comunitat universitària.
Fer-se amb les institucions d’un país és un exercici històric dels règims dictatorials. Catalunya pateix, doncs, des del 2012, amb la interessada abraçada de Mas a la independència (seguint ordres de Pujol) el que anomeno com “invasions bàrbares” – estratègia política involucionista consistent a apropiar-se del govern d’una institució per imposar un règim ideològic totalitari, estratègia aclamada i subvencionada pel post govern colpista. Tot al contrari, doncs, del que s’espera de la neutralitat de representació. Els invasors no tenen el més mínim projecte ni interès per la institució, i com a penya sectària, quasi religiosa que segueix les instruccions del guru de torn, “l’assalten a sac”, a toc de corneta. Es tracta d’una encara més perversa versió del major engany català: “dret a decidir sí, però el que jo et digui”.
Compartint govern al meu col·legi professional durant vuit anys, vaig mantenir una estricta neutralitat -sortint jo del govern, no va trigar a perdre’s- descartant de ple el referèndum associatiu que fanàtics col·legiats ens plantejaven, amb la pretensió de poder constatar el grau de divisió del col·lectiu. Vam afrontar el 2018 una candidatura que ja només pel seu lema instava a la parcialitat: “psicòlegs per la república“. Avui afortunadament, encara que l’ANC segueix mantenint el grup sectorial de col·legis professionals “a envair”, es tracta d’un moviment decadent.
Un altre exemple de vergonyosa invasió el pateix la Cambra de Comerç, entitat de gran arrelament, presa, amb males arts, fa anys, ja en el mateix període electoral, utilitzant l’esmentada “sectorial de col·legis” de l’ANC. El jutge acaba de confirmar la sentència: les eleccions s’hauran de repetir. Societat Civil Catalana, afortunadament, també disposa d’una sectorial de col·legis, però just pel contrari; promoure una estricta neutralitat de representació. A la seva recent escola d’estiu, la neutralitat ha estat el seu eix vertebrador. La resistència a la foscor i al borreguisme, que ofereix el nacionalisme, creix com l’escuma a Catalunya i acabarà, per molt sacrifici que ens costi, per lliurar-nos d’aquest inesperat yugo con flechas, que no vam saber veure venir. Com ens diu Ayn Rand; “Quan reparis que la corrupció és recompensada i l’honradesa es converteix en un sacrifici personal, llavors podràs afirmar sense por a equivocar-te que la teva societat està condemnada”.
