La població porta ja dotze anys seguits que està disminuint. Si l’any 2008 era de 128 milions, ara és de 125,6 milions. Les persones de 65 anys o més, són ja el 29% de la població, el percentatge més alt del món. A Espanya i Catalunya és del 20%. Quines són les perspectives demogràfiques? De no corregir la situació actual, s’estima que la població del Japó s’anirà reduint fins a uns 100 milions entorn del 2040.

Quines en són les causes? Especialment dues. Una baixa taxa de natalitat i un fort rebuig a la immigració. Al Japó el nombre de  fills per dona és d’1,34, lleugerament per sobre de la taxa a Catalunya, un 1,2; quan la taxa per mantenir la població és de 2,1. Cada cop hi ha més joves de 18 a 34 anys  que volen fruir de la llibertat de ser solters, els horaris de treball són molt llargs i durs i fan  disminuir el nombre de matrimonis. Però a banda de la baixa taxa de natalitat hi ha un fet cultural que frena la immigració, un fort rebuig a l’estranger. De la població actual del Japó,  només un 2,4% són estrangers. A Catalunya és un 16%.

Quines són les conseqüències d’un país que envelleix, disminueix la població, i per tant la força de treball? Suposa reduir la capacitat productiva, el dinamisme econòmic i els ingressos fiscals. Portarà a una forta transformació de la societat. Hi haurà un excés d’habitatges, s’aniran tancant escoles, major demanda sanitària, necessitat  de residències per la tercera edat, majors pensions. Són demandes de difícil finançament.

El conegut empresari americà Elon Musk ha advertit, de forma exagerada,  que si no es relaxen les regles d’immigració i es fa més suportable el treball i la conciliació familiar, “el Japó deixarà d’existir”.

De la profunda crisi demogràfica del Japó, en podem treure alguna conclusió per Catalunya? Per evitar que la població del país es vagi envellint i reduint, cal fer una política de família atractiva i en paral·lel facilitar de forma controlada l’augment de la immigració, tant per raons humanitàries com per cobrir les necessitats de personal qualificat que l’economia necessita.

La Unió Europea i Espanya han d’optar per una política oberta i ordenada de la immigració i d’integració a la comunitat. A Catalunya li cal un augment moderat de la població que la rejoveneixi i la dinamitzi. Una Catalunya forta i dinàmica tindria més pes dins d’Espanya i de la Unió Europea, cosa que li permetria garantir millor el seu futur benestar econòmic i social.

La entrada El Japó envelleix. I Catalunya? se publicó primero en El Triangle.

Quina ha de ser la resposta de la UE a la nova situació?  En primer lloc,  ha d’avaluar les grans potencialitats humanes, econòmiques, culturals, i científiques que té i posar-les al servei dels seus legítims interessos. Després haurà de definir quin és el paper que vol jugar en la geopolítica mundial, recuperar la seva sobirania en la presa de decisions, fer un paper de moderador en la pugna per l’hegemonia mundial entre els Estats Units i la Xina, i evitar un sistema mundial bipolar impulsant una governança multilateral.

Actualment, s’està configurant un Nou Ordre Mundial que anirà substituint el que va sorgir en acabar la Segona Guerra Mundial l’any 1945; ordre mundial que està molt orientat al servei dels interessos dels Estats Units. Però avui els Estats Units ja no és la potència a qui ningú gosava discutir les seves decisions. Alguns països com la Xina, Rússia o l’Índia, volen recuperar la seva esplendor del passat i en menor escala també el Japó;  d’altres estan emergint com a potències regionals, Brasil, Indonèsia, Iran, Turquia, Nigèria, Sud-àfrica o Austràlia. Tots volen ampliar les seves àrees d’influència i tots volen ser tinguts en compte.

La UE també té els seus interessos i els ha de defensar raonablement. Aquests interessos  no sempre són coincidents amb els dels Estats Units o amb els d’altres països, és per això, que la UE ha de recuperar la seva sobirania i reduir la dependència de tercers.  Per raons històriques, culturals, i model econòmic, la UE, ha de mantenir una bona col·laboració amb els Estats Units, però també amb els altres pobles del món, inclosos la Xina i Rússia, malgrat les profundes diferències existents.

Un cop acabada la guerra i assolit un acord de seguretat en l’àmbit europeu, una àmplia col·laboració de la UE amb Rússia seria de gran interès, ja que aquesta té grans reserves d’energia i de recursos naturals. Per la seva banda Rússia disposaria del gran mercat europeu,  rebria suport tecnològic i inversions. Una proposta d’aquests tipus irritaria als Estats Units i es repetiria la situació en la qual es va trobar l’any 1963 Willy Brandt, en aquell temps alcalde de Berlín,  quan va impulsar la distensió amb l’URSS i va propiciar l’obertura a l’est.

Quan a la Xina hi ha una visió molt diferent entre els Estats Units i la UE. Els americans veuen la Xina com un rival directe, un potent competidor en el camp econòmic i tecnològic i una amenaça militar, per la qual cosa, cal frenar-li l’economia i la innovació tecnològica. En canvi, des d’Europa, reconeixent que la Xina és un competidor i un rival del qual la UE s’ha de protegir, es veu  com un gran mercat on exportar i un gran proveïdor de productes de consum i tecnològics.

No s’ha de perdre de vista  que l’objectiu de la UE és assolir el progrés econòmic i social dels seus ciutadans, en un marc de seguretat europea i de col·laboració amb tots els pobles. Per això, s’haurà d’adequar a la nova realitat mundial i defensar els seus interessos en un món de gran complexitat i de nacionalismes creixents. En aquest entorn resulta imprescindible que la UE recuperi la seva sobirania política, econòmica, tecnològica i de defensa.

Una UE més unida i forta pot jugar un paper destacat en impulsar espais de cooperació i solidaritat internacional que afavoreixin una governança mundial multilateral. Es tractaria d’avançar gradualment en la  configuració d’un Nou Ordre Mundial ampliant i  renovant les  institucions globals actuals. L’objectiu ha de ser garantir el progrés, la seguretat i la pau, mitjançant el debat, la negociació i l’acord,  al mateix temps que es doni resposta als greus reptes globals que hi han plantejats.

La entrada Després de la guerra se publicó primero en El Triangle.

Herzog creu que el segle XX, en el seu conjunt, és un segle fracassat. Un segle de grans utopies: el feixisme nazi que volia que una raça superior, la raça ària, dominés el món, o el comunisme que prometia el cel a la terra. Les terribles i inhumanes calamitats que van provocar són prou conegudes. El segle XX va ser també un segle d’un esbojarrat creixement de la població, que va passar de 1.650 milions l’any 1900 a 6.000 milions l’any 2000. Un segle en el qual es va implantar un model de consum depredador de la natura o un segle que va llançar la primera bomba atòmica, de la qual després se n’han produït milers. Es podria continuar la llista de desastres.

Amb aquest panorama, Herzog ha escrit el llibre El crepuscle del món, en el qual relata la bogeria humana d’un soldat japonès, Hiroo Onoda, que quan el Japó va capitular al final de la Segona Guerra Mundial, no es va voler rendir i va estar amagat a la selva filipina durant 29 anys. El llibre és una reflexió sobre el sentit i, tantes vegades, la manca de sentit de la nostra existència.

I què podem dir del segle XXI ? Promet ser un segle millor, en el qual els humans han recuperat la raó i el seny? Sembla tot el contrari. Estem sumant i sumant noves calamitats. Agreujament de la crisi mediambiental, crisi sanitària, crisi energètica, crisis econòmiques, guerra a Ucraïna, gran tensió al mar de la Xina, rearmament generalitzat amb armes de gran poder destructiu i una creixent desigualtat intolerable. També podríem continuar la llista.

La natura es rebel·la. Apareixen fenòmens meteorològics extrems: sequeres, fortes tempestes, macroincendis forestals, pluges torrencials, inundacions, desforestació. Estem maltractant la natura i en patim els seus efectes. Les conseqüències per a la societat no són menors: transformació de la manera de viure, el model de producció, consum i treball, manca d’aigua i d’aliments, i cosa encara més greu, afectació de la salut de les persones.

Som els humans els que causem les calamitats. Al món actualment hi habiten 8.000 milions de persones, i cada cop som més. Ens agrupem en pobles i nacions. Tots volem progressar més que els altres, encara que sigui a costa dels més febles. D’aquí ve la reaparició dels nacionalismes i del populisme. Rússia somnia a recuperar la grandesa tsarista; la Xina aspira a ser una gran potència mundial; els Estats Units, la gran potència actual, vol mantenir la seva primacia. Encara no hem sortit de la guerra d’Ucraïna, generada per les pugnes nacionalistes dels Estats Units i Rússia, que ja s’anuncia un xoc amb la Xina. Aquesta tensió ha portat a una escandalosa cursa de rearmament, a costa de la seguretat i del benestar dels ciutadans.

Pot ser el segle XXI tant o més desastrós que el segle XX? Com és possible que no es pugui impedir? Després de la Primera Guerra Mundial (1914 -1918), el president nord-americà Woodrow Wilson, per evitar els conflictes entre pobles i evitar més guerres, va impulsar la creació de la Societat de Nacions (1920). Va ser un projecte fallit. Després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1946 es va crear l’ONU , que s’ha demostrat útil en molts camps, però que ha fracassat en els grans temes. Al G-8, format per vuit països industrialitzats, podrien dialogar i pactar per trobar solucions als conflictes. Malauradament, no ha sigut així.

El món és complex, amb cultures, visions i interessos diversos, i avui, tot interrelacionat. Què s’ha de fer si cap país per si sol pot encarar els reptes globals i exercir un cert lideratge mundial? Resoldre- ho bèl·licament? Només el diàleg, la negociació, la col·laboració i un cert lideratge multilateral de les grans potències, respectant tots els pobles, podrà aconseguir la distensió i portar-nos a temps més pacífics i pròspers. On són els líders mundials per aconseguir- ho? Com va fer el filòsof Arquímedes, podrem sortir al carrer i cridar: “Eureka!”?

La entrada Serà el segle XXI un segle fracassat? se publicó primero en El Triangle.

