Aquest dissabte es compleixen dos anys de l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, el que entenem com Guerra d’Ucraïna, i aquests dies també farà deu anys de l’inici del que es coneix com a Guerra del Donbass i de l’annexió russa de Crimea. Més enllà del fracàs militar i d’intel·ligència del que Putin anomena Operació Militar Especial que començà la matinada del 24 de febrer de 2022 amb la intenció de derrocar el govern europeista i pro-occidental de Volodomir Zelensky, el vent bufa cada vegada més a favor seu ja que en un règim autoritari i sense llibertat de premsa, el fracassos i els milers de morts no tenen perquè passar factura si es controla els mitjans i les xarxes, s’elimina la dissidència i es manté les neveres dels ciutadans mínimament plenes .
La Unió Europea i els Estats Units van respondre amb fermesa a l’intent d’invasió de fa dos anys, donant ajuda militar i econòmica a Ucraïna i imposant sancions a Rússia. Però les sancions ni han debilitat Putin ni han afectat de manera substancial la butxaca i el dia a dia dels ciutadans russos. I els prop de cent mil soldats russos i membres de les milícies pro-russes del Donbass morts en combat tampoc afecten Putin que, controlant amb mà de ferro la informació que es dona de la guerra, evita que els funerals i retorns de cadàvers tinguin ressò a les televisions i les xarxes socials. Com passa tantes vegades, un règim autoritari que controla la premsa no té perquè veure’s afectat pels fracassos i les morts si no buiden les butxaques dels ciutadans. I alguns dels països emergents com Brasil, Sudàfrica o l’Índia es van negar a condemnar la invasió o van optar per una neutralitat que beneficiava Rússia permetent mostrar Putin que no estava aïllat.
La Unió Europea ha aprovat aquest dies un nou paquet d’ajudes a Ucraïna de 50.000 milions d’euros, però mentre els donants es queden sense municions per rearmar Ucraïna, molts estats membres es neguen a incrementar el seu pressupost de Defensa i posen reticències a perdre més sobirania amb una futura política de defensa comuna. L’evident fracàs inicial de Putin que creia que la columna de blindats que des de la frontera bielorussa es disposava a entrar triomfant a Kíiv, on pensava que la població els rebria com alliberadors, i la inesperada capacitat de ressistència dels ucraïnesos, així com la determinació de bona part del mon en condemnar l’agressió, va generar el miratge que atacs a la integritat d’un estat sobirà fracassrien, de la mateixa manera que després de la guerra de Bòsnia i Kosovo es deia que ja no es produirien més neteges ètniques de gran abast a cap lloc del món, ni bombardejos de barris residencials de les ciutats. Però de la mateixa manera que a l’Àfrica o l’Àsia s’han continuat produint neteges ètniques -per exemple la dels rohingyes a Myanmar, per no parlar del que fa Israel a Gaza sense que ningú pugui aturar-ho- Putin sap que, tot i el fracàs inicial a Ucraïna, res el farà renunciar a Crimea ni tampoc retirar-se del Donbass ocupat. I sap que el rellotge pot anar a favor seu a mida que s’acosten les eleccions americanes de novembre d’aquest any de les que probablement sortirà guanyador Donald Trump si cap jutge aconsegueix inhabilitar-lo per presentar-se. Assaltar el Capitoli d’un país que deia ser la democràcia més antiga i més consolidada del món pot resultar gratis per qui va incitar a fer-ho. I, evidentment, si Trump recupera la presidència, l’ajuda militar dels Estats Units a Ucraïna s’acabarà.
L’assassinat d’Aleksei Navalni a una presó no només confirma la deriva autoritària de Rússia, en la que no hi ha espai per criticar Putin, sinó que és un exemple paradigmàtic de com acaben els qui fa una dècada, quan encara es creia que Rússia era una democràcia, van intentar fer quelcom fonamental en qualsevol sistema democràtic, com intentar presentar-se a les eleccions i guanyar-les. De moment el 15 de març es celebraran eleccions presidencials a Rússia i Putin guanyarà per golejada, entronitzant-se com el tsar d’una Rússia que només ell pot salvar i que governa cada cop amb més mà de ferro des del 1999 quan va ser nomenat Primer Ministre. En canvi Zelenski dos anys després de liderar l’heroica ressistència, veu el seu lideratge afeblit amb una població cansada. Fracassada l’ofensiva de la primavera passada ha hagut de retirar-se fa vuit dies de la ciutat Avdivka que Putin ha rebut com una confirmació de la seva victòria. I Zelenski sap que si intenta negociar un alto el foc permanent donant per vàlides les línies actuals del front, i Rússia es queda Crimea i la resta de país ocupat, pot passar a la història d’Ucraïna com un perdedor. Però si no ho fa, i no rep més armes d’Europa i els Estats Units, la línia del front en base la qual més tard o més d’hora s’haurà de negociar, estarà més a prop de Kíiv.
