Sàhara Occidental, el conflicte oblidat

Una de les conseqüències de la guerra de Gaza és que ha deixat en l’oblit altres conflictes i vulneracions dels drets humans. Conflictes que han desaparegut de l’actualitat informativa i veuran retallat l’ajut del que depenen. És el cas dels desplaçats de les la guerra del Sudan, dels Rojinyes a Bangladesh o dels sahrauís a Tinduf, Algèria.

En el cas dels campaments de refugiats sahrauís de Tinduf, l’ajuda ja havia disminuït fa quatre anys a causa de la Covid quan van deixar-se de fer tant les vacances d’estiu de milers de nens sahrauís a Espanya que eren acollits per famílies com els viatges de Setmana Santa i desembre en vols xàrters amb els que moltes d’aquestes famílies d’arreu de l’Estat es desplaçaven als campaments per veure els nens. I tant al setembre  en tornar els nens cap al Sàhara com quan arribava la visita de les famílies acollidores rebien un important donatiu. Després del parèntesis de de 2020 i 2021, l’estiu de 2022 es van reprendre les vacances de nens a l’Estat espanyol, però per un nombre menor.

Fa tres setmanes vaig viatjar als camps de refugiats de Tinduf amb seixanta  catalans que anaven a veure als nens sahrauís. Uns nens i nens que són néts dels habitants de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental que van haver de fugir cap Algèria quan el 1975, aprofitant l’agonia del general Franco que s’havia compromès amb l’ONU a descolonitzar el territori, fou ocupat pel Marroc, iniciant-se una llarga guerra. Com al Marroc li era impossible controlar el desert, construí un mur de més de dos mil quilòmetres amb el que es quedà amb el 70% del territori i el Front Polisario el 30 restant. Però tot i això els soldats marroquins, que no s’adaptaven al clima, queien en reiterades emboscades i es rendien. La guerra durà fins 1991 quan els independentistes sahrauís del Front Polisario i el rei Hassan II del Marroc acceptaren un pla de pau pel que l’ONU organitzaria un referèndum en el que tant els refugiats del Tinduf com els sahrauís que es quedaren en el territori que ocupava Marroc decidirien si volien ser independents o formar part del Marroc. I es declarà un alto el foc que va durar 30 anys amb una força de pau, la Missió de Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) que s’encarregà de fer el cens pel referèndum previst per 1997 i verificar el compliment de l’alto el foc.

Lamentablement la MINURSO no va actuar per verificar el compliment dels drets humans al territori ni protegir als sahrauís que lluitaven pacíficament per la independència. El Polisario com a mostra de bona voluntat alliberà els més de dos mil presoners. Però a l’hora de la veritat Marroc es va fer enrere posant més obstacles i presionant Espanya amb Ceuta i Melilla o deixant sortir més pasteres, si feia algun gest en favor del referèndum. Demanà que els colons marroquins també poguessin votar, cosa que el Polisario acceptà, però llavors Marroc tornà a rebutjar el referèndum en adonar-se que molts d’aquests havien acabat simpatitzant amb el Polisario i els seus fills liderant les protestes a les ciutats de l’Aaiun i Smara. I fa tres anys quan Marroc, sense que la MINURSO ho impedís, desplegà tropes en una franja al sud, més enllà del mur de separació, el Polisario donà per trencat l’alto el foc i va tornar a la guerra. Una tornada a les hostilitats que no ha capgirat la situació. L´únic canvi ha estat un acostament de Pedro Sánchez al Marroc.

Quan vaig ser als campaments el 1997, any que s’havia de fer el referèndum, vaig trobar un poble vivint en haimes esperançat. Anys més tard a mida que el referèndum es demorava, el panorama dels campaments de Tinduf va canviar construint-se al costat de cada haima una petita casa de totxos de tova. Ara quan hi he tornat m’he trobat que la uralita i el ciment està substituint les haimes i molta gent ha obert una botiga o taller, cosa que vol dir que pensen que no tornaran a curt termini a la seva terra. Vaig conversar sobre aquests canvis amb el president del Parlament Saharauí, Hamma Salama, i reconeixia que el Polisario no podia interferir en aquest canvi econòmic perquè si volgués regular-ho o cobrar impostos als qui inicien activitats hauria de donar drets com la seguretat social. I de moment l’únic que fa el Front Polisario es gestionar amb la Mitja Lluna Roja el repartiments de l’ajut humanitari de manera igualitària. Un ajut que ha disminuït un 25%, però a conseqüència de la pujada de preus i la disminució dels donants aviat serà menor.

(Visited 94 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari