La fugida de cent vint mil armenis de l’Alt Karabakh, cap a Armènia produïda a finals de setembre és sens dubte, no només l´últim cas de neteja ètnica al món i a Europa, sinó també la confirmació de la dificultat per que convisquin societats ètnica i religiosament confrontades en un mateix territori, sobretot si els estats veïns tenen interessos econòmics o estratègics confrontats.
Al centre i l’oest d’Europa al segle XVIII va viure el moviment de la Il·lustració que posava la raó, la ciència i la llibertat de pensament per sobre la religió i la tradició. Moviment reformador que va arrelar per l’evidència que ningú hi havia guanyat amb les guerres religioses entre catòlics i protestants que havien assolat Europa. Sorgí un moviment polític i intel·lectual que marcaria el rumb de França i Alemanya i per extensió a bona part d’Europa, que proposava construir les societats al voltant de consensos no religiosos com la llibertat de pensament i ubicar la fe en l’àmbit privat. Una fe que molts intel·lectuals ja negaven davant l’evidència dels avenços científics i filosòfics.
Però a altres parts d’Europa, com els Balcans o el Caucas, que a la vegada eren terres de frontera amb l’islam, les societats van continuar fragmentades per la religió, amb guerres, desplaçaments de població i matances que encara pesen molt en el subconscient de les respectives societats. Els cristians armenis van ser uns dels que més van patir. I si bé hi ha consens entre els historiadors sobre l’evidència de l’Holocaust jueu, encara a Europa hi ha qui nega el genocidi d’un milió d’armenis perpetrat fa poc més d’un segle en els moments finals de l’Imperi Otomà.
Amb Stalin els armenis van tenir amb la República soviètica d’Armènia un territori segur per ells, si bé part de la seva terra va quedar en mans de Turquia on es troba la mont Ararat, símbol nacional d’Armènia. I mentre els armenis que van quedar a Turquia no tenien cap dret com a poble, amb la Unió Soviètica la república veïna de l’Azerbaidjan, de majoria musulmana turca xiïta, va mantenir dins seu l’enclavament de l’Alt Karabakh, poblat majoritàriament per cristians armenis. Simultàniament a l’extrem oposat d’Armènia, entre Armènia i l’Iran, hi hauria l’enclavament de Nakhtxivan, que estava política i administrativament vinculat a l’Azerbaidjan. Però tot i l’imposada germanor soviètica que silenciava les diferencies ètniques i religioses, el 1990, amb la Unió Soviètica agonitzant, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan es va produir l’anomenat Dissabte Negre en el que foren assassinats un centenar d’armenis, cosa que va ver aflorar encara més les demandes del armenis de l’Alt Karabakh per unir-se políticament a Armènia amb un estatus similar al dels àzeris del Nakhtxivan, que tot i estar-ne físicament separats formaven part de l’ Azerbaidjan.
Dissolta la URSS el 1991 els dos països es van independitzar, però mentre la comunitat internacional va reconèixer la pertinença de l’enclavament del Nakhtxivan a l’Azerbaidjan, l’Alt Karabaj va ser considerat territori de l’Azerbaidjan, esclatant un conflicte armat al que la mediació internacional de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa no va trobar una solució concordada. A la primavera de 1993 forces armènies van capturar regions fora de l’enclavament creant un cinturó de seguretat per l’Alt Karabakh amb un corredor que l’unia a Armènia del que va haver de fugir bona part de la població musulmana.
Un alto el foc acordat el 1994 sota els auspicis de Rússia, va posar fi a la guerra, en un moment que Rússia donava suport militar a la cristiana Armènia front la xiïta i turcòfona Azerbaidjan. Era un context en que el Caucas vivia nous episodis del que es va anomenar el Gran Joc o lluita entre les potències pel control dels oleoductes, gasoductes i pous de petroli des de l’Afganistan al Mar Negre, el Caspi i la Mediterrània. Pugna en la que Moscou no volia perdre la influència de l’època soviètica front Turquia, l’Iran i la república ex soviètica de Geòrgia. Moscou va armar als moviments d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que es segregaren de Geòrgia sense obtenir el reconeixement internacional a la vegada que va començar a vendre armes a canvi de petroli a l’Azerbaidjan, el qual el 2020 va passar a l’ofensiva recuperant bona part del territoris que li havia pres Armènia. Ara, amb la derrota definitiva dels armenis, que un cop més són els que perden, més de cent mil persones han hagut d’abandonar casa seva amb un nou greuge que algun dia voldrà ser venjat.