El president de Rússia Vladímir Putin va fer un greu error de càlcul. Va creure que la invasió d’Ucraïna seria tan fàcil com ho va ser l’any 2014 l’annexió de Crimea. Creia que els Estats Units estaven afeblits després de la vergonyosa retirada de l’Afganistan i que la Unió Europea, com sempre, estarien dividits. No va comptar, tampoc, en l’heroica resistència dels ucraïnesos, la valentia del seu l’exercit i el hiperlideratge d’un excomediant, avui el president Volodímir Zelenski.

I ara què? Rússia s’ha empantanegat en una guerra de la que no en pot sortir derrotada. Amenaça fer ús d’armes bioquímiques i la força nuclear. Els Estats Units veuen l’oportunitat de deixar una Rússia debilitada i fins i tot voldria que els poders fàctics russos facin caure a Putin. Amb aquest objectiu estan lliurant a Ucraïna gran quantitat d’armament, recursos econòmics i aplicant a Rússia unes duríssimes sancions econòmiques. També estan pressionant als seus aliats, i especialment als membres de la UE, per quer facin el mateix.

Els països de la UE ja s’han compromès ha augmentar els pressupostos de defensa fins al 2% del PIB. Alemanya, a més, invertirà addicionalment 100.000 milions d’euros per modernitzar els seus exercits. Tot plegat permetrà reforçar la capacitat militar de l’OTAN.
Però què és i per què es va crear l’OTAN? L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord es va crear a Washington l’any 1949 a l’inici de la guerra freda. El seu objectiu era poder-se defensar en cas d’una possible agressió militar de la Unió Soviètica. Però els Estats Units, que la controla, l’ha fet servir d’acord amb els seus interessos, com ara intervenint a Líbia o a l’Afganistan. Com que Rússia sempre ha sigut un adversari, l’OTAN s’ha anat incorporant com a nous membres països propers a les fronteres de Rússia i aquesta s’ha sentit amenaçada. És una de les causes, no l’única, per la qual Rússia ha envaït Ucraïna.

En resum. En sol europeu s’ha iniciat un procés de rearmament que esgarrifa. Les armes convencionals ja no es consideren suficients; emergeix el perill de l’ús d’armes químiques, bioquímiques i fins i tot nuclears, la qual cosa portaria a la Tercera Guerra Mundial.
Els humans no aprenem, som uns insensats. En ple segle XXI tenim ja un llarg historial de conflictes bèl·lics. Ara Ucraïna, però fa ben poc Iraq, Balcans, Afganistan, Iemen, Líbia, Síria i durant dècades Palestina. Guerres i més guerres. Volem solucionar les discrepàncies o defensar els interessos amb guerres. Els grans beneficiats d’aquestes curses armamentistes són els grups empresarials industrials armamentistes i el seu entorn financer. A els Estats Units empreses com Lockheed Martin o Northrop Grumman, a Alemanya MTU Aero Engines o Rheinmetall, a França Thales, a Itàlia Leonardo, o a Espanya Indra. Espanya, per exemple, exporta material militar a països poc amics dels drets humans, com ara Aràbia Saudí, Turquia, Emirats Àrabs Units o Israel.

Europa està patint un canvi radical en la seva política pacifista i de defensa de la pau. Ens trobem al bell mig d’una espiral de rearmament, que ens portarà al desastre. El seu major cost serà a costa d’una disminució de recursos per educació, sanitat, pensions o el benestar. Més despesa militar significarà crisi, empobriment i més deute. Porta a la distòpia i a la negació del progrés. Perquè no recuperar el seny i resoldre les nostres diferències asseguts en una taula. Per què no buscar mediadors assenyats? Només amb diàleg, generositat i sentit comú, pot acabar aquesta bogeria de violència i destrucció. Si us plau, atureu les guerres! Asseieu-vos i parleu!

La entrada Atureu la guerra! se publicó primero en El Triangle.

Els ciutadans estan més sensibilitzats sobre la necessitat de limitar l’escalfament del planeta i de protegir el medi ambient. A Espanya, com en altres països, s’ha aprovat una llei que pretén aconseguir la neutralitat climàtica l’any 2050; és a dir, emetre només els gasos d’efecte hivernacle que puguin ser absorbits pels espais naturals i els oceans del planeta. A Espanya s’estan prenent mesures, com ara la d’impulsar la transició energètica amb el foment de les energies renovables. O, per descarbonitzar la mobilitat urbana, s’està afavorint l’ús de vehicles elèctrics i es dificulta l’ús de vehicles de combustió de gasoil o benzina. A Barcelona i a Madrid s’han creat zones de baixes emissions (ZBE), per on no poden circular cotxes d’una certa antiguitat; ara la zona es vol ampliar als 149 municipis que tenen més de 50.000 habitants, i posteriorment als que en tinguin més de 20.000.

La temperatura mitjana mundial ha augmentat uns 1,2°C des de l’època preindustrial, i la dècada del 2011 al 2020 va ser la més càlida que s’ha registrat mai. Les Nacions Unides organitzen de manera periòdica cimeres per buscar solucions. La darrera ha sigut la Cimera pel Canvi Climàtic celebrada el desembre del 2020 a Glasgow, on es van assolir certs avenços, malgrat que els compromisos anunciats semblen insuficients per complir l’objectiu per a l’any 2050 de limitar l’escalfament global a 2°C. Com a punt més negatiu d’aquesta cimera, no es va aconseguir que els països es comprometessin a fer unes aportacions de 100.000 milions de dòlars anuals, que és l’import que es necessitaria.

L’Agència Internacional de l’Energia ha calculat que el cost d’aconseguir que les emissions de CO2 l’any 2050 no continuïn pujant seria del 3% del PIB. Si actualment a la lluita contra al canvi climàtic ja s’hi destina un 1% del PIB, els recursos addicionals necessaris se situarien al voltant del 2% del PIB.

Si no s’actua, les conseqüències del canvi climàtic a nivell global poden ser demolidores. Provocarien greus danys econòmics i socials, com per exemple fortes sequeres que malmetrien les collites i la producció alimentària i suposarien nous riscos per a la salut. Un informe de la Comissió Mundial d’Adaptació, creada per l’ONU, afirma que no actuar contra el canvi climàtic és molt més car que adoptar mesures d’adaptació. Calculen que a escala global caldria invertir 1,63 bilions d’euros, els quals generarien entre el 2020 i el 2030 uns beneficis nets de 6,9 bilions d’euros.

D’on s’han d’obtenir els recursos necessaris? Hi ha diverses fonts d’on es podrien aconseguir. Si es fes una distribució més justa de la riquesa, tot seria més fàcil. Al món cada any es produeixen productes i serveis per un valor de 87,3 bilions de dòlars. La riquesa mundial es valora en 418 bilions de dòlars. El problema rau en el fet que només una minoria de l’1% de la població se’n beneficia realment.

Una altra font que podria aportar recursos seria, per exemple, la despesa militar. Segons l’Institut Internacional de Recerques per la Pau (SIPRI), amb seu a Estocolm, la despesa militar mundial l’any 2020 va ser de 1.981 bilions de dòlars, equivalents al 2,4% del PIB mundial. Els països que més diners van destinar a la “defensa militar” van ser els Estats Units, amb 778 .000 milions de dòlars; la Xina, amb 252.000 milions; l’Índia, amb 73.000 milions; i Rússia, amb 62.000 milions. Si s’aconseguís pactar que progressivament les despeses d’armament es reduïssin a la meitat, ja es disposaria d’una bona part dels recursos necessaris.

El conegut historiador i filòsof Yuval Noah Harari, famós pel seu llibre Sàpiens, en un article titulat “Frenar el cataclisme no costa tant”, mostra la seva preocupació per l’evolució de la crisi climàtica. Afirma que els recursos econòmics i tecnològics hi són i que el que cal per afrontar-la és més voluntat política. Aquesta afirmació és compartida per molts, però el xoc d’interessos poderosos frena i retarda les actuacions, que cada cop esdevenen més necessàries i urgents.

La entrada Podrem aturar la crisi climàtica? se publicó primero en El Triangle.

Ara, en iniciar-se el curs 2021-2022 els rectors de les universitats catalanes van comprovar que un gran nombre d’estudiants no tenien els coneixements suficients en cap d’aquestes llengües, i per tant no podrien obtenir el títol universitari. Van decidir sol·licitar a la Generalitat que “flexibilitzés” l’exigència. El resultat és que s’ha modificat el decret; ara ja no serà obligatori acreditar el coneixement, sinó que n’hi haurà prou de complir els criteris que cada universitat estableixi.

Espanya està situada a la cua d’Europa quant a coneixement d’idiomes. Hi ha un  coneixement en general baix, i molt desigual, però a més fa una dècada que està estancada en els rànquings internacionals. Per a una societat com Catalunya que pretén ser avançada, és molt greu que el seu nivell d’anglès estigui molt lluny dels estàndards europeus.

En una societat cada cop més global, tecnificada i hipercomunicada, el coneixement d’idiomes és necessari, però el coneixement de l’anglès és imprescindible. No es pot aspirar a tenir cap responsabilitat sense un bon coneixement d’anglès. A Catalunya un terç de les ofertes laborals exigeixen l’anglès, i si es vol treballar a l’estranger en un lloc mitjanament qualificat, sense l’anglès no hi ha oportunitats. Un ús generalitzat del coneixement de l’anglès facilita la comunicació, el comerç, la investigació, la recerca, les inversions, les relacions personals i atrau el turisme.

Catalunya, com a país petit, hauria de seguir l’exemple dels països nòrdics o d’Holanda.

Com és que hi ha tant desinterès per conèixer altres llengües? La raó és segurament que en el model educatiu no es posa prou èmfasi en el coneixement d’idiomes. No es tracta d’augmentar el nombre d’hores que fa l’alumne/a, sinó que cal que siguin més efectives, disminuint la ràtio per aula per millorar l’atenció individual. També augmentar la dotació econòmica per fer activitats en anglès fora de l’escola, i és fonamental tenir cura de la formació del professorat de llengües, especialment ser exigents amb el professorat nou que s’hi incorpori.

Però per ampliar la dedicació falten mestres i professors/es a la primària i a l’ESO. Segons el departament d’Educació de la Generalitat, actualment hi ha 9.500 docents que tenen acreditat el nivell mínim per fer classes d’anglès en anglès, és a dir, el 8% del total.

Una altra complicació és que els 25 alumnes de la classe tenen nivells molt diferents. Es nota molt que el grau de coneixement d’idiomes depèn molt del nivell socioeconòmic familiar, que permet fer un reforç extraescolar. Un factor clau és la manca d’interès per part dels alumnes i que la seva atenció està en altres indrets.

Segons l’informe PISA 2018, de mitjana, a Espanya l’ús d’internet per part dels joves de 15 anys ha passat de 23 hores setmanals el 2012, a 31 hores el 2015, i a 35 el 2018. Un aspecte positiu és que part del consum audiovisual és en anglès, cosa que ajuda a divulgar la llengua, si bé no sempre són models de llenguatge ben elaborats.

La manca de coneixement de llengües estrangeres no és un problema només dels educadors, és un problema de la societat, si bé és cert que bàsicament correspon a les autoritats educatives i als experts decidir quines mesures s’han de prendre per sortir del “semianalfabetisme en terceres llengües”. Si Catalunya vol progressar i relacionar-se amb el món que l’envolta, ha de corregir l’anomalia lingüística. És molt positiu que, a partir del 2025, l’informe PISA introdueixi l’anglès en les seves valoracions. Serà un estímul per millorar la situació. Però no s’ha d’esperar l’informe PISA per actuar ja.

El Parlament de Catalunya ha validat el decret llei que elimina l’exigència d’acreditar el coneixement d’una tercera llengua per als universitaris, però no ha obligat el govern a prendre mesures per millorar la situació i a assignar més recursos per a aquest objectiu.

La entrada Semi analfabetisme lingüístic a Catalunya se publicó primero en El Triangle.

En un món globalitzat, els vols directes intercontinentals esdevenen una necessitat. No podem seguir havent de passar per Heathrow, Frankfurt o Madrid per anar a moltes ciutats importants del món. Durant anys la Generalitat de Catalunya ha estat negociant amb companyies aèries per atraure vols cap a Barcelona i convertir-se en un hub internacional per als viatgers en trànsit. Disposar d’un potent aeroport connectat amb vols directes a tot el món és una vella aspiració que ja constava en el primer Pla Estratègic Barcelona 2000 elaborat l’any 1987.

Per millorar la qualitat de vida dels ciutadans cal creixement econòmic sostenible i  respectuós amb el medi ambient, objectius que molts cops entren en contradicció.

Els avions són grans emissors de CO2 i l’ampliació de la pista afecta de ple un espai d’alt valor ecològic, com és la Ricarda. En els darrers anys els ciutadans hem pres consciència de la necessitat de protegir el medi ambient. L’aiguamoll de la Ricarda alberga un ecosistema d’espècies vegetals i animals. És una àrea que està inclosa a la Xarxa Natura 2000 de la UE, i per tant, caldrà obtenir l’aprovació de Brussel·les.

Aena s’ha compromès a traslladar aquests aiguamolls a un espai protegit proper, on es recrearien les condiciones actuals mediambientals i de diversitat. Brussel·les no es fia gaire de les intencions d’Aena. En la primera dècada del 2000, amb motiu de l’ampliació anterior de l’aeroport, Aena es va comprometre a protegir el delta del Llobregat, la UE va acceptar el compromís, però Aena no el va complir.

En aquest debat hi ha altres elements que cal considerar. La política de la UE i dels governs espanyol i català és que l’any 2050 l’augment net del CO2 sigui nul. Els avions en generen molt, i caldrà limitar-ne l’ús en especial en trajectes curts. El turisme, especialment a Catalunya, ha crescut moltíssim, i es vol reorientar d’un turisme de quantitat a un turisme de més qualitat. També cal considerar que els avenços tecnològics per limitar les emissions de CO2 progressen.

El dilema de decidir entre objectius desitjables però incompatibles es presentarà sovint. En aquest cas la societat vol creixement econòmic no depredador i millorar la qualitat de vida, però també vol protegir el medi ambient i els ecosistemes. S’haurà de trobar una solució que compatibilitzi els dos objectius. Barcelona no es pot convertir en una capital de província mal comunicada en un món global en el qual el contacte personal seguirà sent essencial. El debat no està entre la quantitat de vols i passatgers, sinó sobre la necessitat de Barcelona de poder estar connectada directament amb tot el món.

La proposta d’Aena d’ampliar l’aeroport del Prat sorprèn. Aena és una empresa pública i per tant segueix les instruccions del Govern espanyol. No deu ser que la insistència d’Aena que es fes la inversió és que l’Estat no vol fer concessions polítiques i les inversions són compensacions en el camp econòmic?

En tot cas, les promeses de les inversions de l’Estat a Catalunya tenen poca credibilitat. Promeses d’inversions milionàries n’hi ha hagut moltes, però el que compta són les inversions realment executades, sempre molt per sota de les promeses. A la vista del ritme de construcció del corredor ferroviari mediterrani, o de les obres de l’estació de la Sagrera, dir que l’ampliació de l’aeroport s’inauguraria l’any 2031 sembla una utopia.

La decisió final, crec que no està presa. Seguirà un debat aspre. El més probable i desitjable és que seguin en una taula i facin compatibles els dos objectius. Això no vol dir que, encara que es posin d’acord, a la vista d’experiències en inversions anteriors, les obres d’ampliació no s’allarguin gairebé tant com les de la Sagrada Família, començades el 1882 i encara no acabades.

La entrada Aeroport sí, medi ambient també se publicó primero en El Triangle.

En els darrers 25 anys, tret de curts períodes, la inflació ha sigut molt baixa. Atesa la crisi actual, els preus dels aliments i de molts altres productes es van reduir, però ara de cop molts s’han disparat. Els índexs de preus del mes de maig mostren un encariment d’un 5% als Estats Units, el 2% a la UE i un 2,7% a Espanya. Són augments que han sorprès. La causa? Sembla que el ritme de recuperació de l’economia és molt més elevat del que s’havia previst, i això ha portat una sobtada demanda més gran, fins al punt de l’escassetat d’algunes matèries primeres i productes bàsics.

Domina la impressió generalitzada que la pandèmia ja està controlada, cosa que ha impulsat la recuperació econòmica a països motors de l’economia, com són els Estats Units i la Xina. La pujada de preus obre el debat sobre si es tracta d’una reaparició temporal o ha vingut per quedar-se.

Les autoritats monetàries volen tranquil·litzar l’opinió pública, i tendeixen a afirmar que són pujades puntuals que desapareixeran d’aquí a uns mesos. La secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, i alguns economistes de prestigi, com el premi Nobel Paul Krugman, afirmen que és un augment temporal. Però l’exsecretari d’Estat del Tresor Larry Summers, i altres, alerten del risc d’inflació i de repetir “els errors dels anys 70”.

Un augment moderat de la inflació, entorn del 2% o 2,5%, és bo per estimular l’economia i per disminuir la ratio del deute sobre el PIB. Augmentar la inflació per sobre del 2% no és inert. D’entrada, si la inflació es disparés, podria provocar la retirada anticipada de les compres de deute dels bancs centrals, amb la qual cosa moltes famílies, empreses, i països quedarien a la intempèrie.

Pensem, per exemple, que per a Espanya un augment de l’1% li significaria un encariment del deute d’uns 12.000 milions d’euros. Sense el suport dels bancs centrals, molts països farien fallida i les bombolles especulatives a la borsa o al sector immobiliari esclatarien, cosa que causaria greus efectes socials.

De moment les autoritats monetàries no tenen gens d’interès a canviar els plans d’estímul. L’objectiu és la recuperació econòmica. Es més, el president Joe Biden ha presentat al Congrés americà un pressupost fortament expansiu per a l’any 2022, de 6 bilions de dòlars, i la UE segueix endavant distribuint el fons de 750.000 milions creat per impulsar l’economia.

És cert que no hi ha posicions unànimes. Hi ha països de la UE que voldrien aprofitar l’inici de la recuperació per posar fi a l’alegria de finançament fàcil i barat que beneficia els països del sud, com Espanya i Itàlia. I què diran ara els partidaris de la Moderna Teoria Monetària? Sempre han afirmat que un país solvent es podia endeutar sense límit mentre no hi hagués inflació. I si ara hi ha inflació? Ho resumien dient: s’hauran d’aplicar els mètodes clàssics. És a dir, tornar a l’austeritat, retallar serveis públics, congelar o abaixar els salaris i les pensions, apujar els impostos, i frenar els crèdits bancaris. Una repetició, doncs, de les dures mesures preses arran de la crisi del 2008. És a dir, un nou desastre econòmic i social.

I ara què passarà? Doncs no ho sabem. No ho sap ningú. Amb la creixent interrelació de la globalitat i una societat cada cop més complexa, no hi ha algoritmes que puguin recollir la infinitat de variables socials i sentiments dels humans. És cert que, així com hi ha grans lleis de la física, també n’hi ha pel que fa al comportament social i en l’economia, però no sempre són fàcils d’interpretar.

Conclusió. Com que podria ser que tinguin raó els que afirmen que la pujada de preus és temporal, val més agafar-s’ho amb calma i, de moment, viure tranquils. Després ja ho veurem. Però em temo que aquesta no és la resposta més intel·ligent.

La entrada La inflació ensenya les urpes se publicó primero en El Triangle.

Els països d’Àfrica, avui políticament independents, en són un exemple, ja que segueixen depenent en molts aspectes de l’antiga metròpoli o de noves potències. Al Congrés de Berlín del 1885, organitzat pel canceller alemany Otto von Bismarck, les potències del moment, la Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica i França, entre altres, es van repartir arbitràriament Àfrica. Després de la Segona Guerra Mundial, la pugna ideològica i per l’hegemonia política entre els Estats Units i l’URSS, va portar aquests països a oferir ajut econòmic per guanyar influencia.

Darrerament és la Xina qui lidera el neocolonialisme, gràcies als teòrics generosos ajuts financers que els dona. Juntament amb els ajuts, la Xina pregona els seus èxits econòmics i tecnològics i fa propaganda del “model xinès” de desenvolupament. Les aliances amb els països protectors varien segons les circumstàncies i els interessos del moment.

