No justifico els crims comesos pels milicians de Hamàs aquell dia, però no es pot entendre la brutalitat de l’acció supressiva del 7 d’octubre sense reconèixer el carreró sense sortida en el que Binyamin Netanyahu ha deixat des que governa Israel els territoris palestins, convertint Gaza en quelcom comparable als guetos en que els nazis tancaven els jueus, i fent impossible un territori palestí autogovernat i sostenible a Cisjordània, en haver-s’hi instal·lat aquestes últimes dècades gairebé mig milió de colons jueus, molts d’ells vinguts de Llatinoamèrica o l’antiga Unió Soviètica als qui Israel els ha donat terres, cases i aigua arravatada als palestins.

Netanyahu ha pogut fer tot això gràcies a la seva aliança amb la ultradreta racista i els grups religiosos, aconseguint perpetuar-se en el poder i evitar així haver de donar comptes a la justícia per les causes de corrupció que està imputat. Per Netanyahu continuar en el poder indefinidament a qualsevol preu, hi hagi pau o hi hagi guerra, és la solució que necessita per evadir la presó. I aquests sis mesos, amb l’excusa de l’atac del 7 d’octubre intenta passar a la història com el líder que va fer Israel més gran, aplicant una solució final per Gaza. Deixar dos milions de persones sense casa i sense terra, devastant la franja com va fer Alemanya, per exemple al gueto de Varsòvia, mentre els colons de Cisjordània maten dia a dia amb plena impunitat civils palestins per prendre’ls la terra i l’aigua i fer Israel encara més gran.

Aquests últims dies Netanyahu i el govern dels partits que li donen suport han comés dos fets que no sabem si poden ser contraproduents als plans per continuar l’ofensiva per construir aquest Gran Israel. Un, el bombardeig de l’ambaixada iraniana a Damasc, fet sense precedents que vulnera tota legalitat internacional que no sabem si forma part d’una provocació deliberada per fer que l’Iran i Hizbul·là caiguin al parany, acabin amb la seva resposta moderada i es desencadeni una nova guerra al sud del Líban i nord d’Israel a la que Netanyahu respondria potser complint un dels seus somnis messiànics, bombardejant Beirut i Teheran.

L’altra fet ha estat l’assassinat de de set treballadors de l’ONG World Central Kitchen que ha indignat a l’admistració Biden, principal proveïdora d’armes a Israel. Assassinats que confirmen l’actitud genocida amb la que actua Israel que considera als palestins como a “no persones” i a les ong i periodistes còmplices, amb uns plantejaments semblant als que tenia l’Alemanya nazi amb els jueus. Es diu molt que Israel és la única democràcia del Pròxim Orient. Però si abans era una democràcia només pel ciutadans de nacionalitat israeliana, no pels milions de palestins de Gaza i Cisjordània que vivien en un regim d’aparheid, ara és un estat boig liderat per algú que fuig de la justícia. I més enllà que certament faci mes gran territorialment Israel, per més desenes de milers de palestins que mati, no aconseguirà la seva solució final de fer desaparèixer els palestins de Gaza i Cisjordània.

I acabi quan acabi el lideratge de Netanyahu a l’estat jueu, el llegat que haurà deixat amb tant morts serà més odi i rancúnia, i més persones disposades a morir d’aquí cinc o cinquanta anys perpetrant nous atacs cap a Israel com els del 7 d’octubre.

La entrada Netanyahu busca la seva solució final se publicó primero en El Triangle.

El partits extraparlamentaris que vulguin presentar-se a les eleccions catalanes han de recollir l’aval o signatura del 0’1% del cens electoral, es a dir prop de sis mil signatures, i tant Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, com el Front Nacional de Catalunya com Aliança Catalana els estan recollint. La llista Cívica de l’ANC després de l’ajustada votació de dissabte en que els partidaris a no presentar-se varen guanyar, no es farà. No dono cap possibilitat electoral a la candidatura de Ponsatí i Graupera, més quan aquest últim ja es va estavellar amb les candidatures de Primàries a les municipals. I pel que fa al Front Nacional de Catalunya, partit pel que es va presentar fa cinc anys Sílvia Orriols a Ripoll i que poc després va abandonar, a les eleccions catalanes de febrer de 2021 va obtenir només 5.940 vots, i per aconseguir diputats per Barcelona cal arribar al 3%, que serien uns seixanta o setanta mil vots segons la participació. Amb aquest vots, superat el 3%,  ja s’obtenen dos o tres diputats

Que el Front Nacional, partit relegalitzat el 1999 que va estar inactiu fins fa cinc anys quan va presentar-se a Ripoll amb Orriols de candidata, vulgui presentar-se ignorant que ha estat superat àmpliament mediàtica i electoralment per Aliança Catalana mostra com les enveges i odis caïnites són presents també en aquest espai polític en que no hi lloc per més d’una sigla. Tenim Vox que vol suprimir les autonomies i a les Illes i València ja han mostrat què fan amb la llengua i cultura catalana, que demana mà dura amb la immigració i criminalitzant sobretot la islàmica. També tenim Aliança Catalana amb Orriols proposant aixecar la declaració d’independència i tenir una política de portes tancades i ma dura  amb la immigració.  Entre mig tenim Josep Anglada amb dos regidors a Vic que ja ha insinuat diverses vegades que tot i no ser independentista  probablement al maig votarà Aliança Catalana. Anglada i Orriols han actuat en les seves campanyes electorals d’una manera força semblant. Quan Anglada esdevingué el 2007 i el 2011 segona força municipal a Vic ho va fer parlant d’immigració i amagant la bandera espanyola. Orriols per la seva part, tant a les eleccions de 2019 com a les de l’any passat en que va ser la força més votada, aconseguint l’alcaldia gracies a la negativa de Junts a sumar-se al cordó sanitari, va parlar molt d’immigració amagant també l’estelada per guanyar-se el vot de veïns espanyolistes emprenyats amb la immigració i la presència islàmica a la vila. Ara però són eleccions al Parlament i Orriols vol deixar clara no només la seva ideologia independentista, sinó la seva crítica a Junts, ERC i la CUP per no executar la declaració unilateral d’independència. I pel que fa a la immigració l’alcaldessa de Ripoll continua fent declaracions o piulades que estigmatitzen a les persones nouvingudes.

Sense anar més lluny el passat dijous va fer des del compte de l’Ajuntament aquest tuit: “Aquesta setmana, la Policia Local de #Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Piulada que va motivar que molta gent preguntés si no hi havia cap infractor multi-morós autòcton, al que l’alcaldessa va respondre amb aquesta altra piulada: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures! A Ripoll, #Tolerància0 amb la morositat”.  I més enllà de considerar aquestes paraules estigmatitzadores o que creen la idea que els autòctons són tots cívics, i els immigrants incívics, amb piulades com aquesta que tenen més 150.000 visualitzacions, fan que ella sigui motiu de constant controvèrsia. Cosa que ja li va bé en un context electoral en que ni Esquerra Republicana ni Junts encerten la manera de fer-li front.

Junts, d’una banda, ha presentat a molts municipis una moció legitimant el que diu Aliança Catalana que afirma que Espanya ens envia massa immigració. I, d’altra banda, Esquerra des de la Generalitat ha imposat a Orriols una sanció de 10.001 euros per unes declaracions seves de fa un any a 8TV, sanció que ara pot recórrer i diu que no pagarà. La capacitat de sancionar per un discurs xenòfob o d’odi ja està al Codi Penal, no cal que la Generalitat vagi sancionant administrativament opinions polítiques. I pel que fa declaracions fetes en un programa televisiu tenim ja el Consell Audiovisual que en diverses ocasions ha sancionat programes per permetre discursos xenòfobs. Així ho va fer per exemple el desembre de 2012 sancionant a pagar 14.600 euros a Canal Català per permetre que el popular Carlos Navarro, el Yoyas, insultés de manera continuada en directe a una dona musulmana sense que el presentador Carlos Fuentes ho intentés aturar o fes fora al Yoyas del plató. Ara Orriols condemnada administrativament per la conselleria de Tània Verge està aconseguint victimitzar-se, cosa que li va de meravella en campanya electoral.

La entrada Orriols, de Ripoll al Parlament? se publicó primero en El Triangle.

La Unió Europea i els Estats Units van respondre amb fermesa a l’intent d’invasió de fa dos anys, donant ajuda militar i econòmica a Ucraïna i imposant sancions a Rússia. Però les sancions ni han debilitat Putin ni han afectat de manera substancial la butxaca i el dia a dia dels ciutadans russos. I els prop de cent mil soldats russos i membres de les milícies pro-russes del Donbass morts en combat tampoc afecten Putin que, controlant amb mà de ferro la informació que es dona de la guerra, evita que els funerals i retorns de cadàvers tinguin ressò a les televisions i les xarxes socials. Com passa tantes vegades, un règim autoritari que controla la premsa no té perquè veure’s afectat pels fracassos i les morts si no buiden les butxaques dels ciutadans. I alguns dels països emergents com Brasil, Sudàfrica o l’Índia es van negar a condemnar la invasió o van optar per una neutralitat que beneficiava Rússia permetent mostrar Putin que no estava aïllat.

La Unió Europea ha aprovat aquest dies un nou paquet d’ajudes a Ucraïna de 50.000 milions d’euros, però mentre els donants es queden sense municions per rearmar Ucraïna, molts estats membres es neguen a incrementar el seu pressupost de Defensa i posen reticències a perdre més sobirania amb una futura política de defensa comuna. L’evident fracàs inicial de Putin que creia que la columna de blindats que des de la frontera bielorussa es disposava a entrar triomfant a Kíiv, on pensava que la població els rebria com alliberadors, i la inesperada capacitat de ressistència dels ucraïnesos, així com la determinació de bona part del mon en condemnar l’agressió, va generar el miratge que atacs a la integritat d’un estat sobirà fracassrien, de la mateixa manera que després de la guerra de Bòsnia i Kosovo es deia que ja no es produirien més neteges ètniques de gran abast a cap lloc del món, ni bombardejos de barris residencials de les ciutats. Però de la mateixa manera que a l’Àfrica o l’Àsia s’han continuat produint neteges ètniques -per exemple la dels rohingyes a Myanmar, per no parlar del que fa Israel a Gaza sense que ningú pugui aturar-ho- Putin sap que, tot i el fracàs inicial a Ucraïna, res el farà renunciar a Crimea ni tampoc retirar-se del Donbass ocupat. I sap que el rellotge pot anar a favor seu a mida que s’acosten les eleccions americanes de novembre d’aquest any de les que probablement sortirà guanyador Donald Trump si cap jutge aconsegueix inhabilitar-lo per presentar-se. Assaltar el Capitoli d’un país que deia ser la democràcia més antiga i més consolidada del món pot resultar gratis per qui va incitar a fer-ho. I, evidentment, si Trump recupera la presidència, l’ajuda militar dels Estats Units a Ucraïna s’acabarà.

L’assassinat d’Aleksei Navalni a una presó no només confirma la deriva autoritària de Rússia, en la que no hi ha espai per criticar Putin, sinó que és un exemple paradigmàtic de com acaben els qui fa una dècada, quan encara es creia que Rússia era una democràcia, van intentar fer quelcom fonamental en qualsevol sistema democràtic, com intentar presentar-se a les eleccions i guanyar-les. De moment el 15 de març es celebraran eleccions presidencials a Rússia i Putin guanyarà per golejada, entronitzant-se com el tsar d’una Rússia que només ell pot salvar i que governa cada cop amb més mà de ferro des del 1999 quan va ser nomenat Primer Ministre. En canvi Zelenski dos anys després de liderar l’heroica ressistència, veu el seu lideratge afeblit amb una població cansada. Fracassada l’ofensiva de la primavera passada ha hagut de retirar-se fa vuit dies de la ciutat Avdivka que Putin ha rebut com una confirmació de la seva victòria. I Zelenski sap que si intenta negociar un alto el foc permanent donant per vàlides les línies actuals del front, i Rússia es queda Crimea i la resta de país ocupat, pot passar a la història d’Ucraïna com un perdedor. Però si no ho fa, i no rep més armes d’Europa i els Estats Units, la línia del front en base la qual més tard o més d’hora s’haurà de negociar, estarà més a prop de Kíiv.

La entrada Ucraïna, dos anys després amb Putin més fort se publicó primero en El Triangle.

Sabem com va començar l’actual guerra el 7 d’octubre de 2023 amb l’ofensiva sorpresa de Hamàs que va causar més de 1200 morts entre soldats i civils israelians i el segrest de més de 240 ostatges. Un atac brutal i audaç que sorprenia per la seva contundència assassinant i segrestant civils, que va anar acompanyat del llançament de milers de coets des de la Franja. Uns coets que amb menys nombre Hamàs i les altres milícies palestines encara disparen demostrant que no han estat derrotats com també ho confirma el fet que dilluns passat Hamàs fos capaç de matar en un sol dia 24 soldats israelians. Una acció brutal que més enllà de les condemnes que evidentment mereix, era una resposta esperable després de la humiliació que pateixen els palestins, i amb més duresa els dos milions reclosos al gueto de la Franja de Gaza, fracassada la solució dels dos estats que van intentar el 1993 Yizak Rabin i Iasser Arafat, i que Hamàs va anunciar que acceptaria el 2017. Una solució que bona part de la classe política israeliana rebutja i que l’actual primer ministre, Binyamin Netanyahu ha boicotejat amb nous assentaments i expropiacions de terres durant els més de 17 anys que amb alguna interrupció porta al càrrec de primer ministre. Un regnat de Netanyahu que ha estat possible, no només pel suport del colons, els ultres supremacistes i els partits religiosos, sinó també per la manca de capacitat d’empatia vers dels palestins de la major part de la societat israeliana, formada en bona part per persones vingudes fa unes dècades de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica convençuts que aquella terra era seva per designació divina.

Dic que no sé com s’anomenarà l’actual escalada bèl·lica o guerra múltiple que va del Mar Roig al barris xiïtes de Beirut, i que abasta Gaza, Cisjordània amb els colons matant amb impunitat cada dia palestins, i Israel, amb rebots a Damasc, Bagdad i Ebril, perquè potser el nom amb el qual es recordarà el conflicte dependrà de com acabi i del que passi després. A la guerra de 1948 quan els països àrabs veïns rebutjaren la creació de l’estat d’Israel se l’anomenà la Primera Guerra Àrab Israeliana, però aquesta d’ara  ningú no sap encara com es catalogarà, i tant de bo que fos com l’Última.

Quan l’Iraq de Saddam Hussein atacà el 1980 l’Iran, reobrint la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, convençut que el país de Khomeini seria derrotat ja que el Líder Suprem iranià havia purgat i decapitat els oficials del seu exèrcit, deixant l’aviació persa sense pilots que bé havien fugit, bé havien estat penjats, s’anomenà aquesta com la Primera Guerra del Golf. Una guerra que durà vuit anys i tingué la seva extensió al Golf Pèrsic en l’anomena Guerra dels Petroliers que eren segrestats o enfonsats uns per l’Iran, altres per l’Iraq. Però després vingué la guerra d’Iraq de 1991 amb Bush pare, que passà a anomenar-se com Primera Guerra del Golf, sobretot per diferenciar-se després de la invasió d’Iraq de 2003 amb Bush fill.

L’únic grup que de moment actua amb cautela és Hizbul·là, que llença míssils i coets cap el nord d’Israel amb força contenció, també després de l’atac d’Israel a Beirut, potser perquè la milícia xiïta libanesa és conscient de la fràgil situació del Líban, que pateix la pitjor crisi econòmica amb unes institucions bloquejades, amb el càrrec de president de l’Estat vacant, i el primer ministre governant “en funcions”. I Hizbul·là sap que Netanyahu no parla en broma quan diu que podria convertir Beirut en una nova Gaza. Potser és l’Iran qui vol actuar amb cautela donat que si les seves peces de l’Eix o Mitja Lluna de Resistència, a l’Iraq, el Iemen, el Líban, Síria i Palestina pressionen massa, pot rebre’n les conseqüències. De fet són els fins ara ningunejats houthis del Iemen els únics que clarament estan resultant vencedors d’aquest entramat de conflictes, tant de cara a les societats àrabs com pel que fa al que tenen amb Aràbia Saudita. Netanyahu es un militar i un polític acorralat per les causes judicials per corrupció que només ha a aconseguit aturar perpetuant-se en el càrrec indefinidament i sap que, mentre hi hagi guerra, ho tindrà més fàcil per continuar amb la immunitat que li dona ser  cap de govern.

Però no ens enganyem. No culpem de la humiliació i manca d’esperança que pateixen els palestins només a Netanyahu i els ultraortodoxos. Els joves desarmats que van ser assassinats a la festa rave del 7 de novembre, la majoria d’ells amb doble nacionalitat americana, llatina o europea, eren allà oblidant que ells, tot i que tinguessin una gota de sang jueva per alguns dels seus avis, vivien en una terra que fa vuitanta anys no era dels seus avis, sinó dels legítims habitants de Palestina als qui l’ONU els arrabassà la meitat del territori el 1947, justificant la deportació de centenars de milers d’àrabs, per compensar l’assassinat als camps d’extermini d’Europa de sis milions de jueus.

Ara Europa amb Josep Borrell al capdavant i el Secretari General de l’ONU insisteixen que la única solució son els dos estats. Una solució que no es va poder o voler implementar quan hi havia cent mil colons a Cisjordània, i ara gràcies a les migracions des de Llatinoamèrica i l’antiga URSS i les polítiques de Netanyahu ja són sis-cents mil. I és que el conflicte palestí es descriu clarament amb la metàfora de la pizza que s’entrega a un que és a casa seva i a un altre més fort que arriba de fora perquè la comparteixin. Mentre el dèbil no veu clar que l’altra se’n mengi la meitat, quan demana la seva part al fort, aquest ja se l’ha menjat gairebé tota. I quan només queda una petita porció, el fort li pregunta al dèbil: “Deies que volies que la repartíssim?”.

La entrada Palestina i la fal•làcia de compartir la pizza amb qui se l’ha menjat se publicó primero en El Triangle.

Milei creu que, més enllà de l’actual context de crisi argentina en el que “no hi ha plata”, els subsidis, ajuts i la fiscalitat progressiva són una rèmora pel creixement econòmic. Milei no planteja només retallades temporals per sortir de la crisi econòmica actual. Pretén suprimir, reduir o eliminar-los definitivament, anant més enllà del que proposava a Estats Units fa deu o quinze anys el Tea Party republicà, i del que es va quedar a mitges Margaret Thatcher al Regne Unit els anys vuitanta. Pretén fer desaparèixer o deixar al mínim la presència i la intervenció de l’estat tant en l’activitat econòmica com en els serveis socials, sanitaris, educatius, d’atur i jubilació ara a càrrec de l’estat. Pretén eliminar aquelles polítiques de solidaritat tributàries. Una solidaritat i gestió de serveis públics que mai podran subtituir les ONG i institucions privades a no ser que funcionin com Hamàs o Hezbol·là a Gaza i el Líban, els narcos llatinoamericans en certs barris o a certs estats africans els senyors de la guerra que habitualment, de manera arbitrària i interessada, ocupen l’espai buit que provoca l’absència de l’estat.

No amago que mai he empatitzat amb els religiosos i religioses que vesteixen l’uniforme eclesial fora de les celebracions litúrgiques, sigui sor Lucía o aquella il·luminada que feia de les farmacèutiques l’objectiu de la seva diana, Teresa Forcades. L’hàbit per mi no mostra senzillesa, sinó que actua com a mur entre els qui el porten i la resta de mortals. I si l’uniforme o la toga pot tenir sentit en l’àmbit judicial o policial, com a representació de l’administració de justícia i de l’exercici del monopoli de la força, no crec que als religiosos, vestint-lo fora del temple i la litúrgia, els apropi als ciutadans. Però tot i la seva sotana i el seu vel -un vel que ni per dones cristianes ni per musulmanes considero que pugui ser feminista o progressista-, sor Lucía em generava un gran respecte per la tasca social que fa des del Convent de Santa Clara de Manresa i per les seves accions de suport als immigrants i refugiats.

Certament no ha estat amb Milei la primera vegada que sor Lucía manifesta la seva opció electoral. Ja ho va fer el 2015 donant suport a Artur Mas i Junts pel Sí, en un moment que l’altra monja amb hàbit, Teresa Forcades, ho feia per la CUP. Però reconeixent que ara ella ha votat a Milei, que no mostra cap empatia pels dèbils i els més pobres que ella defensa, crec que ha decebut a molts dels qui creien en ella i el seus valors, més quan a Espanya només Vox va donar suport a Javier Milei. De fet les relacions entre Milei i Vox no són d’ara, sinó que fa dos anys Milei, quan aquí era un desconegut, ja va honorar al partit d’Abascal assistint i intervenint en alguns dels seus actes. Però per mi el pitjor que ha fet Caram, ha estat justificar-ho dient que “entre un corrupte que és basura i un boig, he donat suport al boig”, sense plantejar altres opcions a la segona volta com el vot en blanc i el vot nul.

L’any 1932, a Europa catorze milions de ciutadans amb uns arguments similars van donar suport a Alemanya a qui molts ja consideraven un boig, Adolf Hitler, però que es presentava com un canvi front als polítics ineficaços i corruptes de la decrèpita República de Weimar. Després ja sabem què va venir. I com Adolf Hitler, Milei té una característica que cal reconèixer. Milei, com Hitler, mai ha amagat les seves intencions, ni el model social al que aspira.

La entrada Sor Lucía, Vox, Hitler i Milei se publicó primero en El Triangle.

En el cas dels campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, l’ajuda ja havia disminuït fa quatre anys a causa de la Covid quan van deixar-se de fer tant les vacances d’estiu de milers de nens sahrauís a Espanya que eren acollits per famílies com els viatges de Setmana Santa i desembre en vols xàrters amb els que moltes d’aquestes famílies d’arreu de l’Estat es desplaçaven als campaments per veure els nens. I tant al setembre  en tornar els nens cap al Sàhara com quan arribava la visita de les famílies acollidores rebien un important donatiu. Després del parèntesis de de 2020 i 2021, l’estiu de 2022 es van reprendre les vacances de nens a l’Estat espanyol, però per un nombre menor.

Fa tres setmanes vaig viatjar als camps de refugiats de Tinduf amb seixanta  catalans que anaven a veure als nens sahrauís. Uns nens i nens que són néts dels habitants de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental que van haver de fugir cap Algèria quan el 1975, aprofitant l’agonia del general Franco que s’havia compromès amb l’ONU a descolonitzar el territori, fou ocupat pel Marroc, iniciant-se una llarga guerra. Com al Marroc li era impossible controlar el desert, construí un mur de més de dos mil quilòmetres amb el que es quedà amb el 70% del territori i el Front Polisario el 30 restant. Però tot i això els soldats marroquins, que no s’adaptaven al clima, queien en reiterades emboscades i es rendien. La guerra durà fins 1991 quan els independentistes sahrauís del Front Polisario i el rei Hassan II del Marroc acceptaren un pla de pau pel que l’ONU organitzaria un referèndum en el que tant els refugiats del Tinduf com els sahrauís que es quedaren en el territori que ocupava Marroc decidirien si volien ser independents o formar part del Marroc. I es declarà un alto el foc que va durar 30 anys amb una força de pau, la Missió de Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) que s’encarregà de fer el cens pel referèndum previst per 1997 i verificar el compliment de l’alto el foc.

Lamentablement la MINURSO no va actuar per verificar el compliment dels drets humans al territori ni protegir als sahrauís que lluitaven pacíficament per la independència. El Polisario com a mostra de bona voluntat alliberà els més de dos mil presoners. Però a l’hora de la veritat Marroc es va fer enrere posant més obstacles i presionant Espanya amb Ceuta i Melilla o deixant sortir més pasteres, si feia algun gest en favor del referèndum. Demanà que els colons marroquins també poguessin votar, cosa que el Polisario acceptà, però llavors Marroc tornà a rebutjar el referèndum en adonar-se que molts d’aquests havien acabat simpatitzant amb el Polisario i els seus fills liderant les protestes a les ciutats de l’Aaiun i Smara. I fa tres anys quan Marroc, sense que la MINURSO ho impedís, desplegà tropes en una franja al sud, més enllà del mur de separació, el Polisario donà per trencat l’alto el foc i va tornar a la guerra. Una tornada a les hostilitats que no ha capgirat la situació. L´únic canvi ha estat un acostament de Pedro Sánchez al Marroc.

Quan vaig ser als campaments el 1997, any que s’havia de fer el referèndum, vaig trobar un poble vivint en haimes esperançat. Anys més tard a mida que el referèndum es demorava, el panorama dels campaments de Tinduf va canviar construint-se al costat de cada haima una petita casa de totxos de tova. Ara quan hi he tornat m’he trobat que la uralita i el ciment està substituint les haimes i molta gent ha obert una botiga o taller, cosa que vol dir que pensen que no tornaran a curt termini a la seva terra. Vaig conversar sobre aquests canvis amb el president del Parlament Saharauí, Hamma Salama, i reconeixia que el Polisario no podia interferir en aquest canvi econòmic perquè si volgués regular-ho o cobrar impostos als qui inicien activitats hauria de donar drets com la seguretat social. I de moment l’únic que fa el Front Polisario es gestionar amb la Mitja Lluna Roja el repartiments de l’ajut humanitari de manera igualitària. Un ajut que ha disminuït un 25%, però a conseqüència de la pujada de preus i la disminució dels donants aviat serà menor.

La entrada Sàhara Occidental, el conflicte oblidat se publicó primero en El Triangle.

S’ha d’incloure la participació i responsabilitat del PP en aquestes protestes, que de vegades acaben moltes nits amb violència o tallant autopistes sense autorització, com la de dissabte passat a Madrid, ja que va ser José María Aznar qui va exhortar que qui pogués “fer alguna cosa” contra l’amnistia, la fes. I va ser l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, que el 4 de novembre, segon dia de protestes a Ferraz, va prendre la iniciativa de tallar el carrer malgrat que no s’havia formalitzat la petició davant de la Delegació del Govern a aquest efecte. I grups com Neos, la plataforma impulsada per exdirigents del PP com Jaime Mayor Oreja o María San Gil, han tingut un paper rellevant donant suport tant a les concentracions davant les seus socialistes com a les manifestacions més multitudinàries. Núñez Feijóo i Mariano Rajoy han animat a continuar amb aquesta mobilització permanent i a participar tant a les manifestacions multitudinàries com la de dissabte passat a Madrid, com a les concentracions de tarda i nit davant les seus socialistes.

El sindicat vinculat a Vox, Solidaridad, ha convocat una vaga general per al proper dia 24, front a la qual el PP no s’ha posicionat, que, sens dubte, quedarà molt lluny de ser general més enllà que en alguns barris de Madrid alguns comerçeos abaixin la persiana una estona i es suspenguin les classes en algunes facultats. Perquè una vaga tingui afectació calen piquets amb cara de pocs amics a les cinc del matí a les cotxeres del metro i autobusos de Madrid i Barcelona i als accessos a Mercamadrid i Mercabarna. I no sembla probable que ni Vox ni la Falange ni els cayetanos de rosari en siguin capaços. Però sembla segur que malgrat que no es puguin mantenir les protestes diàries davant les seus del PSOE, els propers mesos, sobretot coincidint amb els tràmits parlamentaris la llei d’amnistia, les protestes davant de les seus socialistes continuaran. I que Vox i el PP, junts o separats, impulsaran amb associacions com les convocants de la manifestació de dissabte passat a Madrid, noves mobilitzacions els caps de setmana. Però tots dos partits, superades les objeccions a manifestar-se al costat de la macedònia ultra, han d’afinar la manera de gestionar aquestes protestes. El PP sabent que no hi haurà repetició electoral a curt termini, ha d’afrontar els embats i abraçades enverinats d’Isabel Díaz Ayuso a Feijóo, sabent que en les properes generals Feijóo només podrà assolir la majoria si és amb Vox, si bé hi ha qui pensa que si la candidata del PP a la Moncloa és Ayuso, la lideresa sí que podria assolir-la per si sola.

I pel que fa a Vox, afronta una legislatura que al Congrés serà irrellevant ja que amb el PP no sumen. I en haver baixat de 52 a 33 diputats, Vox ni pot presentar mocions de censura com les dues que va presentar la legislatura passada, ni pot interposar recursos al Tribunal Constitucional. Per això, Vox necessita agitar el carrer i liderar protestes. Unes protestes que han permès ressuscitar Ortega Smith encarant-se als antiavalots als quals pretenia donar lliçons sobre la Llei Mordassa. Una llei amb què els antiavalots al seu parer han de ser implacables amb els independentistes, però passius si els qui llancen ampolles són defensors de la unitat d’Espanya.

Ortega Smith va ser cessat de Secretari General fa un any després de les crítiques per la gestió de la seva mà dreta, el Vicesecretari d’Organització, Tomás Fernández Ríos, qui manu militari decapitava grups locals o provincials i exigia el lliurament dels fons dels grups parlamentaris autonòmics i grups municipals a comptes corrents centralitzats a la seu nacional de Vox. Ignacio Garriga va ascendir a la Secretaria General i Ortega va ser nomenat Vicepresident però va quedar exclòs del Comitè d’Acció Política, òrgan real de govern de Vox. I malgrat ser vicepresident, la nit electoral del 23 de juliol no va ser present amb la direcció a la compareixença davant la premsa i la militància. Divendres passat en canvi, va anar al carrer Ferraz amb el també diputat Tomás Fernández Ríos i el regidor de Madrid, Ignacio Ansaldo, tots dos excompanys seus dels boines verdes de la mili, i va pretendre alliçonar els comandaments de les Unitats d’Intervenció Policial que encapsulaven els manifestants que havien actuat amb violència, i els advertia que si carregaven cometrien un delicte d’abús d’autoritat. Actuació d’Ortega Smith que no ha estat censurada per Abascal i va motivar comunicats de repulsa dels sindicats policials, també dels fins ahir propers a Vox.

La entrada Novembre Nacional i la resurrecció d’Ortega Smith se publicó primero en El Triangle.

Més complexa és la situació en el conflicte que arrossega Israel i Palestina des de fa 75 anys, des de la creació per part de l’ONU de l’estat jueu en el context del justificat sentiment de culpa d’Europa per l’Holocaust, però entès pels supervivents de l’Holocaust com la recuperació de la  pàtria perduda feia dos mil anys. Part del sionisme estava convençut que sent un poble sense terra, recuperaven una terra que aquest període interí de dos mil anys, havia estat un terra sense poble, gairebé deshabitada, ocupada transitòriament per algunes tribus de pastors àrabs.

Més enllà de reconèixer l’engany que van patir els palestins quan els estats islàmics i musulmans els van animar a rebutjar el pla de partició de Palestina que donava la meitat del territori a Israel i l’altra meitat al futur estat palestí, els palestins han estat experts, entre el tot o res, en perdre totes les oportunitats. I gran part de la societat israeliana, convençuda que tornaven a casa seva, ha desitjat un Israel que anés des del riu Jordà al mar, quedant-se un nombre limitats d’àrabs com a mà d’obra, fent marxar a Egipte o Jordània als milions de palestins. Parts dels ultrareligiosos i sobretot els sis-cents mil colons que ocupen els assentaments de Cisjordània així ho creuen. Aràbia Saudita, pàtria de l’islamisme i guardiana de les dues ciutats més sagrades pels musulmans, Medina i La Meca, amb el reconeixement de l’estat d’Israel que ocupa la tercera ciutat sagrada, Jerusalem, cometia l´última traïció que els estat àrabs feien els palestins. Aturar aquest reconeixement d’Israel que preparava Aràbia Saudita va ser un dels motius de l’atac de fa tres setmanes perpetrat des de Gaza per Hamàs i la Yihad Islàmica. Atac fet en el cinquantè aniversari de la Guerra del Yom Kippur que va demostrar llavors que Israel era vulnerable si els estats veïns s’unien contra ell. Però aquesta vegada qui traspassava les fronteres d’Israel i matava soldats i civils no eren exèrcits d’uns països veïns amb qui es pot negociar, sinó palestins sense estat reclosos al gueto de Gaza que els murs i la vigilància electrònica no van poder aturar.

Es compleixen tres setmanes d’aquell atac i sembla que Netanyahu ha fracassat en el seu intent d’aprofitar-lo per provocar una nova Nakba i fer marxar als dos milions llargs de palestins de Gaza cap a Egipte, confiant que un cop establerts allà la comunitat internacional s’encarregaria de la seva subsistència i assistència. I Netanyahu que fa un mes motivava manifestacions massives contra ell per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva reforma judicial, ara gràcies a aquesta guerra ha aconseguit reafirmar-se amb un nou “qui dia passa any empeny” com diem els catalans i aconsegueix el seu objectiu de continuar intocable en el poder. I davant les reflexions del Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, afirmant que aquestes accions condemnables de Hamàs no surten del no res, sinó que són fruit de dècades d’ocupació, Israel, incapaç d’empatitzar, com el maltractat que esdevé maltractador, ha respost anunciant que negaria el visats als treballadors de l’ONU. Amb la mateixa ira ha respost Israel davant de la resolució de divendres de l’Assemblea General de l’ONU que demana un alto el foc i l’alliberament dels ostatges. Uns ostatges que per primera vegada no semblen la prioritat d’Israel ja que si continua aquesta devastació de Gaza la majoria probablement moriran pel seu propi foc amic. I per acabar, una última reflexió. Més enllà dels milers de morts i ferits, si esdevé una nova batalla de Stalingrad o senzillament una devastació i ensorrament total com el del gueto de Varsòvia —repetint els patrons!—, es destrueix Gaza i s’acaba amb els líders de Hamàs i també les persones vinculades a Hamàs, funcionaris i policies, que gestionen administrativament el territori, qui es farà càrrec de l’administració i governabilitat del territori i la seva gent? Recordem que de la dissolució de l’estat iraquià que va fer George Bush fill l’any 2003, d’aquell buit va sorgir l’Estat Islàmic. I encara que Netanyahu diu aquest dies que Hamàs és com l’Estat Islàmic, això és totalment fals, encara que incomprensiblement molts líders occidentals, quan els hi diu aquesta barbaritat no l’esmenen.

La entrada Israel, quan el maltractat esdevé maltractador se publicó primero en El Triangle.

La impossibilitat d’Alberto Núñez Feijóo de formar govern amb Vox a Espanya va ser un primer cop pel projecte de Meloni que esperava que Abascal seria vicepresident d’Espanya. A Meloni també li estava jugant en contra l’evidència que malgrat les seves promeses electorals de frenar l’arribada de migrants pel Mediterrani a Itàlia, està passant justament el contrari, cosa que dóna la raó als que diuen que la immigració és una qüestió massa complexa que no es canvia ni capgira amb proclames xenòfobes i enduriment de les lleis com pretenia Meloni.

La victòria de l’oposició a Polònia que farà de Donald Tusk primer ministre de nou és potser un cop mortal al projecte europeu de Meloni. No només perquè fa fora del govern als ultracatòlics i crítics amb Brussel·les de Llei i Justícia, sinó perquè el nou govern polonès del popular Tusk amb la conservadora Tercera Via i la Nova Esquerra mostra un camí de com defensar el projecte europeu, front els que des de dins o des de fora el qüestionen o volen retornar als estats competències que ara gestiona la Unió i pretenen suprimir drets com l’avortament, el matrimoni homosexual o la lliure circulació de persones i retallar la  llibertat de premsa.

Tusk era fins fa un any president del Partit Popular Europeu i front a recents aliances entre els populars i partits ultres europeus, mostra que el camí per reforçar el projecte europeu no és aliar-se i governar amb forces com Llei i Justícia que deroguen els drets de les dones i retallen la independència judicial i dels mitjans de comunicació o criminalitzen la immigració, sinó governar amb els partits de centre, de dretes o d‘esquerres que creuen en Europa i els seus valors.

La entrada Polònia, males notícies per Meloni i Abascal se publicó primero en El Triangle.

Al centre i l’oest d’Europa al segle XVIII va viure el moviment de la Il·lustració que posava la raó, la ciència i la llibertat de pensament per sobre la religió i la tradició. Moviment reformador que va arrelar per l’evidència que ningú hi havia guanyat amb les guerres religioses entre catòlics i protestants que havien assolat Europa. Sorgí un moviment polític i intel·lectual que marcaria el rumb de França i Alemanya i per extensió a bona part d’Europa, que proposava construir les societats al voltant de consensos no religiosos com la llibertat de pensament i ubicar la fe en l’àmbit privat. Una fe que molts intel·lectuals ja negaven davant l’evidència dels avenços científics i filosòfics.

Però a altres parts d’Europa, com els Balcans o el Caucas, que a la vegada eren terres de frontera amb l’islam, les societats van continuar fragmentades per la religió, amb guerres, desplaçaments de població i matances que encara pesen molt en el subconscient de les respectives societats. Els cristians armenis van ser uns dels que més van patir. I si bé hi ha consens entre els historiadors sobre l’evidència de l’Holocaust jueu, encara a Europa hi ha qui nega el genocidi d’un milió d’armenis perpetrat fa poc més d’un segle en els moments finals de l’Imperi Otomà.

Amb Stalin els armenis van tenir amb la República soviètica d’Armènia un territori segur per ells, si bé part de la seva terra va quedar en mans de Turquia on es troba la mont Ararat, símbol nacional d’Armènia. I mentre els armenis que van quedar a Turquia no tenien cap dret com a poble, amb la Unió Soviètica la república veïna de l’Azerbaidjan, de majoria musulmana turca xiïta, va mantenir dins seu l’enclavament de l’Alt Karabakh, poblat majoritàriament per cristians armenis. Simultàniament a l’extrem oposat d’Armènia, entre Armènia i l’Iran, hi hauria l’enclavament de Nakhtxivan, que estava política i administrativament vinculat a l’Azerbaidjan. Però tot i l’imposada germanor soviètica que silenciava les diferencies ètniques i religioses, el 1990, amb la Unió Soviètica agonitzant, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan es va produir l’anomenat Dissabte Negre en el que foren assassinats un centenar d’armenis, cosa que va ver aflorar encara més les demandes del armenis de l’Alt Karabakh per unir-se políticament a Armènia amb un estatus similar al dels àzeris del Nakhtxivan, que tot i estar-ne físicament separats formaven part de l’ Azerbaidjan.

Dissolta la URSS el 1991 els dos països es van independitzar, però mentre la comunitat internacional va reconèixer la pertinença de l’enclavament del Nakhtxivan a l’Azerbaidjan, l’Alt Karabaj va ser considerat territori de l’Azerbaidjan, esclatant un conflicte armat al que la mediació internacional de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa no va trobar  una solució concordada. A la primavera de 1993 forces armènies van capturar regions fora de l’enclavament creant un cinturó de seguretat per l’Alt Karabakh amb un corredor que l’unia a Armènia del que va haver de fugir bona part de la població musulmana.

Un alto el foc acordat el 1994 sota els auspicis de Rússia, va posar fi a la guerra, en un moment que Rússia donava suport militar a la cristiana Armènia front la xiïta i turcòfona Azerbaidjan. Era un context en que el Caucas vivia nous episodis del que es va anomenar el Gran Joc o lluita entre les potències pel control dels oleoductes, gasoductes i pous de petroli des de l’Afganistan al Mar Negre, el Caspi i la Mediterrània. Pugna en la que Moscou no volia perdre la influència de l’època soviètica front Turquia, l’Iran i la república ex soviètica de Geòrgia. Moscou va armar als moviments d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que es segregaren de Geòrgia sense obtenir el reconeixement internacional a la vegada que va començar a vendre armes a canvi de petroli a l’Azerbaidjan, el qual el 2020 va passar a l’ofensiva recuperant bona part del territoris que li havia pres Armènia. Ara, amb la derrota definitiva dels armenis, que un cop més són els que perden, més de cent mil persones han hagut d’abandonar casa seva amb un nou greuge que algun dia voldrà ser venjat.

La entrada L’Alt Karabakh. Els armenis tornen a perdre se publicó primero en El Triangle.

Després de la guerra dels Sis Dies Israel traspassà aquella frontera per annexionar-se Jerusalem Est i Cisjordània. I precisament per no atorgar-los tot el territori limitat per la línia de 1967 o la del 1949, part del líders palestins i sobretot Hamás, van rebutjar o van mostrar les seves objeccions als acords d’Oslo de 1993, que era un primer pas per la creació d’un estat palestí a Gaza i la major part de Cisjordània, sense el control de tot Jerusalem Est. Però avui amb el triple de colons jueus a Cisjordània, ja resulta impensable que un hipotètic estat palestí pugui tenir el territori previst pels Acords d’Oslo. Certament Benyamin Netanyahu governant el país gairebé des de 1996 ha fet tot el possible perquè els Acords d’Oslo no s’apliquessin i no es transferís mes territoris a l’autoritat palestina com a pas previ a l’acord definitiu. Els mapes comparats dels territoris palestins des de 1949 fins el de les engrunes actuals amb Cisjordània plena d’assentaments jueus, mostren aquest camí de derrota en derrota, perdent els palestins totes les oportunitats.

A mi, guardant totes les distàncies, mentre escolto a Dolors Feliu exigint proclamar la independència i marxar, i a polítics independentistes repetint que no renuncien a la unilateralitat i afirmen amb la boca grossa o petita “que ho tornarem a fer”, o escolto a Jordi Turull dient que no vam anar a la presó per Rodalies, si miro el mapa de com queda la protecció del català a l’escola i la garantia de parlar-lo a l’administració a les Illes, el País Valencià i la Franja, territoris ara governats pel PP i Vox, em recorda el mapa de la Palestina actual esmicolada i retallada. Si Junts no dona el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez i es repeteixen eleccions al gener i hi ha una victòria del PP amb Vox, aquesta retallada del català a l’escola i l’administració també la tindrem a Catalunya. El mantra d’aquest bloc del PP i Vox i la seva Brunete mediàtica és defensar la igualtat els espanyols. Igualtat que entenen que només s’aconseguirà arraconant a l’escola i l’administració el català i les altres llengües cooficials que creuen que discriminen als espanyols.

