El programa Sense Ficció es va atrevir el 24 de gener amb el documental Atrapades entre dos mons a trencar el tabú sobre la situació que viuen a Catalunya les filles de musulmans, que han esdevingut atees o agnòstiques o, que inicien una relació sentimental amb un no musulmà. Als paísos islàmics no es permet que una musulmana o filla de musulmans es pugui casar amb un no musulmà. A l’inrevés sí, un musulmà es pot casar amb una cristiana, donat que es creu que l’islam es transmet amb el semen del pare. I són moltes les dones europees que es casen amb un musulmà magribí o fill de magribins sense que se’ls exigeixi convertir-se, si bé els fills s’educaran com a musulmans i tindran nom musulmà. I moltes filles d’immigrants musulmans, residents elles i la seva família a Europa, que es volen casar amb un europeu no musulmà, per tal de no ser repudiades per la família i assetjades per l’anomenada “comunitat”, no tenen més remei que forçar a que el seu futur marit a fer el ritual de conversió a l’islam, encara que sigui de mentida.
En el documental de TV3 les filles de musulmans que hi apareixien denunciaven també la persecució que patien per haver-se negat a portar el vel. Un vel que, com expliquen sovint la melillense Mimunt Hamido, autora del llibre “No nos taparán” i la catalana Najat el Hachmi, és molt diferent del mocador que portaven les seves àvies al Marroc. Unes àvies que anaven amb un vestit de mànigues amples que mostrava els colzes i no cobria el coll, i un mocador al cap que deixava a la vista les orelles i part del cabell. Ara en canvi el nou vel vingut d’Aràbia Saudita implica tapar tot el cabell, les orelles, tot el coll i la part de sota la barbeta.
Hi ha una crítica en els moviments d’ex-musulmanes a Europa cap a les esquerres i partits de centre que es neguen a donar suport a les filles de musulmanes que han deixat de creure o que volen casar-se amb un no musulmà. Lamenten que per les esquerres tots podem ser transsexuals o bisexuals i autodeterminar-nos el gènere, però no defensen el dret a deixar de creure de les filles d’immigrants musulmans o a enamorar-se d’un europeu no musulmà. No es condemna, argumentant la suposada complexitat de la qüestió i dient que no es poden aplicar paràmetres occidentals, ni valorar-ho des de la superioritat moral eurocentrista per dir què poden fer o no fer la filles de musulmans. I no es cap casualitat que moltes ex-musulmanes europees davant d’aquest abandonament que pateixen per part de les esquerres i també del partits de centre acabin acostant-se a la ultradreta. Recorda el lector a la diputada flamenca negra Assita Kanko que va rebre Puigdemont al Parlament Europeu el dia que va aconseguir la credencial d’eurodiputat? Kanko, nascuda a Burkina Faso, farta del relativisme cultural de la majoria de partits belgues i flamencs, va afiliar-se a la Nova Aliança Flamenca, adscrita al grup de Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu en el que també hi són Vox i els Germans d’Itàlia de Meloni.
Després de l’assassinat a Algeciras de Diego Valencia, membres de les associacions islàmiques andaluses responien dient que l’Islam és una religió de pau i citaven mal traduïda la sura 5-32 de l’Alcorà, afirmant que el llibre sagrat diu que “qui mata un innocent mata tota la humanitat”. Fragment de l’Alcorà que si es tradueix correctament, condemna que es mati a “qui no ha mort ningú, ni estès la corrupció moral per la Terra”. I acte seguit diu que cal “crucificar i amputar a qui combat a Alà i al seu enviat –Mahoma- i a qui estén la corrupció moral per la Terra”. I rebutjar o negar la religió d’Alà, és combatre’l. Dir que l’Alcorà no va ser revelat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma, sinó inventat per uns homes, i que el seu contingut, la llei islàmica, és una barbaritat aplicar-lo, és combatre a Mahoma. I dir que una filla de musulmans pugui tenir relacions sexual amb un no musulmà, o fer públic que ha deixat de creure, és estendre la corrupció per la terra.
I és que el problema rau en que mentre les societats de les altres dues religions monoteistes, el judaisme i el cristianisme, han assumit la llibertat ideològica i de creences, deixant la religió en l’àmbit personal, i tant a les democràcies de tradició cristiana com a Israel, molts ateus han pogut ser i són primers ministres, les societats islàmiques es neguen a treure’s el seu vel mental. I d’aquesta incapacitat d’ubicar la religió en l’àmbit privat, com va fer Europa amb la Il·lustració, neix tant el salafisme social i polític com el gihadisme violent.