L’any 1980, per regular l’aigua del Nil, Egipte va inaugurar la gran presa d’Assuan, finançada per l’URSS. Ara, Etiòpia, amb el finançament de la Xina, està construint la gran presa del Renaixement, que controlarà les aigües del Nil Blanc, fet que està creant una gran preocupació al Sudan i a Egipte.

Hi ha alguns països que estan creixent econòmicament, com ara Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Angola i Egipte, gràcies, entre altres motius, al petroli i els recursos naturals que exporten. Però molts altres països, especialment els menys dotats de recursos, són molt pobres i tenen dificultats per fer créixer l’economia. Són països mal governats amb un llarg historial de lluites, guerres, corrupció, enorme desigualtat social, escassa educació i una alta taxa de natalitat. La seva població té una mitjana d’edat de 19 anys. La majoria sense feina i sense expectatives de futur. Tot plegat porta a una gran inestabilitat política i social i és un caldo cultiu per al terrorisme.

Com sortir d’aquesta situació? No és fàcil, i menys si es té en compte que en 30 anys l’Àfrica doblarà la població. Necessiten augmentar com sigui el PIB per poder mantenir i donar uns mínims serveis a la població i satisfer la classe dominant, suport de les estructures de poder. La Xina és l’aliat idoni. S’ha convertit en el gran inversor i no pregunta sobre la corrupció ni sobre els drets humans. Ha desbancat els Estats Units, que eren el soci prioritari.

La Xina està fent grans inversions, finançant macroprojectes, infraestructures, i adquirint explotacions mineres i finques agrícoles fèrtils. És el gran importador de petroli, ferro, coure, o minerals estratègics com l’urani, el cobalt, el coltan, però també aliments i fusta tropical. La Xina ha anat teixint una influència econòmica, política i cultural que està deixant el continent africà en una posició de dependència cada vegada més acusada.

El repte actual més urgent és poder vacunar la població contra la covid-19. Malauradament, un món molt injust farà que triguin a poder-ho fer. L’altre gran repte és com créixer econòmicament per crear ocupació per a tanta gent jove. Mentre això no arriba, la resposta de molts joves és emigrar, costi el que costi… Europa és una zona propera a l’Àfrica. Cap on aniran els que vulguin fugir del seu infern?

L’única solució és ajudar-los a desenvolupar el país i que gradualment siguin ells qui explotin els seus recursos, industrialitzant-los i comercialitzant-los. Sembla que darrerament la UE s’està agafant més seriosament el tema “Àfrica”. Deu ser pels problemes del terrorisme, per la immigració, per no deixar el continent només en mans de la Xina?

Sigui quina sigui la raó, la UE veu la necessitat de contribuir al seu creixement econòmic amb inversions, fomentant el petit comerç i la petita indústria, però també invertint en educació, gestionant les migracions i reforçant la seguretat.

És de justícia i d’interès propi de la UE que es puguin trobar fórmules de col·laboració que beneficiïn a tots.

La entrada Neocolonialisme a l’Àfrica se publicó primero en El Triangle.

Estem vivint una dura situació. Moltes destrosses, patiment i situacions desconcertants. Estem descobrint que la globalització extrema ens ha portat al desproveïment de béns essencials quan més els necessitàvem. El material sanitari que urgia per controlar l’epidèmia, mascaretes, kits de protecció, respiradors o antibiòtics, es produïen només a la Xina i no hi havia prou producció per a tothom.

Quan per frenar la covid-19 era urgent disposar de vacunes, la UE i els països membres no van tenir capacitat de reacció. La Xina, els EUA , Rússia i la Gran Bretanya tenien una indústria farmacèutica que hi podia donar resposta. L’avançada indústria farmacèutica europea, no. La Comissió Europea va haver de comprar milions de vacunes i va signar, i pagar per anticipat, contractes milionaris amb les farmacèutiques BioNTech-Pfizer, Moderna i Astra-Zeneca. Aquestes grans empreses es van comportar amb prepotència i amb molta irresponsabilitat. No van complir els terminis de lliuraments de les vacunes que s’havien pactat, i van fer impossible que els països de la UE complissin el calendari de vacunació que tenien previst.

Aquesta situació no es pot tornar a repetir. Si es vol més seguretat de disposar dels béns essencials, s’hauran de prendre mesures. No es tracta només d’evitar mancances en productes sanitaris, sinó que també hem de garantir la seguretat alimentària, els sistemes de comunicacions, la capacitat digital essencial, o la protecció mediambiental, per esmentar alguns àmbits.

El confinament per la pandèmia ha tancat molta gent a casa. El teletreball, les classes digitals, el lleure o les videoconferències han generat una demanda espectacular d’ordinadors i perifèrics i han portat al col·lapse del subministrament de semiconductors. Els fabricants, que bàsicament produeixen a Taiwan, Japó i Corea del Sud, han deixat sense subministraments molts sectors industrials. General Motors, Volkswagen, Renault o Toyota han hagut d’aturar la producció. Sony ha deixat de produir la seva consola PlayStation.

La UE ha constatat que en una situació d’emergència no tenia estocs ni capacitat productiva per atendre les necessitats urgents. Ara torna a valorar la importància de tenir indústria en sòl europeu com a factor de seguretat de subministraments, però també com a font d’innovació, creació d’ocupació de qualitat, demanda de serveis qualificats i oportunitat per diversificar cap a sectors de futur.

En el camp agrícola i de l’alimentació es veu la necessitat d’introduir canvis a fons. Es vol que prevalgui la seguretat de disposar dels aliments bàsics i garantir la seva diversitat juntament amb el respecte ecològic. Es tracta, per exemple, de poder aplicar les agrobiotecnologies, eliminant gradualment pesticides i substituint productes químics per productes naturals. En resum, augmentar la producció de productes naturals de proximitat i reduir les importacions.

La política de la globalització sense límit ha entrat en crisi. La fita de costos baixos a qualsevol preu mostra els seus límits. Aquest canvi de valors suposa transformació, ens porta cap a un multilateralisme condicionat per un cert proteccionisme nacionalista i per la sostenibilitat.

Davant de tantes incerteses, reptes i canvis que portarà la pandèmia, la UE està organitzant una Conferència sobre el Futur d’Europa, on es revisaran els valors, els objectius i les estratègies a seguir. S’analitzaran, entre altres, les potencialitats i debilitats existents i la necessitat de garantir la seguretat, la qualitat, i la disponibilitat dels productes vitals per als ciutadans.

La Comissió Europea ja ha acordat fer un pla Marshall. Ha decidit invertir 750.000 milions d’euros per pal·liar els desastres de la pandèmia i impulsar als països de la Unió inversions en els sectors estratègics de futur. Són passos que permetran avançar cap a la integració de la UE, integració imprescindible en el context sociopolític global actual.

La entrada Pensant en el futur se publicó primero en El Triangle.

Davant una crisi tan profunda i tan sobtada, sort ha tingut Espanya de ser membre de la Unió Europea, que ha actuat amb diligència per evitar l’enfonsament de l’economia i el desastre social. La Comissió Europea va suspendre temporalment el Pacte d’Estabilitat que obligava els països membres a limitar el dèficit i l’endeutament, va aprovar, entre altres, un pla d’ajuts i inversions de 750.000 milions d’euros, i el BCE va oferir liquiditat il·limitada.

Aquestes decisions han permès alleugerir els efectes catastròfics sobre persones i empreses, i encarar millor la crisi sanitària i econòmica. Els subsidis d’atur, els ERTO , o els ajuts a empreses i autònoms, s’han pogut pagar gràcies al fet que el BCE ha finançat tot el que el govern li ha demanat. Encara que majorment són préstecs que algun dia s’hauran de tornar.

La crisi sanitària també ha posat en evidència les retallades que des de la darrera crisi del 2008 han sofert els serveis públics. L’any 2010 la despesa de la Unió Europea (UE) en aquest àmbit va ser del 50,5% del PIB , mentre que l’any 2018 es va reduir al 46,7%. En aquest any la distribució de la despesa per als serveis públics més destacats va ser: per a protecció social, que inclou pensions, atur, incapacitat, habitatge o família, el 19,2% del PIB ; àrea de salut, 7,0%; serveis públics generals, 6,0%; educació, 4,6%. A efectes comparatius respecte a la UE, l’any 2018 Espanya hi va destinar el 41,8% del PIB ; 4,9 punts de PIB per sota. Uns 50.000 milions d’euros.

A Catalunya, ja abans de la pandèmia, l’empitjorament dels serveis públics per les retallades, malgrat la vocació i l’esforç dels professionals, era motiu de queixes dels ciutadans. En l’etapa postcovid es corre el risc que la situació dels serveis públics s’agreugi més, si no s’hi destinen més recursos.

Catalunya genera els recursos per afrontar aquests problemes, però en bona part no en disposa. La diferència entre els impostos que els catalans paguen a l’Estat i els recursos que aquest transfereix a Catalunya genera un permanent infrafinançament dels serveis públics. Si es té en compte el nivell de preus, els recursos per ciutadà dels quals disposa la Generalitat són els més baixos de totes les comunitats, excepte la comunitat de Madrid, la qual gaudeix del benefici de la hipercapitalitat.

Atesa aquesta situació, diversos economistes han creat el col·lectiu Economistes pel Benestar per analitzar com es poden millorar els serveis públics a Catalunya, i en especial han analitzat la situació de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge, els trens de rodalies i les pensions. S’ha aprofundit en les queixes dels ciutadans, les mancances dels serveis, s’han identificat propostes de millora i s’ha estimat quins serien els recursos econòmics necessaris per dur-les a la pràctica. La conclusió és que Catalunya necessitaria uns 9.000 milions d’euros per resoldre els problemes actuals i posar-se a un nivell més proper als països de la UE.

La millora dels serveis públics a Catalunya és d’interès de tots, ja que l’educació, la salut, l’habitatge o la mobilitat afecten a totes les famílies. Ara que ja han passat les passions i les promeses electorals, per part de la societat s’hauria d’iniciar, un debat sobre el funcionament dels serveis públics, les millores a introduir-hi i com aconseguir els recursos necessaris.

Una font per obtenir més recursos és que el Govern gradualment vagi escurçant la diferència que té Espanya amb el nivell de despesa mitjana pels serveis públics que tenen els països europeus. Segur que del debat en poden sortir, a més, altres alternatives. L’objectiu final de la política i de l’economia és que la societat pugui millorar el nivell de qualitat de vida, la qual cosa ve condicionada per l’amplitud i la qualitat dels serveis públics dels quals disposa.