Carles Puigdemont amb els seu set diputats a Madrid té la clau perquè hi hagi un govern del PSOE amb Sumar que vol desinflamar Catalunya, resoldre greuges històrics i està disposat a amnistiar o indultar els polítics i activistes represaliats per l’1 d’Octubre i protestes posteriors. Un indult general o amnistia que, més enllà que sigui impugnada al tribunals pel PP i Vox, resulta impossible aprovar-lo abans de la sessió d’investidura de Sánchez com voldria Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes i Vox ja ha cridat a mobilitzar-se arreu d’Espanya com van fer en el seu dia contra l’Estatut. Així doncs de Puigdemont depèn que Catalunya i Espanya amb Sánchez a la Moncloa camini cap un escenari en el que el català, el gallec i el basc es puguin parlar al Congrés del Diputats, es blindi el català a l’escola i l’administració, i s’avanci per resoldre el greuge de les infraestructures a Catalunya i el seu finançament, o que reculi cap on volen José María Aznar, la FAES, Ayuso, Abascal i Buxadé.  Confiem que Junts no faci com els palestins i perdi aquesta oportunitat, perquè si el PP i Vox aconsegueixen la Moncloa, Puigdemont potser podrà guanyar temps revalidant l’any vinent el seu escó al Parlament Europeu tot i que potser no en pugui prendre possessió si no va a Madrid a acatar la Constitució. I amb una Europa que no ens mira, encara que Puigdemont sí que pugui revalidar l’acta sense passar per Madrid, l’acta d’eurodiputat no garanteix que tard o d’hora no sigui extraditat.

La entrada Puigdemont, la investidura i la via palestina se publicó primero en El Triangle.

Amb la data fixada per la investidura, de segur fallida de Feijóo pel 26 de setembre, Vox ha anunciat que votarà SÍ a Feijóo sense exigir que Abascal sigui vicepresident. Vox no posa condicions ja que sap que aquest govern no es materialitzarà i un cop fracassi Feijóo, serà el torn de Sánchez. Si el líder socialista no aconseguís el suport de Junts, o al menys d’un parell dels seus diputats i l’abstenció dels altres, es repetirien eleccions al gener. I en aquest cas, Vox, molt debilitat per les crisis internes podria encara perdre més vots i escons si part dels seus votants tornessin al PP davant el dubte que no estigués assegurada l’entesa entre Abascal i Feijóo –o d’Ayuso!- per arribar a la Moncloa. De moment, però, esta pendent la investidura del president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, que no ha cedit a les exigències de Vox, i si el 7 de setembre no hi ha govern aquesta comunitat haurà de repetir les eleccions.

Múrcia va ser precisament el lloc on la crisis que pateix Vox va esclatar fa tres anys quan tres dels quatre diputats autonòmics van retirar els poders al llavors secretari general Javier Ortega Smith que era qui gestionava la subvenció que donava l’Assemblea autonòmica al grup parlamentari de Vox. Crisi que es va repetir a molts altres llocs en quedar-se i gestionar la direcció de Vox els fons dels grups autonòmics i municipals, i va acabar amb la sortida de Macarena Olona i el cessament d’Ortega com a Secretari General que va ser substituït per Ignacio Garriga. I el tàndem d’Ignacio Garriga amb el vicepresident primer, Jorge Buxadé, s’ha fet amb el comandament de Vox, amb un Abascal que fa veure que està al marge. La marxa d’Iván Espinosa després de treure de les llistes als ultraliberals Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, no s’ha d’entendre com una pugna entre falangistes i ultraliberals, perquè no hi ha ningú més falangista que Ortega Smith que també fou apartat. Es la constatació que dos ultracatòlics de l’Opus Dei i obsessionats amb conspiracions mundialístes, Garriga i Buxadé, marquen la línia.

Si la legislatura arrenca d’aquí dos o tres mesos amb Pedro Sánchez investit, Vox ho tindrà fàcil per mantenir el seu discurs antiglobalista, tot i que amb 33 diputats no pot fer mocions de censura ni recursos al Constitucional. Però si Sánchez no aconsegueix ser investit i es repeteixen eleccions el gener hi haurà nova escabetxina per fer les llistes i decidir quin és el seu programa electoral. Fer d’escolanets de Feijóo -o Ayuso- perquè arribin a la Moncloa, o fer de salvadors d’una Espanya a la que com diu Garriga, li van arrabassar la llibertat fa 45 anys, i que, com lamenta Buxadé, ha permès que molts dels els seus homes hagin esdevinguts éssers desarrelats, sense amor a la pàtria, manipulats pel consumisme i l’ateisme globalista.

Xavier Rius Sant, periodista, és autor del llibre “Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron”

La entrada Vox, crossa del PP o salvadors d’Espanya se publicó primero en El Triangle.

El cinema català i després les sèries de TV3 sempre van ser avantguardistes. A Merlí, per exemple, es mostraven com normals les diferents opcions sexuals i el sexe entre nois i noies del mateix o l’altre gènere, i fent nudisme a la piscina, res tapava el cos complert. Uns anys abans que Merlí, a les dues primeres temporades de Cites, produïda per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i Arca Audiovisuals, sota la direcció de Pau Freixes, les escenes de sexe i de cossos nus estaven fetes sense censura amb una magistral naturalitat.

Tot això es va trencar fa cinc setmanes amb la tercera temporada de Cites emesa per TV3 on per la censura imposada per Amazon Prime Video, que ha cofinançat la temporada i emès la sèrie en castellà a la plataforma, els actors, alguns els mateixos que a les anteriors temporades o a Merlí mostraven el cos nu amb normalitat, apareixien ara fent l’amor amb els texans o la camisa posada i les noies fent l’amor vestides i dormint després amb calces i sostens. Ni tan sols en aquesta tercera temporada de Cites van ser capaços de fer la comèdia de mostrar l’esquena nua, la cuixa o una galta del cul en l’escena amorosa i, com en moltes pel·lícules americanes, quan la noia o la dona s’aixeca nua del llit al matí, després de mostrar inevitablement l’esquena i part del cul, agafa el cobrellit amb el que s’embolica amb una agilitat sorprenent, per anar cap a la dutxa sense mostrar ni els pits ni el pubis. I després quan s’aixeca del  llit l’home, un moble o la cadira on ha deixat la roba, tapa oportunament la zona genital mentre es vesteix.

És trist que TV3 acceptés aquest gir de cent vuitanta graus en el tractaments de les escenes íntimes a Cites, recordant la censura i els vetos que va patir el petó lèsbic a Lightyear de Disney. I és que a la retrobada en aquesta tercera temporada de Cites de la Sofia i la Paula, les actrius Nausica Bonnin i Laia Costa, que es van mostrar nues amb una bellesa exquisida a l’anterior temporada, ara es saludaven amb castos petons a la galta, dormien amb roba, evitant els petons lèsbics fins l’escena final al carrer. Supressió de nusos i restricció de petons que s’ha empassat TV3, uns dies abans que sorgís la polèmica per la cancel·lació d’obres de teatre i concerts contractats per ajuntaments on Vox dirigeix des de fa un mes les regidories de Cultura,  com l’obra de Virgina Woolf al municipi madrileny de Valdemorillo.

Ah! Des de dilluns passat l’espai que ocupava Cites a la graella l’ocupa a TV3 la sèrie Babylon Berlin produïda per la cadena Sky1 alemanya, que fa tres anys vam poder veure a Movistar, on les escenes de sexe i espectacles musicals amb nus, es mostren sense censura. Un Berlín que sortia de la primera Guerra Mundial, on les confrontacions polítiques i les aventures sexuals es vivien amb intensitat, amb una brigada de la policia antivici donant cops de cec, a l’espera que arribés Hitler, qui no prohibirà el nu ni en l’art ni en la normalitat de banyar-se en un llac o riu, però sí la difusió de l’homosexualitat i altres conductes desviades pròpies segons els nazis del degenerat art jueu i americà. Diumenge a la nit sabrem si a Espanya PP i Vox sumaran per formar govern. I si Abascal és el nou vicepresident, el que han fet aquestes últimes setmanes als ajuntaments on Vox gestiona Cultura potser es repetirà en la televisió pública espanyola i en les pel·lícules subvencionades de les que desapareixeran els nus i es limitaran el petons lèsbics. El més trist, tornant a Cites, és que a la televisió pública catalana la censura o canvi radical de tractament d’aquestes escenes s’hagi fet per motius empresarials, sense que ningú hagi aixecat la veu com sí s’ha fet per la polèmica del doblatge. Evidentment és més fàcil criticar la censura si qui te la imposa és la dreta o la ultradreta.

La entrada ‘Cites’ amb autocensura, tot esperant Vox se publicó primero en El Triangle.

No dic que la causa de la gran quantitat d’abusos sexuals a menors en el si de l’Església que surten ara a la llum sigui només resultat de la prohibició dels religiosos a tenir relacions sexuals i una vida de parella, perquè entre els casos d’abusos en l’àmbit escolar o del lleure que ara es coneixen hi ha també professors i entrenadors laics, molts d’ells casats. Com també són casats molts tiets que abusen dels seus nebots o nebodes. En tots els casos són abusos que es fan des d’una posició de poder vers algú més jove que tot i potser no entendre què està passant, patirà les seqüeles tota la vida, sobretot si no trenca amb l’agressor que és castigat i apartat. Però sense justificar-ho, està clar que la prohibició de gaudir lliurement de la sexualitat, se sigui heterosexual, homosexual o bisexual, és una de les causes de la gran quantitat d’abusos de religiosos vers menors.

Parlo d’això perquè jo vaig ser alumne del Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, centre del que fa un mes i mig es van fer públiques nombroses denúncies vers deu capellans, hermanos i també contra algun professor seglar per abusos sexuals i tocaments perpetrats des dels anys setanta fins no fa gaire. I oberta la caixa de Pandora s’han conegut en l’escola que jo vaig estudiar, pràctiques habituals d’alguns sacerdots sobre interrogatoris de confessionari morbosos amb els que alguns religiosos s’excitaven sexualment. “Et toques? I com és el que surt? I quin gust té?”. Repeteixo que jo mai vaig patir cap d’aquests abusos ni interrogatoris morbosos, però sí que veia alguns capellans i hermanos morbosos i amb molta ploma, que de vegades feien comentaris que amb ulls d’adult es podrien interpretar com lascius i gens innocents. Fins el penúltim any del meu batxillerat, parlo de mitjans dels setanta, l’escola només tenia, nois. I les noies van començar a entrar l’any 1976. I si be un dels denunciats quan jo estudiava allà era un capellà carismàtic que practicava ioga i era bon guia de muntanya a qui s’atribueixin nombrosos abusos cap a noies, altres capellans i hermanos, en uns anys que tots els alumnes érem del sexe masculí, se’ls acusa de ser agressors de nens i nois.

La rotunditat de les denúncies m’ha afectat perquè un dels a qui ara s’acusa d’abusos, era amic dels meus pares i va ser qui va fer els funerals pel meu pare i la meva mare. Recordo aquest capellà com va venir a casa els pares, un parell de dies abans de morir de càncer el meu pare, sabent ell que es moria i recordo com li deia al meu pare “aviat Nostre Senyor t’abraçarà”. Jo sóc ateu, i em costa entendre com persones que aparentaven tanta bondat tinguessin aquesta altra faceta pròpia d’un depredador vers a menors, que actuava protegit per un sentiment d’impunitat.

Repeteixo que no estic atenuant la gravetat dels abusos pel fet que aquests religiosos no poguessin viure una sexualitat normal en situació d’igualtat i plena visibilitat. Però si l’Església catòlica continua negant l’accés a les dones al sacerdoci i prohibint el matrimoni aquesta xacra es perpetuarà i bastants sacerdots continuaran exercint de manera tòxica i depredadora el que diu l’Evangeli de Mateu de  “deixeu que els nens s’acostin a mi”.

La entrada Deixeu que els nens s’acostin a mi se publicó primero en El Triangle.

No deixant Vox espai a les ultradretes clàssiques –només Hacer Nación, escissió d’España 2000 ha aconseguit dos regidors al municipi madrileny de Velilla de San Antonio-, a Catalunya ha ressuscitat Josep Anglada que, després d’una legislatura absent, ha tornat amb dos regidors a l’ajuntament de Vic. Però la irrupció ultra municipal al marge de Vox més significativa, ha estat la victòria d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a Ripoll, partit que també ha obtingut un regidor a Manlleu i a Ribera d’Ondara. Orriols fa quatre anys va aconseguir l’acta de regidora en presentar-se pel partit independentista i contrari a la immigració, Front Nacional de Catalunya. Però al cap d’un any  Orriols va trencar amb el Front en demanar-li el partit que rebaixés el seu discurs monotemàtic contra la immigració i el terrorisme islàmic, creant Orriols Aliança Catalana. El Front ha aconseguit dos regidors a Manresa i la majoria absoluta al petit municipi tarragoní de La Masó. Més enllà que a Ripoll acabi governant Orriols com a llista més votada o que qui hi hagi un tripartit o quatripartit que li barri el pas, Orriols s’ha convertit en una guanyadora en el convuls espai de l’independentisme més rupturista, i sembla probable que intentarà expandir el partit i presentar-se a les properes eleccions catalanes.

Però el més significatiu d’aquestes eleccions municipals i autonòmiques del 28M ha estat la baixada de vots del PSOE i la caiguda en picat de Podemos, Más Madrid i l’espai encara no nat de Yolanda Díaz, fet que ha donat unes noves majories liderades pel PP que necessita a Vox per fer-se amb el govern a sis comunitats, Múrcia, Aragó, Balears, Cantàbria, València i Extremadura, i a trenta gran ciutats com Sevilla, València, Saragossa o Palma de Mallorca. Abascal diu que no regalarà investidures si no se li permet entrar els governs.

El fet que el PP hagi pujat a tot Espanya, no només a la Comunitat de Madrid, ha evitat que Isabel Díaz Ayuso tingués la temptació de carregar-se a Núñez Feijóo, com va fer amb Pablo Casado per postular-se ella per competir amb Pedro Sánchez a les eleccions generals, dotant al PP d’un discurs trumpista proper al de Vox. Pedro Sánchez ha avançat les eleccions per evitar-se uns mesos de descomposició del partit i haver d’aguantar retrets dels líders territorials culpant-lo a ell de la davallada pels pactes amb Esquerra o Bildu. I és que no ens enganyem, la qüestió territorial i la diversitat lingüística d’Espanya continua sent un tema no resolt i la benzina principal no només de la ultradreta, sinó també motiu de confrontació dins de part de l’esquerra i també de la dreta que no entén que s’hagi de tenir un nivell de domini de llengua catalana o de gallec per treballar en una administració municipal o autonòmica a Tarragona o Lugo. Sabia el que feia Ayuso quan deia fa uns dies que s’havia d’il·legalitzar Bildu. Saben el que fan els líders de Vox quan demanen il·legalitzar també ERC, la CUP i Junts. I és que la ultradreta absent fins fa quatre anys en el mapa polític espanyol, no ha irromput pel seu no a la immigració o a les imposicions de Brussel·les, com ho ha fet a la resta d’Europa. Ha irromput per la defensa d’una Espanya centralista i uniforme. Mentre per Le Pen o Meloni l’enemic està o ve de fora, per Vox i aquells que sense ser de Vox comparteixen part del seu ideari, l’enemic a combatre és de casa i està dins.

La entrada La ultradreta que creix contra l’enemic interior se publicó primero en El Triangle.

Evidentment Vox i PP arribaran a acords a molts ajuntaments si bé a diferència de 2019, que era la pota petita del Trifachito de PP, Ciutadans i Vox, el partit d’Abascal demanarà entrar als equips de govern. Tot i això sembla difícil imaginar que en aquells ajuntaments en que el PP no hagi estat la llista més votada, i la suma de PP i Vox doni la majoria absoluta, Vox es voti a si mateix en el ple d’investidura, motivant que es formi un govern d’esquerres. L’elecció d’alcalde no funciona com la d’un president autonòmic que pot allargar-se i haver de repetir les eleccions, sinó que es fa tres dissabtes després de que hagin parlat les urnes. I si cap candidat no té el suport de la majoria absoluta de regidors, s’anomena alcalde el que va tenir més vots ciutadans el dia de les eleccions.

El conflicte entre el PP i Vox es donarà en les autonòmiques, on com va passar a Castella i Lleó i pretenia fer a Andalusia, Vox diu que només donarà suport al PP si se li dona la vicepresidència. El 28 de maig se celebren autonòmiques a dotzecomunitats. El PP governa ara només a Madrid i Múrcia. Per això la victòria el 28-M es mesurarà amb quantes autonomies canvien de color i passen del vermell del PSOE o de pactes d’esquerres com els de València i les Illes, al blau del PP. Es diu que si cau València i passa a ser governada pel PP, serà l’anunci que les eleccions de desembre les guanyarà el PP de Alberto Núñez Feijóo, que serà el nou president del govern d’Espanya. Però això està per veure perquè el populisme conservador més fort que competeix el 28-M, no és el de Vox, sinó el d’Isabel Díaz Ayuso que tal com va fer amb Pablo Casado que se’l va menjar en 7 dies, sembla que vol fer el mateix amb Feijóo. Ayuso triomfa amb un nacional populisme espanyol i madrileny sense que els seus errors o draps bruts li passin factura i ara aspira a superar els 65 escons que va obtenir a les passades autonòmiques i fer-se amb la majoria absoluta de l’Assemblea sense haver de necessitar a Vox. Unes eleccions de 2021 en les que recordem va triomfar amb els seus eslògans de “comunisme o llibertat” i reivindicant “viure a la madrilenya”, acabant amb les restriccions a les activitat econòmiques, rebaixant impostos i competint de manera deslleial amb les altres autonomies per atraure empreses.

La divisió i lluita caïnita en l’espai de Podemos, Más Madrid i Sumar ajudaran a la victòria de Díaz Ayuso. I pel que fa Vox, la contrincant d’Ayuso és Rocío Monasterio, gens popular i força estirada que, més que sumar vots al partit d’Abascal, n’hi treu. I si la victòria d’Ayuso a Madrid és aclaparadora, o sigui que puja tres escons i obté la majoria absoluta, i en canvi el PP del moderat Feijóo, no puja  a les altres autonomies, podria començar una nova cacera dins del PP, amb Ayuso postulant-se per ser la candidata que competiria amb Pedro Sánchez al desembre, a la vegada que el discurs trumpista d’Ayuso pot menjar-se també part de l’espai de Vox. Pot semblar temerari especular que Ayuso es mengi en poc temps a Feijóo, però recordem fa quinze mesos com va ser de ràpida la inesperada caiguda de Pablo Casado. Com explica i detalla la periodista Alicia Gutiérrez en el seu llibre “Porque me da la gana. Ayuso, la nueva lideresa”, editat per Akal, la presidenta madrilenya amb l’exitós ajut del bruixot Miguel Ángel Rodríguez, ha tingut aquests últims anys una carrera ascendent imparable. I qui s’oposa a ella o no s’aparta per deixar-li pas, és home mort. Veiem sinó les imatges de com va humiliar el 2 de maig el ministre Félix Bolaños, amb Feijóo allà al costat, per deixar clar que és ella qui té el poder i que  mai li tremola el pols.

La entrada 28 M, entre Vox, Ayuso i Feijóo se publicó primero en El Triangle.

La reforma de Netanyahu és rebutjada no només pels partits del bloc opositor sinó també per les empreses start-up que lideren l’economia israeliana, que al·leguen que sense democràcia ni separació de poders no hi ha inversions estrangeres, així com per bona part dels responsables de defensa i els serveis d’intel·ligència del país, i de tots aquells sectors de la societat israeliana que volen viure en un règim homologable a les democràcies europees. I és que si s’anul·lava la tutela de Tribunal Suprem i el govern ordena a policies i militars actuar encara amb més impunitat amb armes letals contra els palestins o també contra manifestants israelians, podrien ser acusats de crims de guerra i detinguts si viatjaven a l’estranger. Les reiterades peticions del president d’Israel, Isaac Herzog, que trencant la neutralitat de la institució demanà a Netanyahu que desistís de continuar amb la reforma judicial, era una mostra de la gravetat de la situació.  El fet que Netanyahu hagués nomenat l’ultradretà i racista Itamar Ben-Gvir com a ministre de Seguretat Nacional aventura ja quines serien les ordres que podrien rebre a partir d’ara els policies i soldats si no estan sota la tutela judicial. El cessament diumenge del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments, van ser la gota que va estar a punt d’abocar a Israel a una desestabilització fins ara mai vista.

Així doncs, a favor o en contra de la reforma judicial hi ha dues concepcions oposades del que és Israel. D’una banda, els defensors d’un règim mínimament laic i democràtic i d’un govern que pugui ser auditat, similar al de les democràcies europees. I per una altra, Netanyahu i els seus seguidors, entre els que hi ha bona part del colons que volen treure encara més terres als palestins i deportar-los no se sap on, amb dret absolut a disparar sense preguntar primer, així com els partits religiosos ultraortodoxos. Sectors religiosos que, a canvi de donar suport a la reforma judicial, ampliarien els seus privilegis de no fer el servei militar i, en molts casos, de no haver de treballar, en dedicar el seu dia a la pregària, l’estudi de la Torà i el compliment de la visó més estricta dels preceptes del judaisme, a l’espera que d’una vegada arribi el Messies, que ves per on es demora ja massa.

Sense qüestionar la sinceritat i legitimitat d’aquestes protestes de la meitat dels ciutadans d’Israel que han sortit al carrer i han aturat el país en defensa de la democràcia i la separació de poders a Israel, sorprèn que la societat israeliana no hagi actuat de la mateixa manera davant la reiterada vulneració dels drets de l’altra meitat de persones que viuen en el territori que de fet administra Israel i que no tenen nacionalitat israeliana, els palestins. És un fet que aquest Israel laic i democràtic que reivindica des de fa setmanes l’estat de dret, ha mirat durant dècades cap a un altre costat a mida que s’ampliaven els assentaments i colònies jueves, es demolien barris àrabs de Jerusalem o es permetia a l’exèrcit disparar amb impunitat cap a palestins desarmats.

Ja veurem d’aquí un mes, quan Netanyahu intenti culminar la reforma judicial, si es sortirà amb la seva o no. Ell, que ha governat més de quinze anys Israel, només desitja impunitat i farà el que calgui per assegurar-la. Però a Israel no es juga ara només la impunitat d’un polític de 73 anys. Es juga si continua un govern amb polítics d’ultradreta com Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu” és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins sinó també cap el àrabs israelians. I per retallar més drets d’aquests àrabs de ciutadania israeliana, i per tal que  els ministres ultraortodoxos que són al govern puguin acabar amb el modus de vida, diguem europeu, de molts ciutadans de Tel Aviv, prohibint per exemple les relacions homosexuals, resulta imprescindible acabar amb el poder del Tribunal Suprem. Veurem d’aquí cinc setmanes si l’aturada decidida ara per Netanyahu ha estat només una estratègia per acabar amb les protestes i es surt amb la seva, o si tot ha estat només una pausa i les protestes aconsegueixen fer-lo caure.

Mentre, els palestins s’ho miren amb ironia, ja que aquest mig Israel que lluita per  la llibertat, no s’ha mobilitzar per la dels qui habitaven aquella terra fa setanta anys i els seus descendents.

La entrada Netanyahu s’atura però no recula se publicó primero en El Triangle.

En el documental de TV3 les filles de musulmans que hi apareixien denunciaven també la persecució que patien per haver-se negat a portar el vel. Un vel que, com expliquen sovint la melillense Mimunt Hamido, autora del llibre “No nos taparán” i la catalana Najat el Hachmi, és molt diferent del mocador que portaven les seves àvies al Marroc. Unes àvies que anaven amb un vestit de mànigues amples que mostrava els colzes i no cobria el coll, i un mocador al cap que deixava a la vista les orelles i part del cabell. Ara en canvi el nou vel vingut d’Aràbia Saudita implica tapar tot el cabell, les orelles, tot el coll i la part de sota la barbeta.

Hi ha una crítica en els moviments d’ex-musulmanes a Europa cap a les esquerres i partits de centre que es neguen a donar suport a les filles de musulmanes que han deixat de creure o que volen casar-se amb un no musulmà. Lamenten que per les esquerres tots podem ser transsexuals o bisexuals i autodeterminar-nos el gènere, però no defensen el dret a deixar de creure de les filles d’immigrants musulmans o a enamorar-se d’un europeu no musulmà. No es condemna, argumentant la suposada complexitat de la qüestió i dient que no es poden aplicar paràmetres occidentals, ni valorar-ho des de la superioritat moral eurocentrista per dir què poden fer o no fer la filles de musulmans. I no es cap casualitat que moltes ex-musulmanes europees davant d’aquest abandonament que pateixen per part de les esquerres i també del partits de centre acabin acostant-se a la ultradreta. Recorda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que va rebre Puigdemont al Parlament Europeu el dia que va aconseguir la credencial d’eurodiputat? Kanko, nascuda a Burkina Faso, farta del relativisme cultural de la majoria de partits belgues i flamencs, va afiliar-se a la Nova Aliança Flamenca, adscrita al grup de Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu en el que també hi són Vox i els Germans d’Itàlia de Meloni.

Després de l’assassinat a Algeciras de Diego Valencia, membres de les associacions islàmiques andaluses responien dient que l’Islam és una religió de pau i citaven mal traduïda la sura 5-32 de l’Alcorà, afirmant que el llibre sagrat diu que “qui mata un innocent mata tota la humanitat”. Fragment de l’Alcorà que si es tradueix correctament, condemna que es mati a “qui no ha mort ningú, ni estès la corrupció moral per la Terra”. I acte seguit diu que cal “crucificar i amputar a qui combat a Alà i al seu enviat –Mahoma- i a qui estén la corrupció moral per la Terra”. I rebutjar o negar la religió d’Alà, és combatre’l. Dir que l’Alcorà no va ser revelat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma, sinó inventat per uns homes, i que el seu contingut, la llei islàmica, és una barbaritat aplicar-lo, és combatre a Mahoma. I dir que una filla de musulmans pugui tenir relacions sexual amb un no musulmà, o fer públic que ha deixat de creure, és estendre la corrupció per la terra.

I és que el problema rau en que mentre les societats de les altres dues religions monoteistes, el judaisme i el cristianisme, han assumit la llibertat ideològica i de creences, deixant la religió en l’àmbit personal, i tant a les democràcies de tradició cristiana com a Israel, molts ateus han pogut ser i són primers ministres, les societats islàmiques es neguen a treure’s el seu vel mental. I d’aquesta incapacitat d’ubicar la religió en l’àmbit privat, com va fer Europa amb la Il·lustració, neix tant el salafisme social i polític com el gihadisme violent.

La entrada El vel de l’Islam se publicó primero en El Triangle.

Sense negar que pot haver-hi molt de masclisme entre part dels jutges, cos format majoritàriament per homes, molts d’ells d’ideologia conservadora, les qualificacions que va fer Montero estaven fora de lloc perquè quan hi ha una modificació del Codi Penal s’ha d’aplicar el redactat més beneficiós per al penat. Si s’hagués posat una disposició transitòria a la llei dient que aquest principi general no s’havia d’aplicar, la llei s’hauria abocat a la seva evident inconstitucionalitat.

Són temps de desconcerts i confrontacions dins del moviment feminista. Com a home també puc dir el que penso, de la mateixa manera que puc opinar de la guerra d’Ucraïna sense ser ni rus ni ucraïnès. Comparteixo les crítiques de sectors del feminisme d’esquerres a la Llei trans. Des del feminisme que va emergir els anys 70 i 80, però també de moltes feministes joves, es considera una barbaritat el concepte d’autodeterminació de gènere que preveu l’actual redactat de la Llei trans, que permetrà que un jove de 14 anys es canviï el gènere al DNI sense cap supervisió mèdica, psicològica i judicial; i als 16 anys, sense cap supervisió ni informe, canviar-lo al Registre Civil. Adolescents nascuts homes podran fer-se, sense avaluació prèvia, tractaments d’hormonació, castració o conversió de penis en clítoris. A estats on això es va regular així fa uns anys, s’estan trobant amb persones que es van fer castrar sense cap valoració psicològica als 14 anys i als 20 se’n penedeixen i no poden fer marxa enrere. El projecte de llei preveu que sense fer-se cap canvi físic, vull dir amb els seus collons peluts i el seu penis, puguin utilitzar els vestuaris de dones als gimnasos. També podran participar en competicions esportives com a dones, si bé això a Espanya queda en mans de les autoritats i les federacions de cada autonomia. Als països on homes trans, nascuts homes, operats i hormonats, o sense haver-se fet cap modificació física, competeixen com a dones i guanyen en competicions individuals en atletisme o natació o formen part d’equips d’esports com el rugbi, on la força física és fonamental, s’han produït fortes polèmiques, controvèrsies legals, i moltes ho consideren una competència tramposa.

Moltes feministes afirmen que l’acceptació del concepte d’autodeterminació de gènere significa l’esborrat de la dona. No ho diuen només per la competència esportiva deslleial o perquè persones amb testicles i penis utilitzin vestuaris femenins, o perquè puguin aprofitar-se de la protecció a la dona que regulen lleis socials i el Codi Penal. Ho diuen també perquè obvia diferències biològiques com la menstruació, la maternitat o la lactància. Aquesta polèmica és només la primera part del que vindrà en els pròxims mesos. Hi ha sobre la taula la Llei de tràfic, que vol il·legalitzar tota mena de prostitució i castigar els clients o clientes, partint de la premissa que tot servei sexual remunerat es fa sota coacció. Bona part del moviment feminista, del PSOE, la CUP, En Comú Podem, Ciutadans, el PNB i Junts, creuen que certament s’ha de perseguir el tràfic d’éssers humans i l’obligació o coacció a dones i nens a exercir la prostitució, però cal legalitzar-la, donar drets socials i sanitaris a les dones i els homes que exerceixen voluntàriament la prostitució.

La entrada Podemos, Sí és Sí, Llei Trans i prostitució se publicó primero en El Triangle.

Recordem les imatges del 6 de febrer del 2021 a Vic durant la campanya de les eleccions al Parlament, quan les furgonetes on anaven Javier Ortega Smith i Ignacio Garriga van haver d’abandonar el centre de la ciutat entre una pluja d’objectes, mentre un centenar de joves els empaitaven, fins i tot amb un manifestant que, emulant Indiana Jones, es va enfilar dalt d’un dels furgons en marxa.

Els dirigents de Vox, conscients que aquests incidents els beneficien mediàticament i políticament, de vegades no fan cas de les recomanacions dels cossos policials de no passar per tal carrer o tal plaça. Un exemple és l’acte de presentació de la candidatura de Vox a les eleccions madrilenyes de fa un any i mig. El 7 d’abril del 2021 Vox va escollir per començar la campanya l’anomenada “plaça roja” de Vallecas. S’hi van concentrar centenars de militants d’esquerra i grups veïnals contraris. Es van llençar objectes de tota mena contra els dirigents de Vox mentre feien els parlaments, i els antidisturbis de la Policia Nacional van haver de fer càrregues i van provocar diversos ferits. Si Vox hagués fet l’acte a la plaça de Colón de Madrid, com ha fet altres cops, no hauria passat res i l’acte només hauria sortit quinze segons als informatius, però les imatges d’objectes volant cap a la tarima on parlaven Santiago Abascal i Rocío Monasterio, les corredisses i les càrregues policials, van ser una escenografia perfecta perquè obrís aquell vespre tots els telenotícies i l’endemà tornés a ser tema de portada amb les denúncies de Vox cap al ministre Marlaska per no haver garantit el seu dret de fer l’acte d’inici de campanya amb seguretat.

Enyoro la CUP de Vic dels anys 2010 a 2014, que tenia clar que no s’havia de convocar concentracions davant dels actes de Plataforma per Catalunya perquè sabien que Josep Anglada sempre en treia profit si hi havia incidents. A Catalunya, tant durant els debats de la campanya electoral del febrer de l’any passat, com després ja en els debats al Parlament, la majoria de partits van acordar no rebatre Vox per evitar que tingués dret a rèplica, minimitzant així la difusió del seu discurs. El no rebatre Vox, que també té clar la CUP al Parlament, no es trasllada al carrer, i la mateixa CUP i certs sectors de l’antifeixisme i l’independentisme creuen que com que “els carrers són nostres” cal confrontar-se amb presència física davant de les carpes que munten per fer-los fora, de manera que es produeixen incidents que només aconsegueixen donar-li més presència mediàtica. Dir això no és “passar-se a l’altra banda de la barricada i defensar els ultres”. És dir les coses pel seu nom.

Vox vol apostar fort a les municipals a Barcelona i altres ciutats de Catalunya aprofitant l’enfonsament de Ciutadans. Encara no s’ha decidit qui serà el candidat per Barcelona, ja que qui havia d’encapçalar la llista, el diputat Joan Garriga Domenech, no ho podrà fer en haver de dedicar més temps al Parlament per suplir l’absència del seu cosí, Ignacio Garriga, que molts dies serà a Madrid en haver estat nomenat secretari general del partit. Vox ara dubta com a alcaldable a Barcelona entre el president local, Gonzalo de Oro Pulido, o la diputada María Elisa García Fuster. Esperem que certs sectors de l’antifeixisme no els regalin més temps als telenotícies.

La entrada Confrontar-se a la ultradreta, però com? se publicó primero en El Triangle.

Ara és a Itàlia, un altre país fundador de la Unió, on les enquestes diuen que diumenge vinent, 25 de setembre, la més votada serà la ultradretana Giorgia Meloni, dels Germans d’Itàlia. I donada la nova llei electoral italiana, coneguda com a Rossatellum, que beneficia les coalicions o blocs, donant 148 diputats a la llista o coalició més votada de cada circumscripció, farà que, més enllà que Germans d’Itàlia sigui el partit més votat, el bloc de dretes format pels Germans d’Itàlia de Meloni, la Lliga de Matteo Salvini i el Força Itàlia de Silvio Berlusconi obtinguin la majoria a la cambra i formin un govern de coalició amb Meloni de primera ministra.

El segon partit, segons les enquestes, serà el Partit Democràtic d’Enrico Letta, però donada la debilitat de les altres forces d’esquerres, el seu bloc quedarà molt lluny del conservador. En tercer lloc hi ha el populista Moviment 5 Estrelles, de Giuseppe Conte, responsable de fer caure el govern de Mario Draghi i de la convocatòria d’aquestes eleccions.

La guerra d’Ucraïna ha tingut l’efecte col·lateral de revertir l’antieuropeisme i el rebuig a les institucions comunitàries de part de la ultradreta europea. Així, tant el president polonès, Andrzej Duda, com el primer ministre, Mateusz Morawiecki, del partit Llei i Justícia, han cercat l’aixopluc de les institucions europees i altres organismes internacionals, pel perill que representava l’expansionisme rus per a Polònia, país fronterer amb Ucraïna. Llei i Justícia està enquadrat a Europa al grup dels Conservadors i Reformistes, el mateix on hi ha Vox, i l’hongarès Viktor Orbán queda al marge d’aquest apropament a Brussel·les, ja que manté la seva bona relació personal, econòmica i energètica amb Vladímir Putin.

Giorgia Meloni es va posar del costat de Brussel·les pel que fa a Ucraïna, molt abans que Salvini, amic fins fa poc de Putin. La candidata ha moderat el seu discurs, intentant allunyar, tant el seu partit com la seva persona, del neofeixista Moviment Social Italià, d’on provenen. Germans d’Itàlia està integrat al Parlament Europeu en el grup dels Conservadors i Reformistes on hi ha Llei i Justícia de Polònia i Vox. És el grup, per dir-ho d’una manera planera de la ultradreta catòlica i contrària als avenços del moviment feminista, drets LGTBI i a l’avortament, a diferència de l’altre grup, Identitat i Democràcia, on hi ha Marine Le Pen o Alternativa per Alemanya, defensors del dret a l’avortament i sense cap mena d’hostilitat respecte als drets de les dones i dels homosexuals.

En l’acte de Vox del 13 de juny a la campanya electoral andalusa, en el qual va participar Meloni, la líder de Germans d’Itàlia va clamar a favor de la cultura de la vida i contra la cultura de la mort, en relació amb l’avortament i l’eutanàsia, i contra els lobbies LGTBI. Però ara, a totes les entrevistes que se li fan, afirma que no derogarà la llei de l’avortament, sinó que el que proposa és donar alternatives a les dones embarassades en situacions socials econòmiques o familiars difícils.

Malgrat aquest suposat allunyament de la ultradreta pel que fa a les propostes polítiques i socials, va recuperar el lema “Deu, pàtria i família” per a la seva campanya, un lema creat el 1931 pel secretari general del Partit Nacional Feixista Giovanni Giurati, que propugnava un sistema social basat en l’ordre, la disciplina i l’obediència. En el que sí que s’ha mostrat coherent Meloni, i no ha canviat, ha sigut a vincular directament durant tota la campanya la delinqüència a la immigració, cosa que també ha fet el seu soci Matteo Salvini,

Així, la campanya electoral va començar amb la instrumentalització xenòfoba per part de Giorgia Meloni del vídeo d’una violació al carrer a Piacenza. Meloni va tuitejar el vídeo de la violació denunciant que l’agressor era un demandant d’asil, vinculant immigració i violència sexual, una pràctica habitual també de Vox. La víctima, però, va denunciar que com a conseqüència de la difusió del vídeo, se la reconeixia i havia estat identificada per la gent, cosa que havia incrementat el seu patiment.

La entrada Giorgia Meloni, la ultra que pot liderar Itàlia se publicó primero en El Triangle.

També s’està repetint molt la pregunta sobre què s’ha fet malament perquè uns nois nascuts i crescuts a Ripoll es radicalitzessin, i guiats per l’imam Abdelbaki es Satty fossin capaços de fer el que van fer: matar a 16 persones a Barcelona i Cambrils que, recordem, va ser potser una anècdota en comparació amb els seus plans de fer esclatar diverses furgonetes plenes d’explosius a La Sagrada Família, el Camp del Barça i potser la Torre Eiffel. “Què hem fet malament?” Una pregunta que també es va fer molta gent a França després d’atemptats com els de Bataclan i l’Estadi de França el novembre de 2015 que van provocar 130 morts. Pregunta que considero equivocada que centri el debat i l’anàlisi, ja que sembla que vulgui treure responsabilitat i culpabilitat als autors dels atemptats, abocant-la o socialitzant-la amb tota la societat. Un desviament de la culpabilitat similar als que es feia abans en casos de violacions que semblava que es responsabilitzés més a les dones en general per anar amb minifaldilles i escots provocatius que als agressors, únics culpables i responsables de les violacions.

Per a mi el principal element que dificulta l’encaix de les interpretacions majoritàries de l’islam amb la democràcia que volen destruir és el fet que les societats islàmiques no han viscut el que a Europa es coneix com la Il·lustració. Es a dir la preeminència de la raó i la llibertat de pensament, ubicant la religió en l’àmbit personal més allà que es practiqui la fe públicament i col·lectiva. Acceptar que tota religió és bona si t’ajuda a viure i ser millor persona, i acceptar sobretot -aquest és el punt nuclear- el dret a canviar de religió i el dret a esdevenir agnòstic o ateu i fer-ho públic. Però lamentablement l’islam té porta d’entrada, però no en té de sortida ni pel musulmans ni pels fills de musulmans, en entendre que l’islam es transmet amb la sang, el semen de pare. Per això en el països musulmans es permet el casament d’un musulmà amb una cristiana, però no a la inversa. Una filla de musulmans no es pot casar ni amb un cristià, ni amb un ateu. Per això a també a Europa molts homes que es casen amb una filla d’immigrants musulmans es veuen forçats per la dita “comunitat” a fer la conversió a l’islam encara que sigui de mentida, de la mateixa manera que tots els matrimonis o dones solteres que adopten a Europa un nen marroquí han de fer per obligació la cerimònia de convertir-se a l’islam, com a requisit legal indispensable per completar el procés d’adopció.

Com a periodista que porto anys escrivint d’immigració i sobre els països musulmans, penso que és en aquesta no acceptació de la llibertat de creences i a canviar de pensament de les societats islàmiques, on neix la no empatia vers la societat occidental, que es manifesta tant en el terrorisme gihadista, com en el salafisme pacífic que proposa la segregació dels seus, el que a França es denomina “separatisme islàmic”. Quan la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l’article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença», sumant-se anys més tard la majoria de països islàmics a l’anomena Declaració de Drets Humans del Caire que accepta el dret als cristians a ser cristians, però no a un musulmà o fill de musulmà a abandonar l’islam o a reinterpretar-lo. És a dir un musulmà i els seus fills mai poden deixar de ser musulmans, un musulmà no pot qüestionar l’Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar certs principis islàmics en nom de la llibertat de pensament.

Un nascut musulmà que continua sent creient no pot dir que l’Alcorà és  només una metàfora, o que vulnera els drets humans i el sentit comú l’obligació d’haver de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te a les cinc de tarda per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a la Creació com sí diuen els científics cristians.

Evidentment no ajuda la manca a l’islam d’una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa per fer un pas similar i com van fer les societats de tradició cristiana acceptar la Il·lustració. I a manca d’una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l’Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s’hagin de continuar interpretant com la definitiva revelació de Déu.

Mentre al cristianisme el creients poden dir que Adam i Eva i la Creació són una metàfora o que el diable no existeix, això a l’islam és apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l’apostasia, sigui per dubtar de l’Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. Pecat que a molts països musulmans està penat amb la mort i en d’altres amb la impossibilitat de treballar en feines com mestre, funcionari o periodista i evidentment és divorciat i perd la tutela dels fills.

Potser dir això no agradarà, però per mi, és aquí, d’aquesta negativa a acceptar la llibertat de pensament i la llibertat personal de fer públic que s’és ateu o que s’és homosexual o bisexual i viure com a tal, on neix l’odi de molts musulmans i les societats islàmiques cap els valors occidentals, que els Talibans, l’Estat Islàmic o els aiatol·làs xiïtes expressen després amb crides a la violència cap els apòstates i infidels, mentre els imams i les dites comunitats islàmiques amb caps que ningú ha escollit vetllen perquè “els seus” no perdin la fe veritable. I si els líders musulmans a Europa continuen dient i pensant que Occident és pecador, que les seves filles no es poden pervertir casant-se amb infidels, no ens estranyem després que nois com els de Ripoll es deixessin utilitzar per l’imam de Ripoll.

La entrada Rushdie, els talibans i els atemptats del 17-A se publicó primero en El Triangle.