Temps mort a Israel. Després de dies de vagues i manifestacions massives, el primer ministre d’Israel, Benyamin Netanyahu, ha ajornat l’aprovació de la reforma judicial cinc setmanes, fins després de la Pasqua jueva. Una reforma que pretén garantir impunitat a Netanyahu front les tres causes penals que pesen sobre ell per corrupció, evitaria la seva destitució, i acabaria amb la separació de poders, sense que cap òrgan judicial pogués censurar al govern i les seves actuacions. I és que a Israel, que no té constitució ni Tribunal Constitucional ni segona cambra parlamentària, és el Suprem l’únic òrgan que pot auditar i tombar les lleis del Parlament i actuacions del govern. I evidentment fins ara, si un tribunal condemna i inhabilita un polític, i el Suprem ho ratifica, la sentència s’ha de complir.
La reforma de Netanyahu és rebutjada no només pels partits del bloc opositor sinó també per les empreses start-up que lideren l’economia israeliana, que al·leguen que sense democràcia ni separació de poders no hi ha inversions estrangeres, així com per bona part dels responsables de defensa i els serveis d’intel·ligència del país, i de tots aquells sectors de la societat israeliana que volen viure en un règim homologable a les democràcies europees. I és que si s’anul·lava la tutela de Tribunal Suprem i el govern ordena a policies i militars actuar encara amb més impunitat amb armes letals contra els palestins o també contra manifestants israelians, podrien ser acusats de crims de guerra i detinguts si viatjaven a l’estranger. Les reiterades peticions del president d’Israel, Isaac Herzog, que trencant la neutralitat de la institució demanà a Netanyahu que desistís de continuar amb la reforma judicial, era una mostra de la gravetat de la situació. El fet que Netanyahu hagués nomenat l’ultradretà i racista Itamar Ben-Gvir com a ministre de Seguretat Nacional aventura ja quines serien les ordres que podrien rebre a partir d’ara els policies i soldats si no estan sota la tutela judicial. El cessament diumenge del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments, van ser la gota que va estar a punt d’abocar a Israel a una desestabilització fins ara mai vista.
Així doncs, a favor o en contra de la reforma judicial hi ha dues concepcions oposades del que és Israel. D’una banda, els defensors d’un règim mínimament laic i democràtic i d’un govern que pugui ser auditat, similar al de les democràcies europees. I per una altra, Netanyahu i els seus seguidors, entre els que hi ha bona part del colons que volen treure encara més terres als palestins i deportar-los no se sap on, amb dret absolut a disparar sense preguntar primer, així com els partits religiosos ultraortodoxos. Sectors religiosos que, a canvi de donar suport a la reforma judicial, ampliarien els seus privilegis de no fer el servei militar i, en molts casos, de no haver de treballar, en dedicar el seu dia a la pregària, l’estudi de la Torà i el compliment de la visó més estricta dels preceptes del judaisme, a l’espera que d’una vegada arribi el Messies, que ves per on es demora ja massa.
Sense qüestionar la sinceritat i legitimitat d’aquestes protestes de la meitat dels ciutadans d’Israel que han sortit al carrer i han aturat el país en defensa de la democràcia i la separació de poders a Israel, sorprèn que la societat israeliana no hagi actuat de la mateixa manera davant la reiterada vulneració dels drets de l’altra meitat de persones que viuen en el territori que de fet administra Israel i que no tenen nacionalitat israeliana, els palestins. És un fet que aquest Israel laic i democràtic que reivindica des de fa setmanes l’estat de dret, ha mirat durant dècades cap a un altre costat a mida que s’ampliaven els assentaments i colònies jueves, es demolien barris àrabs de Jerusalem o es permetia a l’exèrcit disparar amb impunitat cap a palestins desarmats.
Ja veurem d’aquí un mes, quan Netanyahu intenti culminar la reforma judicial, si es sortirà amb la seva o no. Ell, que ha governat més de quinze anys Israel, només desitja impunitat i farà el que calgui per assegurar-la. Però a Israel no es juga ara només la impunitat d’un polític de 73 anys. Es juga si continua un govern amb polítics d’ultradreta com Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu” és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins sinó també cap el àrabs israelians. I per retallar més drets d’aquests àrabs de ciutadania israeliana, i per tal que els ministres ultraortodoxos que són al govern puguin acabar amb el modus de vida, diguem europeu, de molts ciutadans de Tel Aviv, prohibint per exemple les relacions homosexuals, resulta imprescindible acabar amb el poder del Tribunal Suprem. Veurem d’aquí cinc setmanes si l’aturada decidida ara per Netanyahu ha estat només una estratègia per acabar amb les protestes i es surt amb la seva, o si tot ha estat només una pausa i les protestes aconsegueixen fer-lo caure.
Mentre, els palestins s’ho miren amb ironia, ja que aquest mig Israel que lluita per la llibertat, no s’ha mobilitzar per la dels qui habitaven aquella terra fa setanta anys i els seus descendents.
