Laporta envia Xavi als inferns després del daltabaix davant el PSG

El president ja ha filtrat a la premsa la decisió d'ascendir a Rafa Márquez com a substitut de qui, fins a la setmana passada, era "el millor entrenador del món per a aquest projecte a dos anys vista amb els jugadors que ell havia demanat"

Joan Laporta i Xavi Hernández
Joan Laporta i Xavi Hernández

En tot just unes hores -poques, realment-, la mateixa premsa que feia setmanes que ponderava de manera celestial el treball de Xavi l’ha enterrat i desnonat sense el menor mirament després de dedicar hores de ràdio, TV, tinta i soroll digital especulant amb les claus de la seva més que segura i necessària continuïtat. Detallant les seves exigències a la directiva del FC Barcelona a canvi de desdir-se de la seva decisió de deixar la banqueta i, fins i tot, donant per fet que, com aquest Barça anava a donar el cop a la Champions -almenys ser finalista i, molt probablement, competir pel títol amb grans expectatives de guanyar-la, més que en la Lliga-, l’única prioritat era convèncer a Xavi de no abandonar el seu lloc de comandament. Amb aquest gir de tot l’aparell mediàtic, el malestar i el disgust pel daltabaix europeu, un altre més i van cinc atribuïbles al tàndem Laporta-Xavi, la directiva ha evitat de moment la mirada crítica del barcelonisme cap a la llotja quan la temporada, mancant que el clàssic pot deixar oberta una petita porta a l’esperança i a la il·lusió, apunta a tancar-se en blanc, sense un sol títol per celebrar.

Com sempre, una solució de cara a la galeria, provisional i improvisada tan habitual en l’univers laportista. Si es repassen els titulars de la prèvia i dels dies posteriors a la victòria a París de l’anada, contràriament, la mà sàvia i experta de Xavi era la taula de salvació al que el barcelonisme havia d’aferrar-se per a assegurar-se el futur, era la llum i l’única guia en aquesta foscor en la qual, si s’ha d’analitzar amb honestedat, s’havia endinsat l’equip a conseqüència de la pèssima gestió de Xavi, més enllà de si realment Joan Laporta no li havia fitxat els reforços de la llista de l’entrenador.

Avui, en canvi, Xavi és història, un mal tècnic que s’ha guanyat no seguir i que, després del revés en la Champions, la cinquena eliminació consecutiva a Europa oferint idèntica imatge d’impotència, sordidesa i absència de personalitat, ha signat la seva sentència de mort com a entrenador del Barça. Els titulars de l’endemà deixen claríssimament clar, recollint les filtracions de la junta davant la urgència de proposar una alternativa, que l’entrenador del filial, Rafa Márquez, serà el pròxim propietari de la banqueta.

Una opció casolana, barata i quasi tronada que tampoc té res a veure amb l’inventari de noms il·lustres i de primera fila fet circular també en la premsa laportista quan Xavi va anunciar la seva voluntat d’abandonar el lloc a final de temporada i, inexplicablement, se li va permetre seguir. En aquell moment, els suports a Xavi eren mínims, per no dir que inexistents, mentre es remenaven els noms de tècnics experimentats, rellevants i també amb un caixet elevat.

La qüestió de fons més preocupant i perjudicial per al club, en conjunt, no radica tant en si Xavi hauria d’anar-se’n, seguir o fer l’equilibrista, ni tampoc en si arribat el cas el millor perfil per substituir-lo és el de Rafa Márquez o qualsevol altre. La vertadera clau d’aquesta pantanosa temporada blaugrana, abocada a l’esterilitat i la decepció, continua focalitzada en la inconsistència i descontrol de la gestió per damunt de Xavi, en la prioritat que Laporta imposa sobre els seus propis interessos i necessitats que, massa vegades, no coincideixen amb les de l’equip.

Laporta sabia, malgrat el títol de Lliga conquistat la temporada anterior, que Xavi clamava per un mig centre i per reforços que mai van arribar i que el seu rival, el Reial Madrid, s’anava a prendre ja de debò el relleu de Kroos, Modric i Benzema, generacionalment imprescindible. La presidència, a més, havia detectat que Xavi, en el fons, no estava a gust amb aquesta plantilla i que tampoc era capaç de resoldre les deficiències en el joc, evidents al llarg de la temporada de l’1-0, ni amb l’arribada d’Oriol Romeu, Joao Félix, Gundogan, Joao Cancelo i Íñigo Martínez.

