Gustavo Petro, primer president d’esquerra de la història de Colòmbia

El dirigent socialdemòcrata i la vicepresidenta Francia Márquez tractaran de realitzar reformes profundes amb un Congrés dominat “pels de sempre”, l'elit econòmica i política del país

    Gustavo Petro, 42º president de Colòmbia (Pacte Històric)
    Gustavo Petro, 42º president de Colòmbia (Pacte Històric).

    “El canvi real” de l’esquerra ha triomfat a Colòmbia. En el 2019 i el 2021, milions de colombians van reclamar canvis als carrers i van iniciar la crisi política que ha deixat als partits tradicionals fora de la segona volta de les eleccions presidencials després de l’impopular mandat de l’expresident Iván Duque. Els socialdemòcrates Gustavo Petro i Francia Márquez s’han convertit en els hereus de bona part d’aquestes demandes i s’han erigit com els primers president i vicepresidenta d’esquerra de la història de Colòmbia.

    L’exguerriller, economista i líder de la coalició Pacte Històric ha obtingut el 50’5% dels vots i ha superat a l’enginyer i magnat de la construcció populista de dreta Rodolfo Hernández, que s’ha quedat amb el 47’3% de suports. El vot en blanc ha ascendit fins al 2’25%.

    A la primera volta, la majoria dels colombians van votar per dues personalitats alternatives “als de sempre”, l’elit política tradicional. Petro ha proposat un canvi ambiciós i a llarg termini i Hernández, un pragmàtic i enfocat en la lluita contra la corrupció.

    Canvis profunds

    El 42è president de Colòmbia ha aconseguit l’anhelat triomf a la tercera ocasió que s’ha presentat com a candidat a la presidència. Abans va ser guerriller i, quan la guerrilla M-19 (en la qual militava) va deixar les armes, es va convertir en un exitós i polèmic senador i alcalde de Bogotà.

    Petro ha defensat que el seu projecte polític necessita ser realitzat durant diversos mandats per aconseguir els seus objectius mitjançant reformes profundes, encara que ha promès que no es presentarà a la reelecció. L’economista ha proposat desconcentrar la propietat de la terra, deslligar els sistemes de salut i de pensions del sector privat i canviar el model productiu del país de l’extractivisme a l’industrialisme.

    “Petro vol fer un canvi cultural i liderar un estat que prengui accions fortes per assegurar la igualtat”, ha afirmat la politòloga Mónica Pachón a BBC Mundo. “Un estat més gran, més garantista, amb una provisió de serveis més àmplia, que necessàriament implica augmentar la despesa i la burocràcia estatals”, ha explicat l’analista.

    Negociar amb l’elit

    Com a líder de la coalició Pacte Històric, Gustavo Petro té el suport de 20 senadors i 28 representants a la cambra baixa. No obstant això, serà fonamental negociar amb les formacions polítiques tradicionals per fer els canvis de fons que ha proposat al seu programa electoral.

    Durant la campanya de la segona volta, tant Petro com Hernández han hagut d’iniciar aquesta negociació amb els líders dels partits “dels de sempre”. Per al candidat independent, comparat amb el president salvadorenc Nayib Bukele per alguns mitjans de comunicació, ha estat més fàcil, ja que el seu programa econòmic era més similar al de les forces polítiques de dreta de ‘l’establishment’ colombià, liderades pel centredretà Fico Gutiérrez.

    El recentment elegit president ho tindrà més complicat, ja que les reformes que proposa afectarien directament els interessos de l’elit econòmica i política (tradicionalment aristocràtics i criolls), que té el poder al Congrés i que ha governat Colòmbia des que es va independitzar d’Espanya el 10 d’agost del 1819 de la mà del llibertador Simón Bolívar.

    A més del Congrés, haurà de conviure amb altres grans contrapesos: el Banc de la República, els mitjans de comunicació, les corts, els ens de control estatal i les associacions empresarials. Fins i tot el principal aliat potencial de Petro, el liberal Sergio Fajardo, ha votat en blanc a la segona volta de les eleccions presidencials.

    “Els de sempre”, el gran obstacle de l’esquerra

    La institucionalitat colombiana ha impedit fins ara que es produeixin canvis dràstics a l’estat i que polítics d’esquerra arribessin a la presidència del país. Durant dècades, la majoria dels dirigents que no formaven part de l’oligarquia colombiana i que amenaçaven ‘l’statu quo’ van ser aïllats, sobretot si tenien opcions d’arribar a la presidència. Els excandidats Jorge Eliécer Gaitán i Luis Carlos Galán van ser assassinats a les campanyes electorals del 1948 i el 1989.

    Per assegurar-se el poder, liberals i conservadors van formar el Front Nacional durant els anys 40 i 50, un acord amb el qual s’alternaven el poder entre ells i es deixava fora a tots els candidats alternatius. Amb la Guerra Freda de fons, van sorgir sis guerrilles a Colòmbia i els contraris a elles van crear exèrcits paramilitars il·legals per detenir-les.

    Amb el desarmament de les FARC, el principal grup guerriller del país, l’esquerra ha deixat d’estar estigmatitzada per l’aberració que ha assassinat a més de 200.000 persones, que ha provocat que milions de víctimes es desplacin i que continua marcant als ciutadans de Colòmbia fins a l’actualitat.

    Gustavo Petro i Francia Márquez escriuran una nova etapa de la història de l’esquerra a Colòmbia. Amb el temps se sabrà si aconseguiran dur a terme el “canvi real” o si les polítiques dels nous líders del país fracassaran sota les pressions “dels de sempre”.

    (Visited 62 times, 1 visits today)

    avui destaquem

    Feu un comentari