Palestina i la fal•làcia de compartir la pizza amb qui se l’ha menjat

No sé com s’anomenarà a les hemeroteques, a Wikipèdia i als llibres d’història l’actual guerra de Gaza i els conflictes bèl·lics simultanis que s’han reactivat o es poden reactivar com a conseqüència d’aquesta guerra que començà el 7 d’octubre. Una guerra amb diversos fronts que afecta Gaza, Cisjordània, Israel, el Líban, el Iemen, la navegació al canal de Suez i el Mar Roig, i que també ha tingut els seus rebots o atacs puntuals a Síria i l’Iraq. Un bloqueig naval que, com amb la crisi que va tancar el Canal entre 1967 i 1975, les hostilitats actuals a Bab al-Mandeb a la porta del Mar Roig, amb els houthis del Iemen atacant vaixells, afecta ja a la navegació i el comerç mundial.

Sabem com va començar l’actual guerra el 7 d’octubre de 2023 amb l’ofensiva sorpresa de Hamàs que va causar més de 1200 morts entre soldats i civils israelians i el segrest de més de 240 ostatges. Un atac brutal i audaç que sorprenia per la seva contundència assassinant i segrestant civils, que va anar acompanyat del llançament de milers de coets des de la Franja. Uns coets que amb menys nombre Hamàs i les altres milícies palestines encara disparen demostrant que no han estat derrotats com també ho confirma el fet que dilluns passat Hamàs fos capaç de matar en un sol dia 24 soldats israelians. Una acció brutal que més enllà de les condemnes que evidentment mereix, era una resposta esperable després de la humiliació que pateixen els palestins, i amb més duresa els dos milions reclosos al gueto de la Franja de Gaza, fracassada la solució dels dos estats que van intentar el 1993 Yizak Rabin i Iasser Arafat, i que Hamàs va anunciar que acceptaria el 2017. Una solució que bona part de la classe política israeliana rebutja i que l’actual primer ministre, Binyamin Netanyahu ha boicotejat amb nous assentaments i expropiacions de terres durant els més de 17 anys que amb alguna interrupció porta al càrrec de primer ministre. Un regnat de Netanyahu que ha estat possible, no només pel suport del colons, els ultres supremacistes i els partits religiosos, sinó també per la manca de capacitat d’empatia vers dels palestins de la major part de la societat israeliana, formada en bona part per persones vingudes fa unes dècades de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica convençuts que aquella terra era seva per designació divina.

Dic que no sé com s’anomenarà l’actual escalada bèl·lica o guerra múltiple que va del Mar Roig al barris xiïtes de Beirut, i que abasta Gaza, Cisjordània amb els colons matant amb impunitat cada dia palestins, i Israel, amb rebots a Damasc, Bagdad i Ebril, perquè potser el nom amb el qual es recordarà el conflicte dependrà de com acabi i del que passi després. A la guerra de 1948 quan els països àrabs veïns rebutjaren la creació de l’estat d’Israel se l’anomenà la Primera Guerra Àrab Israeliana, però aquesta d’ara  ningú no sap encara com es catalogarà, i tant de bo que fos com l’Última.

Quan l’Iraq de Saddam Hussein atacà el 1980 l’Iran, reobrint la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, convençut que el país de Khomeini seria derrotat ja que el Líder Suprem iranià havia purgat i decapitat els oficials del seu exèrcit, deixant l’aviació persa sense pilots que bé havien fugit, bé havien estat penjats, s’anomenà aquesta com la Primera Guerra del Golf. Una guerra que durà vuit anys i tingué la seva extensió al Golf Pèrsic en l’anomena Guerra dels Petroliers que eren segrestats o enfonsats uns per l’Iran, altres per l’Iraq. Però després vingué la guerra d’Iraq de 1991 amb Bush pare, que passà a anomenar-se com Primera Guerra del Golf, sobretot per diferenciar-se després de la invasió d’Iraq de 2003 amb Bush fill.

L’únic grup que de moment actua amb cautela és Hizbul·là, que llença míssils i coets cap el nord d’Israel amb força contenció, també després de l’atac d’Israel a Beirut, potser perquè la milícia xiïta libanesa és conscient de la fràgil situació del Líban, que pateix la pitjor crisi econòmica amb unes institucions bloquejades, amb el càrrec de president de l’Estat vacant, i el primer ministre governant “en funcions”. I Hizbul·là sap que Netanyahu no parla en broma quan diu que podria convertir Beirut en una nova Gaza. Potser és l’Iran qui vol actuar amb cautela donat que si les seves peces de l’Eix o Mitja Lluna de Resistència, a l’Iraq, el Iemen, el Líban, Síria i Palestina pressionen massa, pot rebre’n les conseqüències. De fet són els fins ara ningunejats houthis del Iemen els únics que clarament estan resultant vencedors d’aquest entramat de conflictes, tant de cara a les societats àrabs com pel que fa al que tenen amb Aràbia Saudita. Netanyahu es un militar i un polític acorralat per les causes judicials per corrupció que només ha a aconseguit aturar perpetuant-se en el càrrec indefinidament i sap que, mentre hi hagi guerra, ho tindrà més fàcil per continuar amb la immunitat que li dona ser  cap de govern.

Però no ens enganyem. No culpem de la humiliació i manca d’esperança que pateixen els palestins només a Netanyahu i els ultraortodoxos. Els joves desarmats que van ser assassinats a la festa rave del 7 de novembre, la majoria d’ells amb doble nacionalitat americana, llatina o europea, eren allà oblidant que ells, tot i que tinguessin una gota de sang jueva per alguns dels seus avis, vivien en una terra que fa vuitanta anys no era dels seus avis, sinó dels legítims habitants de Palestina als qui l’ONU els arrabassà la meitat del territori el 1947, justificant la deportació de centenars de milers d’àrabs, per compensar l’assassinat als camps d’extermini d’Europa de sis milions de jueus.

Ara Europa amb Josep Borrell al capdavant i el Secretari General de l’ONU insisteixen que la única solució son els dos estats. Una solució que no es va poder o voler implementar quan hi havia cent mil colons a Cisjordània, i ara gràcies a les migracions des de Llatinoamèrica i l’antiga URSS i les polítiques de Netanyahu ja són sis-cents mil. I és que el conflicte palestí es descriu clarament amb la metàfora de la pizza que s’entrega a un que és a casa seva i a un altre més fort que arriba de fora perquè la comparteixin. Mentre el dèbil no veu clar que l’altra se’n mengi la meitat, quan demana la seva part al fort, aquest ja se l’ha menjat gairebé tota. I quan només queda una petita porció, el fort li pregunta al dèbil: “Deies que volies que la repartíssim?”.

(Visited 136 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari