Puigdemont, la investidura i la via palestina

Ara que es compleixen 30 anys dels fracassats Acords d’Oslo entre Israel i Palestina em ve a la ment allò que es diu sovint que el palestins mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat. O dit d’una altra manera, sent una realitat, agradi o no, l’existència de l’estat Israel, els palestins per les seves pròpies divisions i animats pels alguns països àrabs i islàmics que asseguraven donar-los suport, han acabat rebutjant tots els plans de pau. Uns plans que certament bona part de la classe política israeliana ja va fer tot el possible per que fracassessin. Així el 1949 els palestins van rebutjar el pla de partició que donava al futur estat palestí el 50% de la Palestina històrica. Van entrar en guerra amb Israel i van perdre la meitat d’aquella meitat, en el que es coneixeria com a línia o fronteres de 1967.

Després de la guerra dels Sis Dies Israel traspassà aquella frontera per annexionar-se Jerusalem Est i Cisjordània. I precisament per no atorgar-los tot el territori limitat per la línia de 1967 o la del 1949, part del líders palestins i sobretot Hamás, van rebutjar o van mostrar les seves objeccions als acords d’Oslo de 1993, que era un primer pas per la creació d’un estat palestí a Gaza i la major part de Cisjordània, sense el control de tot Jerusalem Est. Però avui amb el triple de colons jueus a Cisjordània, ja resulta impensable que un hipotètic estat palestí pugui tenir el territori previst pels Acords d’Oslo. Certament Benyamin Netanyahu governant el país gairebé des de 1996 ha fet tot el possible perquè els Acords d’Oslo no s’apliquessin i no es transferís mes territoris a l’autoritat palestina com a pas previ a l’acord definitiu. Els mapes comparats dels territoris palestins des de 1949 fins el de les engrunes actuals amb Cisjordània plena d’assentaments jueus, mostren aquest camí de derrota en derrota, perdent els palestins totes les oportunitats.

A mi, guardant totes les distàncies, mentre escolto a Dolors Feliu exigint proclamar la independència i marxar, i a polítics independentistes repetint que no renuncien a la unilateralitat i afirmen amb la boca grossa o petita “que ho tornarem a fer”, o escolto a Jordi Turull dient que no vam anar a la presó per Rodalies, si miro el mapa de com queda la protecció del català a l’escola i la garantia de parlar-lo a l’administració a les Illes, el País Valencià i la Franja, territoris ara governats pel PP i Vox, em recorda el mapa de la Palestina actual esmicolada i retallada. Si Junts no dona el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez i es repeteixen eleccions al gener i hi ha una victòria del PP amb Vox, aquesta retallada del català a l’escola i l’administració també la tindrem a Catalunya. El mantra d’aquest bloc del PP i Vox i la seva Brunete mediàtica és defensar la igualtat els espanyols. Igualtat que entenen que només s’aconseguirà arraconant a l’escola i l’administració el català i les altres llengües cooficials que creuen que discriminen als espanyols.

Carles Puigdemont amb els seu set diputats a Madrid té la clau perquè hi hagi un govern del PSOE amb Sumar que vol desinflamar Catalunya, resoldre greuges històrics i està disposat a amnistiar o indultar els polítics i activistes represaliats per l’1 d’Octubre i protestes posteriors. Un indult general o amnistia que, més enllà que sigui impugnada al tribunals pel PP i Vox, resulta impossible aprovar-lo abans de la sessió d’investidura de Sánchez com voldria Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes i Vox ja ha cridat a mobilitzar-se arreu d’Espanya com van fer en el seu dia contra l’Estatut. Així doncs de Puigdemont depèn que Catalunya i Espanya amb Sánchez a la Moncloa camini cap un escenari en el que el català, el gallec i el basc es puguin parlar al Congrés del Diputats, es blindi el català a l’escola i l’administració, i s’avanci per resoldre el greuge de les infraestructures a Catalunya i el seu finançament, o que reculi cap on volen José María Aznar, la FAES, Ayuso, Abascal i Buxadé.  Confiem que Junts no faci com els palestins i perdi aquesta oportunitat, perquè si el PP i Vox aconsegueixen la Moncloa, Puigdemont potser podrà guanyar temps revalidant l’any vinent el seu escó al Parlament Europeu tot i que potser no en pugui prendre possessió si no va a Madrid a acatar la Constitució. I amb una Europa que no ens mira, encara que Puigdemont sí que pugui revalidar l’acta sense passar per Madrid, l’acta d’eurodiputat no garanteix que tard o d’hora no sigui extraditat.

(Visited 257 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari