El concepte de colonialisme, l’explotació de les colònies per part de la metròpoli, ha evolucionat. Avui, neocolonialisme significa l’explotació d’un país independent, poc desenvolupat, per part d’un país poderós al qual es recorre per demanar suport i aquest el dona a canvi de contraprestacions.
Els països d’Àfrica, avui políticament independents, en són un exemple, ja que segueixen depenent en molts aspectes de l’antiga metròpoli o de noves potències. Al Congrés de Berlín del 1885, organitzat pel canceller alemany Otto von Bismarck, les potències del moment, la Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica i França, entre altres, es van repartir arbitràriament Àfrica. Després de la Segona Guerra Mundial, la pugna ideològica i per l’hegemonia política entre els Estats Units i l’URSS, va portar aquests països a oferir ajut econòmic per guanyar influencia.
Darrerament és la Xina qui lidera el neocolonialisme, gràcies als teòrics generosos ajuts financers que els dona. Juntament amb els ajuts, la Xina pregona els seus èxits econòmics i tecnològics i fa propaganda del “model xinès” de desenvolupament. Les aliances amb els països protectors varien segons les circumstàncies i els interessos del moment.
L’any 1980, per regular l’aigua del Nil, Egipte va inaugurar la gran presa d’Assuan, finançada per l’URSS. Ara, Etiòpia, amb el finançament de la Xina, està construint la gran presa del Renaixement, que controlarà les aigües del Nil Blanc, fet que està creant una gran preocupació al Sudan i a Egipte.
Hi ha alguns països que estan creixent econòmicament, com ara Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Angola i Egipte, gràcies, entre altres motius, al petroli i els recursos naturals que exporten. Però molts altres països, especialment els menys dotats de recursos, són molt pobres i tenen dificultats per fer créixer l’economia. Són països mal governats amb un llarg historial de lluites, guerres, corrupció, enorme desigualtat social, escassa educació i una alta taxa de natalitat. La seva població té una mitjana d’edat de 19 anys. La majoria sense feina i sense expectatives de futur. Tot plegat porta a una gran inestabilitat política i social i és un caldo cultiu per al terrorisme.
Com sortir d’aquesta situació? No és fàcil, i menys si es té en compte que en 30 anys l’Àfrica doblarà la població. Necessiten augmentar com sigui el PIB per poder mantenir i donar uns mínims serveis a la població i satisfer la classe dominant, suport de les estructures de poder. La Xina és l’aliat idoni. S’ha convertit en el gran inversor i no pregunta sobre la corrupció ni sobre els drets humans. Ha desbancat els Estats Units, que eren el soci prioritari.
La Xina està fent grans inversions, finançant macroprojectes, infraestructures, i adquirint explotacions mineres i finques agrícoles fèrtils. És el gran importador de petroli, ferro, coure, o minerals estratègics com l’urani, el cobalt, el coltan, però també aliments i fusta tropical. La Xina ha anat teixint una influència econòmica, política i cultural que està deixant el continent africà en una posició de dependència cada vegada més acusada.
El repte actual més urgent és poder vacunar la població contra la covid-19. Malauradament, un món molt injust farà que triguin a poder-ho fer. L’altre gran repte és com créixer econòmicament per crear ocupació per a tanta gent jove. Mentre això no arriba, la resposta de molts joves és emigrar, costi el que costi… Europa és una zona propera a l’Àfrica. Cap on aniran els que vulguin fugir del seu infern?
L’única solució és ajudar-los a desenvolupar el país i que gradualment siguin ells qui explotin els seus recursos, industrialitzant-los i comercialitzant-los. Sembla que darrerament la UE s’està agafant més seriosament el tema “Àfrica”. Deu ser pels problemes del terrorisme, per la immigració, per no deixar el continent només en mans de la Xina?
Sigui quina sigui la raó, la UE veu la necessitat de contribuir al seu creixement econòmic amb inversions, fomentant el petit comerç i la petita indústria, però també invertint en educació, gestionant les migracions i reforçant la seguretat.
És de justícia i d’interès propi de la UE que es puguin trobar fórmules de col·laboració que beneficiïn a tots.
