Després dels desastres socials i econòmics produïts per la covid, i dels astronòmics recursos financers abocats al mercat per impulsar la recuperació, crèiem que vindria una nova etapa de creixement que ens deixaria tranquils per una temporada. Però ara resulta que encara no hem sortit de la pandèmia i una altra amenaça ensenya les urpes.
En els darrers 25 anys, tret de curts períodes, la inflació ha sigut molt baixa. Atesa la crisi actual, els preus dels aliments i de molts altres productes es van reduir, però ara de cop molts s’han disparat. Els índexs de preus del mes de maig mostren un encariment d’un 5% als Estats Units, el 2% a la UE i un 2,7% a Espanya. Són augments que han sorprès. La causa? Sembla que el ritme de recuperació de l’economia és molt més elevat del que s’havia previst, i això ha portat una sobtada demanda més gran, fins al punt de l’escassetat d’algunes matèries primeres i productes bàsics.
Domina la impressió generalitzada que la pandèmia ja està controlada, cosa que ha impulsat la recuperació econòmica a països motors de l’economia, com són els Estats Units i la Xina. La pujada de preus obre el debat sobre si es tracta d’una reaparició temporal o ha vingut per quedar-se.
Les autoritats monetàries volen tranquil·litzar l’opinió pública, i tendeixen a afirmar que són pujades puntuals que desapareixeran d’aquí a uns mesos. La secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, i alguns economistes de prestigi, com el premi Nobel Paul Krugman, afirmen que és un augment temporal. Però l’exsecretari d’Estat del Tresor Larry Summers, i altres, alerten del risc d’inflació i de repetir “els errors dels anys 70”.
Un augment moderat de la inflació, entorn del 2% o 2,5%, és bo per estimular l’economia i per disminuir la ratio del deute sobre el PIB. Augmentar la inflació per sobre del 2% no és inert. D’entrada, si la inflació es disparés, podria provocar la retirada anticipada de les compres de deute dels bancs centrals, amb la qual cosa moltes famílies, empreses, i països quedarien a la intempèrie.
Pensem, per exemple, que per a Espanya un augment de l’1% li significaria un encariment del deute d’uns 12.000 milions d’euros. Sense el suport dels bancs centrals, molts països farien fallida i les bombolles especulatives a la borsa o al sector immobiliari esclatarien, cosa que causaria greus efectes socials.
De moment les autoritats monetàries no tenen gens d’interès a canviar els plans d’estímul. L’objectiu és la recuperació econòmica. Es més, el president Joe Biden ha presentat al Congrés americà un pressupost fortament expansiu per a l’any 2022, de 6 bilions de dòlars, i la UE segueix endavant distribuint el fons de 750.000 milions creat per impulsar l’economia.
És cert que no hi ha posicions unànimes. Hi ha països de la UE que voldrien aprofitar l’inici de la recuperació per posar fi a l’alegria de finançament fàcil i barat que beneficia els països del sud, com Espanya i Itàlia. I què diran ara els partidaris de la Moderna Teoria Monetària? Sempre han afirmat que un país solvent es podia endeutar sense límit mentre no hi hagués inflació. I si ara hi ha inflació? Ho resumien dient: s’hauran d’aplicar els mètodes clàssics. És a dir, tornar a l’austeritat, retallar serveis públics, congelar o abaixar els salaris i les pensions, apujar els impostos, i frenar els crèdits bancaris. Una repetició, doncs, de les dures mesures preses arran de la crisi del 2008. És a dir, un nou desastre econòmic i social.
I ara què passarà? Doncs no ho sabem. No ho sap ningú. Amb la creixent interrelació de la globalitat i una societat cada cop més complexa, no hi ha algoritmes que puguin recollir la infinitat de variables socials i sentiments dels humans. És cert que, així com hi ha grans lleis de la física, també n’hi ha pel que fa al comportament social i en l’economia, però no sempre són fàcils d’interpretar.
Conclusió. Com que podria ser que tinguin raó els que afirmen que la pujada de preus és temporal, val més agafar-s’ho amb calma i, de moment, viure tranquils. Després ja ho veurem. Però em temo que aquesta no és la resposta més intel·ligent.
