Un servidor ja va preveure que Vox pujaria a Catalunya afirmant que tindria entre vuitanta i cent regidors. Però em vaig quedar curt donat que n’ha aconseguit 124. Els resultats que va tenir Vox fa quatre anys a Catalunya, amb només tres regidors a Salt, eren una dissonància per un partit que un mes després va aconseguir dos diputats per Barcelona al Congrés i que n’aconseguiria onze al Parlament de Catalunya. Sí que vaig preveure que el 28M Vox podria triplicar a nivell de tot España el nombre de regidors en presentar 1.936 llistes, front les 752 de 2019. I, efectivament, ha passat de 525 regidors a 1.695. A Catalunya ha entrat a dinou de les vint ciutats més poblades. A Barcelona han obtingut l’acta de regidor Gonzalo de Oro Pulido y Liberto Senderos. Senderos està vinculat al grup ultrareligiòs secret, El Yunque i el 2010 constaba com a tesorer de l’entitat legalitzada Organización del Bien Común España (OCBE) que en el seus estatuts inicials afirmava ser la filial espanyola de El Yunque. Només Badalona se li ha resistit perquè allà el discurs populista i sovint xenòfob ja el fa Xavier García Albiol que no deixa espai per Vox. El fet que la direcció de Vox permetés en començar la campanya a les diferents candidatures locals fer un programa de deu punts amb reivindicacions locals, complementari al genèric de “Cuida tu barrio” o “La Patria comienza en los barrios” igual per tots el municipis d’Espanya ha ajudat a tenir aquests millors resultats. Ara bé, a moltes candidatures locals no va arribar a temps el vistiplau de la seu madrilenya del carrer Bambú, donat que les havien de validar les propostes de totes les candidatures un reduït grup de quatre o cinc persones. Així funciona un partit que no té executives regionals i tot ho decideix un petit grup de persones des de Madrid.
No deixant Vox espai a les ultradretes clàssiques –només Hacer Nación, escissió d’España 2000 ha aconseguit dos regidors al municipi madrileny de Velilla de San Antonio-, a Catalunya ha ressuscitat Josep Anglada que, després d’una legislatura absent, ha tornat amb dos regidors a l’ajuntament de Vic. Però la irrupció ultra municipal al marge de Vox més significativa, ha estat la victòria d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a Ripoll, partit que també ha obtingut un regidor a Manlleu i a Ribera d’Ondara. Orriols fa quatre anys va aconseguir l’acta de regidora en presentar-se pel partit independentista i contrari a la immigració, Front Nacional de Catalunya. Però al cap d’un any Orriols va trencar amb el Front en demanar-li el partit que rebaixés el seu discurs monotemàtic contra la immigració i el terrorisme islàmic, creant Orriols Aliança Catalana. El Front ha aconseguit dos regidors a Manresa i la majoria absoluta al petit municipi tarragoní de La Masó. Més enllà que a Ripoll acabi governant Orriols com a llista més votada o que qui hi hagi un tripartit o quatripartit que li barri el pas, Orriols s’ha convertit en una guanyadora en el convuls espai de l’independentisme més rupturista, i sembla probable que intentarà expandir el partit i presentar-se a les properes eleccions catalanes.
Però el més significatiu d’aquestes eleccions municipals i autonòmiques del 28M ha estat la baixada de vots del PSOE i la caiguda en picat de Podemos, Más Madrid i l’espai encara no nat de Yolanda Díaz, fet que ha donat unes noves majories liderades pel PP que necessita a Vox per fer-se amb el govern a sis comunitats, Múrcia, Aragó, Balears, Cantàbria, València i Extremadura, i a trenta gran ciutats com Sevilla, València, Saragossa o Palma de Mallorca. Abascal diu que no regalarà investidures si no se li permet entrar els governs.
El fet que el PP hagi pujat a tot Espanya, no només a la Comunitat de Madrid, ha evitat que Isabel Díaz Ayuso tingués la temptació de carregar-se a Núñez Feijóo, com va fer amb Pablo Casado per postular-se ella per competir amb Pedro Sánchez a les eleccions generals, dotant al PP d’un discurs trumpista proper al de Vox. Pedro Sánchez ha avançat les eleccions per evitar-se uns mesos de descomposició del partit i haver d’aguantar retrets dels líders territorials culpant-lo a ell de la davallada pels pactes amb Esquerra o Bildu. I és que no ens enganyem, la qüestió territorial i la diversitat lingüística d’Espanya continua sent un tema no resolt i la benzina principal no només de la ultradreta, sinó també motiu de confrontació dins de part de l’esquerra i també de la dreta que no entén que s’hagi de tenir un nivell de domini de llengua catalana o de gallec per treballar en una administració municipal o autonòmica a Tarragona o Lugo. Sabia el que feia Ayuso quan deia fa uns dies que s’havia d’il·legalitzar Bildu. Saben el que fan els líders de Vox quan demanen il·legalitzar també ERC, la CUP i Junts. I és que la ultradreta absent fins fa quatre anys en el mapa polític espanyol, no ha irromput pel seu no a la immigració o a les imposicions de Brussel·les, com ho ha fet a la resta d’Europa. Ha irromput per la defensa d’una Espanya centralista i uniforme. Mentre per Le Pen o Meloni l’enemic està o ve de fora, per Vox i aquells que sense ser de Vox comparteixen part del seu ideari, l’enemic a combatre és de casa i està dins.
