La Generalitat de Catalunya va anunciar, l’any 2014, que per obtenir el grau universitari a partir del 2018 seria necessari acreditar un nivell de coneixement moderat, B2, d’una tercera llengua. Les terceres llengües a escollir són anglès, francès, alemany o italià i, tal com evolucionen les coses, crec que s’hi hauria d’incorporar el xinès.
Ara, en iniciar-se el curs 2021-2022 els rectors de les universitats catalanes van comprovar que un gran nombre d’estudiants no tenien els coneixements suficients en cap d’aquestes llengües, i per tant no podrien obtenir el títol universitari. Van decidir sol·licitar a la Generalitat que “flexibilitzés” l’exigència. El resultat és que s’ha modificat el decret; ara ja no serà obligatori acreditar el coneixement, sinó que n’hi haurà prou de complir els criteris que cada universitat estableixi.
Espanya està situada a la cua d’Europa quant a coneixement d’idiomes. Hi ha un coneixement en general baix, i molt desigual, però a més fa una dècada que està estancada en els rànquings internacionals. Per a una societat com Catalunya que pretén ser avançada, és molt greu que el seu nivell d’anglès estigui molt lluny dels estàndards europeus.
En una societat cada cop més global, tecnificada i hipercomunicada, el coneixement d’idiomes és necessari, però el coneixement de l’anglès és imprescindible. No es pot aspirar a tenir cap responsabilitat sense un bon coneixement d’anglès. A Catalunya un terç de les ofertes laborals exigeixen l’anglès, i si es vol treballar a l’estranger en un lloc mitjanament qualificat, sense l’anglès no hi ha oportunitats. Un ús generalitzat del coneixement de l’anglès facilita la comunicació, el comerç, la investigació, la recerca, les inversions, les relacions personals i atrau el turisme.
Catalunya, com a país petit, hauria de seguir l’exemple dels països nòrdics o d’Holanda.
Com és que hi ha tant desinterès per conèixer altres llengües? La raó és segurament que en el model educatiu no es posa prou èmfasi en el coneixement d’idiomes. No es tracta d’augmentar el nombre d’hores que fa l’alumne/a, sinó que cal que siguin més efectives, disminuint la ràtio per aula per millorar l’atenció individual. També augmentar la dotació econòmica per fer activitats en anglès fora de l’escola, i és fonamental tenir cura de la formació del professorat de llengües, especialment ser exigents amb el professorat nou que s’hi incorpori.
Però per ampliar la dedicació falten mestres i professors/es a la primària i a l’ESO. Segons el departament d’Educació de la Generalitat, actualment hi ha 9.500 docents que tenen acreditat el nivell mínim per fer classes d’anglès en anglès, és a dir, el 8% del total.
Una altra complicació és que els 25 alumnes de la classe tenen nivells molt diferents. Es nota molt que el grau de coneixement d’idiomes depèn molt del nivell socioeconòmic familiar, que permet fer un reforç extraescolar. Un factor clau és la manca d’interès per part dels alumnes i que la seva atenció està en altres indrets.
Segons l’informe PISA 2018, de mitjana, a Espanya l’ús d’internet per part dels joves de 15 anys ha passat de 23 hores setmanals el 2012, a 31 hores el 2015, i a 35 el 2018. Un aspecte positiu és que part del consum audiovisual és en anglès, cosa que ajuda a divulgar la llengua, si bé no sempre són models de llenguatge ben elaborats.
La manca de coneixement de llengües estrangeres no és un problema només dels educadors, és un problema de la societat, si bé és cert que bàsicament correspon a les autoritats educatives i als experts decidir quines mesures s’han de prendre per sortir del “semianalfabetisme en terceres llengües”. Si Catalunya vol progressar i relacionar-se amb el món que l’envolta, ha de corregir l’anomalia lingüística. És molt positiu que, a partir del 2025, l’informe PISA introdueixi l’anglès en les seves valoracions. Serà un estímul per millorar la situació. Però no s’ha d’esperar l’informe PISA per actuar ja.
El Parlament de Catalunya ha validat el decret llei que elimina l’exigència d’acreditar el coneixement d’una tercera llengua per als universitaris, però no ha obligat el govern a prendre mesures per millorar la situació i a assignar més recursos per a aquest objectiu.
