La monja argentina afincada a Manresa, sor Lucía Caram, va reconèixer dijous al programa Todo es Mentira de Cuatro, que el passat octubre ella va votar a l’ultradretà Javier Milei, perquè “entre un corrupte que és basura, Sergio Massa, i Milei que està boig, vaig optar pel boig”. Declaracions que han generat una gran polèmica donat que Milei no amaga que vol retallar drets i llibertats i eliminar o suspendre drets socials.
Milei creu que, més enllà de l’actual context de crisi argentina en el que “no hi ha plata”, els subsidis, ajuts i la fiscalitat progressiva són una rèmora pel creixement econòmic. Milei no planteja només retallades temporals per sortir de la crisi econòmica actual. Pretén suprimir, reduir o eliminar-los definitivament, anant més enllà del que proposava a Estats Units fa deu o quinze anys el Tea Party republicà, i del que es va quedar a mitges Margaret Thatcher al Regne Unit els anys vuitanta. Pretén fer desaparèixer o deixar al mínim la presència i la intervenció de l’estat tant en l’activitat econòmica com en els serveis socials, sanitaris, educatius, d’atur i jubilació ara a càrrec de l’estat. Pretén eliminar aquelles polítiques de solidaritat tributàries. Una solidaritat i gestió de serveis públics que mai podran subtituir les ONG i institucions privades a no ser que funcionin com Hamàs o Hezbol·là a Gaza i el Líban, els narcos llatinoamericans en certs barris o a certs estats africans els senyors de la guerra que habitualment, de manera arbitrària i interessada, ocupen l’espai buit que provoca l’absència de l’estat.
No amago que mai he empatitzat amb els religiosos i religioses que vesteixen l’uniforme eclesial fora de les celebracions litúrgiques, sigui sor Lucía o aquella il·luminada que feia de les farmacèutiques l’objectiu de la seva diana, Teresa Forcades. L’hàbit per mi no mostra senzillesa, sinó que actua com a mur entre els qui el porten i la resta de mortals. I si l’uniforme o la toga pot tenir sentit en l’àmbit judicial o policial, com a representació de l’administració de justícia i de l’exercici del monopoli de la força, no crec que als religiosos, vestint-lo fora del temple i la litúrgia, els apropi als ciutadans. Però tot i la seva sotana i el seu vel -un vel que ni per dones cristianes ni per musulmanes considero que pugui ser feminista o progressista-, sor Lucía em generava un gran respecte per la tasca social que fa des del Convent de Santa Clara de Manresa i per les seves accions de suport als immigrants i refugiats.
Certament no ha estat amb Milei la primera vegada que sor Lucía manifesta la seva opció electoral. Ja ho va fer el 2015 donant suport a Artur Mas i Junts pel Sí, en un moment que l’altra monja amb hàbit, Teresa Forcades, ho feia per la CUP. Però reconeixent que ara ella ha votat a Milei, que no mostra cap empatia pels dèbils i els més pobres que ella defensa, crec que ha decebut a molts dels qui creien en ella i el seus valors, més quan a Espanya només Vox va donar suport a Javier Milei. De fet les relacions entre Milei i Vox no són d’ara, sinó que fa dos anys Milei, quan aquí era un desconegut, ja va honorar al partit d’Abascal assistint i intervenint en alguns dels seus actes. Però per mi el pitjor que ha fet Caram, ha estat justificar-ho dient que “entre un corrupte que és basura i un boig, he donat suport al boig”, sense plantejar altres opcions a la segona volta com el vot en blanc i el vot nul.
L’any 1932, a Europa catorze milions de ciutadans amb uns arguments similars van donar suport a Alemanya a qui molts ja consideraven un boig, Adolf Hitler, però que es presentava com un canvi front als polítics ineficaços i corruptes de la decrèpita República de Weimar. Després ja sabem què va venir. I com Adolf Hitler, Milei té una característica que cal reconèixer. Milei, com Hitler, mai ha amagat les seves intencions, ni el model social al que aspira.