La resposta a aquesta estructura deficitària i insuficient per a consolidar el projecte ha sigut la de sempre per part de Laporta: el no intervencionisme i la d’actuar amb la seva habitual deixadesa i indolència, confiant en la seva pròpia sort molt per damunt de la seva obligació de procedir amb responsabilitat enfront de les alarmes, deixant podrir i enquistar-se la infecciosa mediocritat de Xavi. Com tenia el recanvi a casa, Márquez, que arribat el cas serà el braç armat de Deco, Laporta va esperar pacientment al fet que el de Terrassa es possés ell mateix la soga al coll sense pensar que a l’hora de la veritat, quan va voler destituir-lo, no podia manejar si més no la seva quitança. Va haver de quedar-se irremeiablement amb Xavi, un entrenador desanimat, rancuniós amb la premsa i autoeliminat que només es va atrevir a prendre decisions valentes quan ja va semblar que estava fora de joc.

Mentrestant, amb l’equip enfonsant-se per la lesió de Gavi, baixa que Xavi no va rectificar fins setmanes després amb l’entrada de Christensen en el mig centre defensiu i la titularitat de Pau Cubarsí i de Lamine Yamal, Laporta va aprofitar l’oportunitat per portar a Vítor Roque amb un cost final de 60 milions que ara com ara el club no pot assumir, ni de bon tros.

La reacció de Xavi a aquesta situació de fa unes setmanes, quan el president admet que l’hagués destituït de bona gana i li compra un davanter estil Keirrison -és a dir, amb més comissions pel mig que capacitat golejadora-, tampoc és racional, sinó més aviat esperpèntica, perquè li dona les gràcies en públic, insisteix que Laporta és el millor president de la història -la qual cosa és impossible, per descomptat, amb el palmarès que probablement deixarà l’era Xavi- i li tanca el passi a Roque, de la mateixa manera que dosifica a Joao Félix, que és la nineta dels ulls del president.

Per això és inevitable aquest desenllaç surrealista en el qual ja està decidit el relleu de Xavi per Márquez quan fa només uns dies Laporta destacava la seva figura com “el millor entrenador del món” en resposta als elogis de Xavi al seu president per “la seva valentia en la gestió del club”.

“Xavi ha superat les expectatives que teníem. Coneixements tenia de sobres, però calia veure com assumiria una banqueta com el del Barça. Com ha viscut tant el món del Barça, el coneix perfectament. Dona gust parlar amb ell perquè relativitza els problemes. Transmet optimisme sempre. Per a ell els problemes sempre es poden resoldre. No veu res impossible. M’agrada molt parlar amb ell perquè té una visió molt clara de club, l’he vist molt madur pel jove que és i per a assumir un càrrec com a entrenador del Barça. Estic encantat amb Xavi, a part que l’apreciï molt personalment, és un orgull tenir un entrenador com ell”, va afegir Laporta. I va deixar clar que el seu futur “no depèn de si es guanyen títols. El seu projecte ha començat enguany perquè és quan li hem pogut portar els jugadors que volia. M’agradaria que estigués molts anys amb nosaltres”.

Ni 24 hores ha durat aquest jurament d’amor etern que ni era veritat ni el contrari, simplement escenificava i sostenia el relat més convenient en el moment. De la mateixa manera que, a partir d’ara, es canviarà al gust del consumidor. És a dir, que si Xavi guanya al Bernabéu s’estirarà el xiclet, i si perd o empata, molt aviat serà anunciat i presentat Rafa Márquez com a nou entrenador. Márquez, per cert, va estar a punt de quedar-se fora del negoci per fer publicitat d’una casa d’apostes mexicana per guanyar-se uns diners extra. Li van haver de cridar l’atenció, encara que en el fons no estava fent res molt diferent del que ell percep i veu cada dia en les entranyes del club actualment.

(Visited 829 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari