És una lamentable evidència que molts dels maltractadors van ser nens o nenes, nois o noies maltractats en la seva infància o joventut. Sovint maltractats que no superen les ferides mentals i psicològiques provocades pel maltractament i l’abús patit en el passat, perden la capacitat d’empatitzar amb l’altre, pensen que gairebé tothom està en contra d’ells, són incapaços d’entendre que en la vida molts cops tindran un no com a resposta, i igualen a aquells que els hi diuen que no amb els seu antic maltractador. Això passa amb les persones i de vegades també els pobles, nacions i col·lectius humans. Els serbis que van ser víctimes de persecucions i matances generalitzades en la Primera i Segona Guerra Mundial, van esdevenir botxins i genocides els anys noranta en les guerres de desmembrament de l’antiga Iugoslàvia. No tots els serbis evidentment, ni tots els líders polítics o militars serbis. Recordem que l’exèrcit bosnià que defensava la Sarajevo multiètnica durant el setge fa trenta anys, estava comandat pel general Jovan Divjak, serbi de Belgrad. Però un servidor que va estar moltes vegades els anys noranta a Bòsnia o Kosovo, quan preguntava a un soldat, milicià o un simple ciutadà que era en el bàndol agressor, em negaven que ells fossin agressors, culpaven als bosnians o als albanokosovars de les seves desgràcies i apel·laven al que els havia passat als seus avis a la Primera o Segona Guerra Mundial o fins i tot als seus avantpassats feia sis segles a la batalla de Kosovo contra els turcs. Justificaven els seus crims, que minimitzaven, perquè per ells eren la resposta lògica al que havia passat feia cinquanta o sis-cents anys
Més complexa és la situació en el conflicte que arrossega Israel i Palestina des de fa 75 anys, des de la creació per part de l’ONU de l’estat jueu en el context del justificat sentiment de culpa d’Europa per l’Holocaust, però entès pels supervivents de l’Holocaust com la recuperació de la pàtria perduda feia dos mil anys. Part del sionisme estava convençut que sent un poble sense terra, recuperaven una terra que aquest període interí de dos mil anys, havia estat un terra sense poble, gairebé deshabitada, ocupada transitòriament per algunes tribus de pastors àrabs.
Més enllà de reconèixer l’engany que van patir els palestins quan els estats islàmics i musulmans els van animar a rebutjar el pla de partició de Palestina que donava la meitat del territori a Israel i l’altra meitat al futur estat palestí, els palestins han estat experts, entre el tot o res, en perdre totes les oportunitats. I gran part de la societat israeliana, convençuda que tornaven a casa seva, ha desitjat un Israel que anés des del riu Jordà al mar, quedant-se un nombre limitats d’àrabs com a mà d’obra, fent marxar a Egipte o Jordània als milions de palestins. Parts dels ultrareligiosos i sobretot els sis-cents mil colons que ocupen els assentaments de Cisjordània així ho creuen. Aràbia Saudita, pàtria de l’islamisme i guardiana de les dues ciutats més sagrades pels musulmans, Medina i La Meca, amb el reconeixement de l’estat d’Israel que ocupa la tercera ciutat sagrada, Jerusalem, cometia l´última traïció que els estat àrabs feien els palestins. Aturar aquest reconeixement d’Israel que preparava Aràbia Saudita va ser un dels motius de l’atac de fa tres setmanes perpetrat des de Gaza per Hamàs i la Yihad Islàmica. Atac fet en el cinquantè aniversari de la Guerra del Yom Kippur que va demostrar llavors que Israel era vulnerable si els estats veïns s’unien contra ell. Però aquesta vegada qui traspassava les fronteres d’Israel i matava soldats i civils no eren exèrcits d’uns països veïns amb qui es pot negociar, sinó palestins sense estat reclosos al gueto de Gaza que els murs i la vigilància electrònica no van poder aturar.
Es compleixen tres setmanes d’aquell atac i sembla que Netanyahu ha fracassat en el seu intent d’aprofitar-lo per provocar una nova Nakba i fer marxar als dos milions llargs de palestins de Gaza cap a Egipte, confiant que un cop establerts allà la comunitat internacional s’encarregaria de la seva subsistència i assistència. I Netanyahu que fa un mes motivava manifestacions massives contra ell per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder i la seva reforma judicial, ara gràcies a aquesta guerra ha aconseguit reafirmar-se amb un nou “qui dia passa any empeny” com diem els catalans i aconsegueix el seu objectiu de continuar intocable en el poder. I davant les reflexions del Secretari General de l’ONU, Antonio Guterres, afirmant que aquestes accions condemnables de Hamàs no surten del no res, sinó que són fruit de dècades d’ocupació, Israel, incapaç d’empatitzar, com el maltractat que esdevé maltractador, ha respost anunciant que negaria el visats als treballadors de l’ONU. Amb la mateixa ira ha respost Israel davant de la resolució de divendres de l’Assemblea General de l’ONU que demana un alto el foc i l’alliberament dels ostatges. Uns ostatges que per primera vegada no semblen la prioritat d’Israel ja que si continua aquesta devastació de Gaza la majoria probablement moriran pel seu propi foc amic. I per acabar, una última reflexió. Més enllà dels milers de morts i ferits, si esdevé una nova batalla de Stalingrad o senzillament una devastació i ensorrament total com el del gueto de Varsòvia —repetint els patrons!—, es destrueix Gaza i s’acaba amb els líders de Hamàs i també les persones vinculades a Hamàs, funcionaris i policies, que gestionen administrativament el territori, qui es farà càrrec de l’administració i governabilitat del territori i la seva gent? Recordem que de la dissolució de l’estat iraquià que va fer George Bush fill l’any 2003, d’aquell buit va sorgir l’Estat Islàmic. I encara que Netanyahu diu aquest dies que Hamàs és com l’Estat Islàmic, això és totalment fals, encara que incomprensiblement molts líders occidentals, quan els hi diu aquesta barbaritat no l’esmenen.