La entrada Volem serveis públics que qualitat se publicó primero en El Triangle.

És una emergència sanitària, però a més hi ha una gran urgència d’aturar el virus pels estralls en la salut i en l’economia que està produint. En el fons també és una qüestió d’orgull nacional i de prestigi. Els governs de la Xina i de Rússia ja han anunciat que tenen la vacuna i que han començat a vacunar la població. Als països occidentals diverses empreses farmacèutiques, com ara les americanes Pfizer/BioNTech, Moderna i l’anglesa AstraZeneca-Universitat d’Oxford, han anunciat que “ja la tenen” i que immediatament se’n podrà disposar.

Però no tot és tan simple. No serà un camí de roses. La investigació de nous medicaments normalment dura més de deu anys i costa una fortuna. Però amb la covid-19 tothom té molta pressa de sortir de l’atzucac actual. Hi ha molt en joc en la salut de les persones i en el sosteniment del model productiu i social, però les presses són males conselleres.

La decisió de si vacunar-se o no està generant força debat pel fet que encara hi ha moltes incerteses. A mesura que es vagi comprovant l’efectivitat de les vacunes i que no tenen efectes secundaris, és d’esperar que bona part de la població es voldrà vacunar.

Quan arribarem a la nova normalitat? Dependrà de la quantitat de les vacunes disponibles i del temps necessari per vacunar un gruix elevat de la població. Es calcula que l’any 2021 es produiran entre 2.000 i 3.000 milions de dosis. Per vacunar cada persona es necessiten dues dosis, de manera que es podran vacunar un màxim de 1.500 milions de persones, cosa que representa un 20% de la població mundial. Serà el 2022 quan es podran vacunar un nombre sensiblement superior, i fins a l’any 2023 no estarà vacunada tota la població mundial que ho desitgi.

Un dels problemes morals que es planteja, és com es distribuiran les vacunes produïdes. Per garantir la disponibilitat per als seus ciutadans, els Estats Units i la Unió Europea han comprat milions de vacunes. A la UE les compres fetes globalment es distribuiran entre els països membres en funció de la seva població. A la Xina, l’Índia, Rússia i alguns altres països en produiran per cobrir les seves pròpies necessitats. I qui es preocupa pels països pobres o poc desenvolupats? N’hi haurà prou amb la benintencionada OMS per garantir que també en tinguin l’any 2021 per poder vacunar les persones d’alt risc?

Un altre debat polític i econòmic és saber si les vacunes que s’administraran seran gratuïtes o s’hauran de pagar. I de qui seran les patents? Aprofitaran les farmacèutiques la covid-19 per enriquir-se? La vacuna haurà estat possible gràcies en bona part als treballs d’investigació i recerca fets en centres públics. També molts governs han finançat àmpliament els laboratoris privats per accelerar la recerca.

Si es compleixen les estimacions fetes pel que fa a la capacitat de producció, no serà fins a l’any 2023 que al voltant del 70% de la població mundial estarà vacunada i es podrà entrar en la nova normalitat. I mentrestant, què hem de fer?

Tots hem de contribuir a reduir la pandèmia i els seus efectes. Als ciutadans se’ns demana sentit de la responsabilitat. Els governs han d’ajudar el sistema sanitari, donar suport a les empreses que siguin viables i ajuts als que més ho necessitin. Però tot té un límit; els ajuts d’avui es financen amb més endeutament, que algun dia s’haurà de pagar. No podem deixar d’agrair la solidaritat europea pels 140.000 milions d’euros que es rebran per a ajuts socials i per transformar el model econòmic. Caldrà fer un ús ben assenyat del mannà rebut d’Europa.

Tenim al davant temps molt durs, però amb el sentit de responsabilitat de tots tenim l’esperança que ens en sortirem i podrem tornar a viure amb una certa normalitat.

La entrada Covid-19. Quan arribarà la ‘nova normalitat’? se publicó primero en El Triangle.

La història de Bankia és prou coneguda. L’any 2011 es van fusionar Caja Madrid amb sis caixes més. El juliol de 2011 va sortir a borsa. El valor de les accions va ser manipulat i milers de petits inversors van ser estafats. L’any 2012, per evitar que el banc fes fallida, va ser rescatat i nacionalitzat per l’Estat, el qual va aportar 22.400 milions d’ajut públic. Per intentar recuperar aquest deute el govern espanyol ha intentat inútilment vendre al mercat la seva participació a Bankia.

La 'solució' trobada pel govern espanyol és fusionar-la amb CaixaBank. El nou banc esdevé així el primer banc espanyol, amb uns actius de 664.000 milions d’euros, 55.000 empleats i 6.700 sucursals. És una fugida endavant. La fusió no presenta cap projecte il·lusionant de futur vinculat a Europa i als profunds canvis que es preveuen en el sector financer mundial. Reduir oficines i personal no resoldrà els problemes de fons. En un moment de gran feblesa de tot el sistema financer espanyol, sumar un malalt a una entitat amb febleses, anuncia ja que haurà de rebre nous ajuts públics.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, fins ara “La Caixa”, va ser fundada a Barcelona l’any 1904 per Francesc Moragues i Barret. Té una llarga història. Ha sobreviscut durant més de cent anys, revolucions, república, guerra civil i dictadura. Amb els seus actius de 445.000 milions d’euros, 35.000 empleats i 4.600 oficines que li permeten estar arrelat a Catalunya i tenir una alta penetració a tot España, pensant en gran, podria haver format part d’un important banc transnacional europeu que és cap on va el futur.

 Aquesta fusió redueix la competència i concentrarà encara més el sistema financer que actualment ja està a Madrid.  El resultat final de la fusió és de témer que ja és conegut. Nominalment tindrà la seu a València, però es dirigirà i gestionarà des de Madrid. És un procés ja viscut. Les fusions entre companyies amb seu a Barcelona com Catalana de Gas, la constructora FCC o l’elèctrica Enher, ja ens van ensenyar el camí, han acabat a Madrid. El decret del govern espanyol per facilitar el trasllat d’empreses fora de Catalunya només va reblar el clau.

Els poders fàctics espanyols sempre han impulsat la centralització a Madrid. Només cal veure el sistema radial d’autopistes, ferrocarrils, vols a l’aeroport de  Barajas o els cinturons-autopistes entorn de Madrid, que han fet fallida, i que estem pagant entre tots. ¿On estan les principals institucions de l’Estat o les companyies que cotitzen a      l’IBEX 35? Ja han aconseguit també que Madrid sigui la comunitat amb el PIB més gran en volum i per càpita.

La centralització des del punt de vista econòmic, social i cultural és ineficient i no aprofita el potencial humà i econòmic que hi ha a tot el país. Després ens sorprenem dels problemes que genera la “España vacia”. Les elits extractives que fomenten la centralització, estan més preocupades per influir en el BOE i guanyar concursos d’obra pública, que en modernitzar el país. La seva acumulació de poder i capacitat d’influència, buidant Espanya, només pot portar a la decadència.

Amb aquesta fusió les activitats financeres de les empreses i famílies catalanes se’ls allunya dels centres de decisió. Amb tots els seus defectes les caixes d’estalvi i els bancs catalans van omplir el paper de proximitat i relació personal.

La crisi sanitària, econòmica i social actual i les profundes transformacions que es preveuen, esperem que afavoreixin el sorgiment de noves elits que amb una visió de globalitat, centrant el seu interès en la innovació, la competitivitat i l’eficiència amb sensibilitat social i ecològica, aprofitin la potencialitat de tot el país. Seria una bona manera per pensar que un futur millor per tots és possible.

La entrada La fusió de CaixaBank i Bankia. És una bona decisió? se publicó primero en El Triangle.

No ha sigut fàcil posar d’acord els 27 països membres i en especial els anomenats països frugals, Holanda, Àustria, Dinamarca i Suècia que s’hi oposaven rotundament. Retreien  als països del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia, que no havien fet els deures per garantir que la seva economia no necessités periòdicament ajuts externs. Tenien la impressió que novament era llençar els diners a un pou sense fons. En el cas d’Espanya, li retreien que en el passat, en comptes de fer reformes per reduir el dèficit públic, s’invertís a construir una de les xarxes de trens d’alta velocitat més important d’Europa, xarxes d’autopistes supèrflues, aeroports sense avions, o, moltes obres públiques destinades al lluïment personal dels polítics.

La segona raó per oposar-s’hi era que aquests 750.000 milions es finançarien amb l’endeutament de la UE, endeutament que estaria avalat per tots els països, i per tant, en cas d’algun impagament, s’haurien de fer càrrec de la seva part corresponent.

Aquesta vegada la resposta de la Comissió Europea a la crisi  ha sigut ràpida i no  té res a veure amb la que es va donar a la crisi financera iniciada l’any 2008. En aquell moment era president de la CE Jean Claude Juncker del Partit Popular Europeu, amb una ideologia molt liberal, conservadora i visió a curt termini. Va imposar austeritat i exigir retallades dels serveis públics, el que va portar a la paràlisi de l’economia, a una dura crisi social i un nivell d’atur insuportable..

Actualment la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, també del Partit Popular Europeu, té sensibilitat social i una visió a llarg termini de l’estratègia que ha de seguir la UE. Per redreçar l’economia i alleujar la crisi social, cal reconvertir el sistema productiu actual invertint en projectes que donin resposta als reptes de futur, com l’escalfament del planeta, la transició energètica, la digitalització de la societat, o l’automòbil elèctric entre d’altres. Això no exclou, que els països amb dèficit significatiu hauran d’apujar els impostos i fer reformes fiscals, laborals o de pensions, i reforçar sectors clau com l’educació, la sanitat i la recerca. Tots són  sectors que creen riquesa, ocupació i milloren la qualitat de vida.

Ursula von der Leyen vol recuperar  el dinamisme econòmic que Europa havia tingut. Però cal preguntar-nos si els 750.000 milions pel període 2021- 2024 seran suficients per vèncer els reptes de l’envergadura que la UE té plantejats. Si la UE vol tenir un lloc en el món  globalitzat, en el que hi haurà dues grans superpotències, els esforços a fer hauran de ser molt ambiciosos, començant per consensuar i avançar en la unió europea, que significa que els seus membres li cedeixin sobirania per dotar-la d’una major capacitat de decisió. És el repte més difícil.

La entrada 750.000 milions. ¿Seran suficients? se publicó primero en El Triangle.

L’economia mundial crea cada any riquesa entorn dels 70 bilions d’euros. Com es distribueix? Tots sabem que un 1% de la població més rica posseeix tanta riquesa com el 50% de la població més pobre. I any rere any la riquesa es concentra més en poques mans. És el resultat del model econòmic que tenim. Avui, ni el liberalisme econòmic ni la socialdemocràcia tenen capacitat per frenar el poder i l’afany de riquesa que tenen els poderosos.

L’economia no es pot basar en un endeutament creixent i l’especulació financera, sinó en una economia productiva al servei del benestar dels ciutadans. Cal un nou sistema que corregeixi les grans desigualtats existents i que sigui econòmicament i mediambientalment sostenible. Per poder impulsar el canvi hem d’entendre com funciona avui el món. El sociòleg alemany Ullrich Beck ens diu que per resoldre els problemes globals cal tenir una visió global, una visió planetària.

El coronavirus covid-19 originat a la ciutat xinesa de Wuhan és un bon exemple de com, per encarar els problemes de salut, canvi climàtic, migracions, desigualtat social, transformació digital i tants altres, cal tenir una visió global del planeta. I cal tenir clar que els països estats-nació, aferrant-se als principis de sobirania i independència de les nacions, rebutgen cedir sobirania a ens globals superiors i, per tant, esdevenen un obstacle per solucionar els problemes globals.

Com hem arribat a una societat i a un món econòmic tan tensat amb conflictes i crisis permanents? La societat està immersa en una crisi de valors. Una societat en la qual domina l’individualisme, l’hedonisme, la corrupció i el benefici a qualsevol preu porta necessàriament al conflicte. Hem de recuperar valors com el progrés social, el consum responsable, la solidaritat, la sostenibilitat, la visió global i la justícia social, entre altres.

Com es pot fer que el poder i la riquesa no estiguin concentrats en tan poques mans? La resposta és distribuint millor i més justament la riquesa que s’obté amb l’esforç de tots. S’haurien d’abandonar les polítiques neoliberals radicals i introduir reformes que tendeixin cap a un model de societat en què la política no estigui sotmesa a l’economia. Una societat que condemni el frau fiscal i els paradisos fiscals i exigeixi una profunda revisió de les polítiques fiscals, de manera que els que més tenen o més ingressen contribueixin a cobrir les necessitats bàsiques de la societat. Això permetria impulsar una societat de progrés, culta, amb sensibilitat social, i garantiria el model cultural i de benestar social  europeu. 

No s’ha de capgirar radicalment el model econòmic actual, ja que hi ha aspectes que si s’utilitzen correctament han demostrat la seva utilitat. Es tractaria de tendir gradualment a una transformació del sistema econòmic mundial impulsant grans línies d’acció: “reorientar la globalització” donant-li una visió social; “refundar el capitalisme” per fer-lo més humà i mediambientalment sostenible; i “impulsar la governança global”, que tendís cap a un marc institucional global per governar els grans reptes del planeta. Impulsar la governança global ajuda a garantir el progrés i la pau entre els pobles.

No tots els països podran avançar al mateix ritme, però en aquest cas la Unió Europea podria liderar el projecte de tendir cap a un Ens Global que dirimís sobre els problemes globals. La història no s’atura. Som els humans els que decidim el nostre futur i som els humans els que escrivim la història. El progrés social i els drets civils dels quals avui gaudim només han estat possibles amb molts esforços i pressió dels ciutadans, que demostren que la utopia, o un somni impossible, pot esdevenir una realitat.

La entrada Cal un nou model econòmic se publicó primero en El Triangle.

Ens està costant sortir de la pandèmia sanitària i ja hem entrat en les misèries d’una nova crisi econòmica. Crisi que ens agafa desarmats, a causa del fort endeutament de governs, empreses i famílies. Un cop més el fracàs del sistema econòmic liberal ha engendrat una crisi econòmica i social que evidencia la fragilitat d’una societat que es creia poderosa gràcies a la globalització i a la tecnologia.

Malauradament, a la Unió Europea els països semblen incapaços de mostrar-se solidaris. Si davant d’una crisi d’enorme dimensió i tan sobtada no són capaços de reaccionar junts de forma solidària, el projecte europeu serà un fracàs. A la Unió Europa les conseqüències del coronavirus seran profundes. Tindrà efectes sobre la salut, l’economia i el model de societat i cultural europeu. En el camp de l'economia es tem que la recessió tingui uns efectes socialment devastadors, només comparables amb el crac del 1929 a la borsa de Nova York, que va portar milions d’aturats i misèria a bona part del món i va generar a Alemanya la pujada al poder del nazisme i la posterior Segona Guerra Mundial.

D’aquesta crisi en sortirem amb la idea clara que ens cal un món diferent. Redescobrirem la necessitat de governs socialment sensibles amb capacitat de reacció, la importància de disposar de potents sistemes de serveis públics, cosa que obligarà a un sistema més progressiu d'impostos i a una pressió fiscal més gran especialment per als que tenen més.

També entendrem que el nostre món és tot el planeta, i que l’hem de protegir aturant l’actual sobreexplotació depredadora. El repte serà definir un nou model econòmic de progrés, que estigui realment al servei de les persones i la societat. Molts s’emmirallen en el model polític i econòmic xinès, però obliden que la Xina és un país autoritari, que no respecta la llibertat ni els drets civils bàsics.  També ha perdut atractiu el model liberal dels Estats Units, que Donald Trump, amb la seva filosofia proteccionista, racista i egoista del 'America first', no para de desprestigiar. 

Els governs ho tindran complicat. Sense disposar de recursos suficients hauran de trobar un equilibri entre prioritzar la vida digna dels ciutadans i protegir la seva economia. També hauran de gestionar el dèficit i el deute que la nova crisi portarà. Una altra qüestió que afecta les noves generacions és que hauran d'evitar que s’intensifiqui el conflicte intergeneracional a l’haver hipotecat el futur dels joves augmentant exageradament el deute públic, que ells hauran de pagar.

Caldrà plantejar també els límits e la globalització. La globalització financera sense control ha facilitat la concentració de la riquesa en poques mans, frau fiscal, existència de paradisos fiscals i un important augment de la desigualtat. La globalització industrial ha creat un dúmping social i fiscal que provoca sous baixos i atur. La Unió Europea haurà d’impulsar la innovació, la ciència i la tecnologia, orientades a resoldre les necessitats bàsiques dels ciutadans i els nous desafiaments que es presentin.

Davant els greus reptes globals ja existents, caldrà tenir una visió global del planeta, gestionar la transició mediambiental, de mobilitat i energètica, i corregir la desigualtat social. La pandèmia sanitària ha demostrat que, davant de la complexitat actual, els conceptes d’Estat nació i sobirania han entrat en crisi, ja que la independència no existeix, tots som interdependents i haurem d’avançar cap a la governança mundial.

Aquesta pandèmia s’acabarà. Però ens quedarà molta feina per fer. Haurem de tenir cura del dol i de les moltes ferides que el virus ha deixat. Haurem de reconèixer humilment que els humans tenim límits que no es poden traspassar. Si aprenem la lliçó d’aquestes crisis i reaccionem, els sacrificis que estem fent i els que haurem de fer no hauran sigut en va.

La entrada Caldrà pair el virus se publicó primero en El Triangle.

Més enllà de les greus conseqüències sobre la salut, cal considerar també les repercussions que tindrà sobre l'economia, les empreses i la societat. La pandèmia sanitària està creant una pandèmia econòmica. Abans d'esclatar el Coronavirus s'estimava que el creixement mundial de l'any 2020 seria del 3,3% del PIB, a l'Eurozona l'1,3%, els Estats Units 2,%, i el 6% a la Xina. Ara ja es preveu que el creixement del PIB l'any 2020 serà negatiu arreu i la seva magnitud dependrà de la durada de la crisi.

I que passarà després? Hi ha dues hipòtesis. La primera és que un cop desapareguts els efectes del Coronavirus, gràcies a les contundents mesures econòmiques preses pels governs i  bancs centrals, tornarà el creixement entorn del que s'havia previst. És la hipòtesi que defensen els governs i les institucions monetàries mundials. La segona hipòtesi és que s'entrarà de ple en una llarga recessió. En aquest cas la recuperació trigaria a arribar, i el patiment seria més punyent. Aquesta opinió és la que expressen uns quants experts econòmics. A diferència de la crisi financera del 2008, s'ha actuat amb molta celeritat. Els bancs centrals i la majoria dels governs ja han anunciat que usaran el que calgui per recuperar el creixement econòmic. Seran mesures que es traduiran en un important augment del dèficit i l'endeutament.

Si ens centrem al cas d'Espanya, el govern ha volgut tranquil·litzar a la població amb un ampli pla de mesures i una mobilització de 200.000 milions d'euros. Les mesures suposen una moratòria del pagament de les hipoteques sobre l'habitatge, aturar els desnonaments, avalar préstecs bancaris a empreses, facilitar ajuts de la Seguretat Social, deixar de pagar els subministres de llum, gas i aigua i ajuts a les famílies més vulnerables, i si cal, ajuts directes a aquestes famílies. Caldrà veure com a la pràctica s'instrumentaran tots aquests ajuts.

Cal dir que d'aquesta crisi tot hom en sortirà perjudicat encara que afectarà de manera molt desigual. Hi ha sectors que ho notaran poc, com són els funcionaris, els pensionistes i els que treballen en empreses de serveis essencials, com ara farmàcies o supermercats. No patiran massa els aturats de les grans empreses que amb el suport dels sindicats i l'ajut de la Seguretat Social no tindran grans perjudicis. Molt més complicat i penós resultarà per les petites i mitjanes empreses, els autònoms i les professions liberals modestes, ja que les seves vendes o els seus ingressos es reduiran. A més no tots podran acollir-se als ajuts, entre altres raons perquè alguns funcionen parcialment amb economia submergida. Finalment, hi haurà moltes persones en situació de vulnerabilitat. Són els que tenen pensions baixes, treballs precaris, o fa temps que estan a l'atur. I no es pot oblidar, la forta davallada del valor dels fons de pensions, inversions o borsàries que afecten molt al petit estalviador.

El govern ha  afirmat que ningú quedarà enrere, i ningú perdrà el seu habitatge. Veurem. Això significaria que el govern es faria càrrec de la pila de deutes de moltes famílies que no podran pagar les hipoteques, els lloguers, els impostos i els subministraments dels serveis. La realitat econòmica, Brussel·les i el mateix govern hauran de posar un límit al dèficit i a l'endeutament públic.

No hi ha dubte que el primer és la salut dels ciutadans. La magnitud de l'esforç econòmic que s'haurà de fer tant a Espanya com a la Unió Europea l'anirem veient en les dades econòmiques dels mesos vinents i en especial amb l'augment del dèficit i de l'endeutament, que condicionarà el creixement futur del país. Mai havíem patit una pandèmia d'aquest ordre i menys que darrere d’ella la seguís una pandèmia econòmica. Venen temps difícils, però un cop més, els haurem de superar amb esforç, cohesió social i solidaritat.
 

La entrada La pandèmia econòmica se publicó primero en El Triangle.

El Brexit és una decisió que molts creuen que perjudicarà els britànics i també, encara que en menor escala, els europeus, però almenys té l’avantatge que s’ha acabat un llarg període de confusió i d’incertesa. Darrere d’aquesta decisió quedaran quatre anys d’un debat, pesat i confús, sobre el Brexit, en el qual s’han dit moltes barbaritats. Els partidaris de sortir de la UE
explicaven les meravelles de la sortida, i els partidaris de seguir anunciaven grans catàstrofes si se sortia. Tant el partit conservador com el laborista van contribuir a crear molta confusió. A l’estar els seus directius i militants molt dividits sobre si sortir o no de la UE, les propostes que feien els partits eren ambigües i contradictòries.

Els debats al Parlament eren diàlegs de sords que augmentaven la confusió i la crispació. De cara a les eleccions els laboristes volien que el debat electoral fos un debat ideològic centrat en els temes clàssics de dreta i esquerra. Però també aquí els laboristes estaven dividits entre els partidaris d'una esquerra moderada o més radical. Jeremy Corbyn no va tenir la suficient autoritat per deixar clara quina era la proposta laborista. La campanya la van centrar a parlar de qüestions socials o mediambientals, com ara, la desigualtat, com garantir el sistema nacional de salut o l’emergència climàtica. No van veure que el que es decidia en aquestes eleccions no eren les qüestions socials, sinó si es volia sortir, o no, de la UE.

Pels defensors del Brexit, no es tractava només d'una qüestió econòmica, sinó de la possibilitat de recuperar la sobirania per decidir en cada moment el que es cregués millor. Els laboristes no van saber captar que en certes circumstàncies les ideologies i els principis són substituïts per les emocions, el pragmatisme i l’oportunisme. És tota una lliçó política veure que, en certs moments, els temes emocionals estan per sobre de les ideologies. Molts ciutadans, i en especial els perdedors de la globalització, es troben tan decebuts amb els polítics, i en especial amb els buròcrates de Brussel·les, a qui acusen de tots els mals, que volen un canvi. Canvi és la paraula màgica. En aquest cas, a Johnson se’l veia com el polític clarament compromès amb la sortida del Regne Unit de la “pèrfida” Europa, i a més afalagava l'orgull de tornar a ser una potència mundial que podia decidir sobre el seu futur.

Però no tot és tan bonic. El Regne Unit està conformat per quatre nacions: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. En els anys vinents corre el risc de desintegrar-se com a unió. A Escòcia el Partit Nacional Escocès ha tingut una victòria aclaparadora i ja ha anunciat la seva voluntat de convocar un segon referèndum per la independència d’Escòcia i per seguir sent membre de la UE. La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha afirmat que no es tracta de demanar permís a Johnson per fer el referèndum, sinó d'establir el dret del poble escocés a decidir el seu propi futur.

També a Irlanda del Nord han guanyat els partidaris de la unificació amb Irlanda, i han manifestat la seva voluntat de reunificar l’illa. I ara què? Cal valorar positivament que hagi acabat la incertesa de si el Regne Unit deixaria de ser membre de la UE o no. Però ara al Regne Unit se li presenten importants reptes que haurà de resoldre. Ha d’iniciar un període de transició i de negociació amb la Unió Europea, per acordar com seran les relacions comercials i d’altres tipus entre el Regne Unit i la UE. També haurà de començar a gestionar un país petit i aïllat enmig d’una globalització en la qual la massa crítica compta.

Es necessitarà temps per poder avaluar si el Brexit ha sigut una decisió encertada, o en canvi, errònia. Si es dónes  aquest  cas,  segurament tornarien a demanar l'entrada a la UE.

La entrada Per fi el Brexit se publicó primero en El Triangle.

La lluita per l’hegemonia mundial va molt més enllà de l’economia. Després de la Segona Guerra Mundial existien dos models de societat. El comunista representat per l’URSS i el democràtic lliberal dels EUA i els països occidentals. La caiguda del Mur de Berlín va suposar l’esfondrament del comunisme com a ideologia i la democràcia liberal va quedar com a model triomfador.

El politòleg Francis Fukuyama l’any 1989 va escriure un article, La Fi de la història, en el qual afirmava que després de la derrota del nazisme i posteriorment del comunisme només hi havia un model de societat: la democràcia liberal a la qual tots els països haurien de tendir.

A Occident es creia que la creixent inversió estrangera a la Xina l’obligaria a fer una obertura política i a la democratització del país.  Aquesta visió va fracassar i amb les grans inversions fetes a la Xina van contribuir a que esdevingués una gran potencia,  autocràtica, molt més eficient que el que ofereix el capitalisme  democràtic. El progrés econòmic i social aconseguit per la Xina està enlluernant alguns països, que volen imitar els seus passos.

El president de la Xina, Xi Jinping, ha marcat les línies estratègiques per l’any 2025, en les quals vol desenvolupar la seva capacitat tecnològica, científica, militar, industrial i convertir moltes de les grans empreses en campions nacionals amb presència mundial.

El projecte de La Ruta de la Seda, liderat per la Xina,  és un bon exemple de com està guanyant influencia en el món. És el projecte d’inversions més gran de la història. Pretén connectar per terra i mar 71 països d’Àsia, Europa i Àfrica, amb noves infraestructures ferroviàries, terrestres, portuàries i oleoductes, amb una inversió de 150.000 milions de dòlars  anuals.

La Xina està invertint també grans sumes a l’Àfrica i Llatinoamérica en la compra de grans finques agràries, explotacions per extreure matèries i minerals estratègics i fent grans inversions en infraestructures, finançades amb crèdits a llarg termini. És una manera moderna de fer neocolonialisme, que li permet tenir una gran influència sobre aquests països.

Aquesta creixent influencia de la Xina en l’àmbit mundial xoca amb els interessos del seu gran rival, els EUA.  La veuen com una amenaça a la seva hegemonia. Per enfortir el país el president Donald Trump vol, entre d’altres qüestions, reduir les importacions, augmentar la producció nacional i disminuir el dèficit comercial. En aquesta línia ha llençat serioses amenaces a la Xina i li ha imposat quotes a les importacions, ha augmentat els aranzels i ha prohibit  vendre-li productes tecnològics. L’augment del proteccionisme del EUA i la rivalitat amb la Xina estan portant a un augment del proteccionisme i a la disminució del comerç mundial.

El progrés evident de la Xina també te moltes debilitats. La matança a la plaça Tiananmen per demanar més democràcia no s’oblidarà fàcilment. I com es resolgui la crisi de Hong Kong, tampoc. La Xina segueix essent un règim autocràtic, que dona llibertat en temes econòmics, però nega  les llibertats cíviques i polítiques i és molt poc respectuosa amb els drets humans. És un país molt endeutat, amb possibles bombolles en el sector financer i immobiliari, condicions de treball molt precàries, i elevada pol·lució, entre altres coses. També ha generat  fortes tensions amb els països veïns, per reclamacions territorials.

La Xina ha esdevingut econòmicament la segona potència mundial i la seva influència política està augmentant. No hi ha dubtes que aspira a ser la primera potència mundial i va camí d’aconseguir-ho. Està desenvolupant un nou  neocolonialisme, que consisteix a comprar propietats i empreses i finançar les grans infraestructures amb diners de la Xina. Un deute que el país haurà d’anar pagant durant anys.

Estem en un moment amb moltes incerteses. Una negociació assenyada i un acord raonable entre aquests dos països refredaria el seu nacionalisme i permetria buscar les fórmules d’entesa i de distensió globals que tant es necessiten.

La entrada La Xina, el nou colonialisme se publicó primero en El Triangle.

És el continent on més augmenta la població mundial. L'any 2000 tenia 817 milions d'habitants, ara en té 1.312 milions i l'any 2030 seran 1.703 milions. Amb una fertilitat de 3,9 fills per dona, la població augmenta en quasi 30 milions cada any. El 60 % de la població té menys de 25 anys.

Nigèria és el país més poblat amb 201 milions d'habitants, i cada any augmenta cinc milions. Un país que ens costa situar al mapa, com ara Etiòpia (l’antiga Abissínia) té una població de 110 milions d’habitants.

La història moderna d'Àfrica neix en la Conferència de Berlín de 1885 convocada pel canceller d'Alemanya Bismarck amb la finalitat d'ordenar la cursa entre països per conquerir la major part del territori. Les grans potencies se’l van repartir d'una manera artificial i escandalosa. No es van tenir en compte les ètnies existents.

El record que els africans guarden dels colonitzadors europeus ens el podem imaginar. Arbitrarietats com la d'adjudicar com a propietat privada del rei Leopold II de Bèlgica els dos milions de quilòmetres quadrats del Congo, territori que va sofrir una explotació salvatge com bé descriu Joseph Conrad en el seu llibre El cor de les tenebres o ara fa 25 anys el genocidi amb 800.000 persones assassinades a l'excolonia belga de Ruanda. Podríem seguir amb les barbaritats comeses per anglesos, alemanys, francesos o portuguesos, o el record de la cruenta repressió que varen sofrir molts països per aconseguir la independència.

Recentment és la Xina qui practica el neocolonialisme a l'Àfrica. Amb una pluja de milions d'inversions i préstecs per fer infraestructures, comprar sol productiu o jaciments de minerals, està creant una elevada dependència econòmica i comença a tenir una gran influència sobre els governs.

Els colonitzadors europeus es van interessar molt per explotar els recursos naturals i ben poc per crear institucions polítiques, administratives i socials. No es va impulsar el desenvolupament econòmic ni posar les bases d'un sistema de benestar social.

Avui, per a la majoria dels africans les condicions de vida són precàries i s'agreugen per l'alta emigració de les zones rurals a la ciutat, on s'amuntega la gent en unes immenses perifèries lumpen. Els serveis públics, educació, sanitat, aigua potable, que ja són molt precaris, no podran donar l'abast a l'augment de població. La desigualtat i la pobresa conviuen amb les luxoses zones residencials. El canvi climàtic és una greu amenaça, que forçarà més l'emigració.

En un món en el qual la televisió, els mòbils i Internet estan a l'abast de tothom, són molts els que volen fugir de la pobresa, de la manca d'oportunitats, i d'un futur impossible. Quants intentaran venir a Europa com sigui? Ningú ho sap. Però hi haurà un xoc entre els molts que intentaran venir i una Europa que ho voldrà impedir. Seran temps durs, tràgics, i inhumans.

Europa no pot tancar els ulls i ignorar el que està passant. Àfrica és una bomba de rellotgeria, i quan esclati, pels que vulguin escapar-ne el lloc més proper on anar serà la veïna Europa.

D'altra banda una UE que envelleix necessita immigració, i, per tant, ha d'aconseguir, d'una vegada, definir polítiques d'acollida i consensuar un programa ordenat d'immigració. Europa està en deute amb Àfrica.

Àfrica és un continent immens amb un enorme potencial, que si es gestiona bé pot crear molta riquesa i ocupació. El govern alemany, en col·laboració amb els estats africans, està impulsant un Pla Marshall per Àfrica, pla que la UE ha de recolzar. Es tracta d'introduir reformes que facin possible atraure inversions privades i públiques rendibles en un marc de desenvolupament sostenible.

Hem d'anticipar-nos al xoc demogràfic. Hem d'acceptar un cert nivell d'immigrants, però al mateix temps hem de contribuir al desenvolupament d'Àfrica, col·laborant amb els seus governs per impulsar el creixement econòmic i la creació d'oportunitats i d'ocupació. Cal donar esperança de futur millor per a milions d'africans.

La entrada Àfrica: els veïns del Sud se publicó primero en El Triangle.

Són dades de l’informe Present i futur dels paradisos fiscals,  de l’Institut d’Economia de la Universitat de Barcelona. Pera  la seva elaboració s’han usat, entre altres, les filtracions de dades de clients del banc suís HSBC i del bufet panameny Mossack Fonseca, els coneguts com a Papers de Panamà. En aquesta filtració hi figuren 2.000 personalitats  espanyoles;  gent del món de la cultura, l’art, polítics, empresaris, esportistes i banquers.

Segons l'informe de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals del Ministeri d'Economia, el 2016,  a Espanya hi va haver més de 414.000 transferències superiors a 30.000 euros a paradisos fiscals.

Es denomina paradís fiscal el país o territori que té un sistema tributari molt favorable pels ciutadans o empreses no residents i en el que generalment domina el secret bancari i l’anonimat dels titulars. No totes les inversions són il·legals. Tenir societats, inversions o comptes en llocs com les Illes Caiman, Suïssa o Delaware no és il·legal; el que és il·legal és no declarar la seva existència i no pagar els impostos al país d'origen. En general, l’objectiu d’usar els paradisos fiscals és amagar patrimoni i la seva rendibilitat. Un altre objectiu molt més fosc és amagar diner negre procedent de corrupció política o d’accions criminals.

L’any 2017 es van filtrar els famosos Paradise Papers en els que apareixen més de 120.000 persones i empreses de tot el món amb inversions en paradisos fiscals. Entre ells destaquen polítics de la Casa Blanca, de Canadà, i d’altres  països, oligarques russos, esportistes, empresaris, professionals, cantants, milionaris africans i grans multinacionals.

Els països més importants del món, el G20, molt espantats per la crisi financera de 2008, van demanar a l'OCDE que identifiqués els territoris que no cooperaven en la lluita contra l'evasió fiscal. Van aparèixer els sospitosos habituals com Andorra, Gibraltar, les illes del Canal (Jersey, Guernsey, Man), Suïssa i un llarg etcètera. La pressió internacional va fer que aquests, per no aparèixer en la llista negra, signessin tractats d'intercanvi d'informació fiscal amb els països dels inversors, simulant així, no ser  paradís fiscal (Suïssa, per exemple). Però el resultat final és que malgrat els acords, les agències tributàries i els jutges no tenen fàcil ni ràpid accés a aquesta informació. Això suposa que milions de delinqüents fiscals no paguen el que haurien de pagar i no són sancionats.

En unes sorprenents conclusions, el G-20 reunit el juny de 2017, va considerar que ja només hi havia un paradís fiscal, mentre que l'ONG Oxfam, que hi inclou els països amb baixa o nul·la tributació, considera que n’hi ha 73 i entre ells hi figuren països com Holanda o Irlanda.

En els darrers anys hi ha hagut una recuperació del creixement econòmic, que ha creat riquesa, la qual en bona part ha anat a parar a un nombre reduït de persones que l’han transferit a paradisos fiscals. L’evasió fiscal suposa una menor recaptació d’impostos que són necessaris per finançar serveis públics com la sanitat o l'educació i, per tant, contribueix a augmentar la desigualtat social. Cada euro que es deixa de pagar en impostos, és un euro que es tradueix en la degradació dels serveis públics, o que injustament han de pagar la resta de contribuents.

A Catalunya s’estima que l’any 2015, la pèrdua de recaptació per la no declaració d’actius financers en paradisos fiscals va ser de 187 milions d’euros en l’impost sobre  el patrimoni i de 110 milions en successions i donacions.  En aquestes xifres no s’inclou l’IRPF, l’impost més important.

Els paradisos fiscals no són un instrument financer neutre sense conseqüències, són un atemptat econòmic i moral a la societat. Què impedeix l’eliminació dels paradisos fiscals que tants prejudicis provoquen?   El poder dels poderosos i dels seus lobbys són més forts que els governs. Són ells els que frenen qualsevol intent d’eliminar un instrument tan injust i moralment condemnable. I així de bé, va el món.

La entrada Paradisos fiscals no, si us plau! se publicó primero en El Triangle.

Segons La Vanguardia del 15 de març del 2018, les remuneracions dels màxims directius de l'Ibex 35, entre sous i altres conceptes, eren de més de cinc milions d’euros anuals, i fins i tot dos d’ells superaven els 10 milions. Com a empreses esmentava Ferrovial, Acciona, BBVA, Santander, Iberdrola o Inditex. Si comparem aquestes remuneracions amb la de Garamendia, aquest té raó, el seu salari és modest. El Periódico de 21 de febrer de 2019 recull un informe d’Oxfam, que diu que un empleat amb un sou mitjà a ACS hauria de treballar gairebé sis segles per arribar a la retribució anual del seu conseller delegat, Florentino Pérez, que va tenir un sou de 22,3 milions d’euros. Si bé aquest exemple és el més exagerat, no és l’únic.

Els alts executius de l’Ibex 35 guanyen 132 vegades més que el sou mitjà de l’empresa. També el diari madrileny Abc del 10 d’abril del 2018 ens deia que un total de 152 banquers espanyols cobren més d’un milió d’euros i tenen un sou mitjà de 2,14 milions. Però, malauradament, la gran majoria dels ciutadans no es mouen en aquestes xifres astronòmiques. A Catalunya el salari mensual brut mitjà l’any 2017 era de 1.725 euros mensuals i un 25% dels assalariats catalans eren mileuristes. Aquests sí que són sous modestos, i molts d’ells ni permeten arribar a final de mes. A la vista d’aquestes dades és vergonyós que la CEOE denunciés la pujada del salari mínim interprofessional a 900 euros mensuals perquè diu que tindrà efectes negatius en l’economia i farà augmentar l’atur.

A Espanya existeix una gran desigualtat social. Segons Oxfam Intermon, hi ha 3,2 milions de persones que estan per sota del llindar de pobresa extrema, i alhora 21 persones superriques tenen, entre totes, un patrimoni de 104.000 milions d’euros. Aquest no és un problema específic espanyol. A la UE passa el mateix: hi ha 123 milions de persones en risc d’exclusió i 324 persones que tenen cada una més de mil milions d’euros. En els darrers anys hi ha hagut un elevat creixement econòmic que ha enriquit les persones que menys ho necessiten i, en canvi, la precarització laboral i el nombre de persones marginades han augmentat.

La globalització i les polítiques liberals aplicades per sortir de la crisi, han suposat pèrdua de poder adquisitiu, corrupció i por al futur, fet que ha creat un entorn propici per fer créixer el populisme. Si hi ha algun culpable d’aquesta situació, no és el pobre immigrant, a qui molts agafen com a boc expiatori, sinó les elits polítiques i econòmiques que s'apropien dels beneficis del creixement econòmic que tots han ajudat a crear. En ple segle xxi, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre   tan reduït de ciutadans tindrien tant poder per augmentar la seva riquesa i privilegis. Aquestes elits econòmiques són una oligarquia que s’enriqueix mentre que les classes mitjanes i populars viuen moments difícils.

El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques mans es tradueix en un enorme augment de la desigualtat. Els mesos vinents estan plens d’eleccions i nomenaments de nous responsables polítics, des de la UE fins als ajuntaments. Les propostes per disminuir les desigualtats haurien de ser un dels eixos destacats dels programes electorals. Si es vol que els ciutadans creguin en la democràcia, s’ha de fer que els discursos polítics i les promeses electorals vagin acompanyats del seu compliment.

No es tracta només de condemnar la demagògia del populisme, sinó de combatre’l amb mesures que millorin les condicions de vida dels ciutadans. 

La entrada 300.000 euros, un salari modest se publicó primero en El Triangle.