El director alemany de cinema Werner Herzog, un dels grans directors vius, és conegut per pel·lícules extraordinàries com Aguirre, la còlera de Déu (1972) o Fitzcarraldo (1982), que relaten la duresa i crueltat de la conquesta d’Amèrica, com un clar exemple de la capacitat de la bogeria humana.
Herzog creu que el segle XX, en el seu conjunt, és un segle fracassat. Un segle de grans utopies: el feixisme nazi que volia que una raça superior, la raça ària, dominés el món, o el comunisme que prometia el cel a la terra. Les terribles i inhumanes calamitats que van provocar són prou conegudes. El segle XX va ser també un segle d’un esbojarrat creixement de la població, que va passar de 1.650 milions l’any 1900 a 6.000 milions l’any 2000. Un segle en el qual es va implantar un model de consum depredador de la natura o un segle que va llançar la primera bomba atòmica, de la qual després se n’han produït milers. Es podria continuar la llista de desastres.
Amb aquest panorama, Herzog ha escrit el llibre El crepuscle del món, en el qual relata la bogeria humana d’un soldat japonès, Hiroo Onoda, que quan el Japó va capitular al final de la Segona Guerra Mundial, no es va voler rendir i va estar amagat a la selva filipina durant 29 anys. El llibre és una reflexió sobre el sentit i, tantes vegades, la manca de sentit de la nostra existència.
I què podem dir del segle XXI ? Promet ser un segle millor, en el qual els humans han recuperat la raó i el seny? Sembla tot el contrari. Estem sumant i sumant noves calamitats. Agreujament de la crisi mediambiental, crisi sanitària, crisi energètica, crisis econòmiques, guerra a Ucraïna, gran tensió al mar de la Xina, rearmament generalitzat amb armes de gran poder destructiu i una creixent desigualtat intolerable. També podríem continuar la llista.
La natura es rebel·la. Apareixen fenòmens meteorològics extrems: sequeres, fortes tempestes, macroincendis forestals, pluges torrencials, inundacions, desforestació. Estem maltractant la natura i en patim els seus efectes. Les conseqüències per a la societat no són menors: transformació de la manera de viure, el model de producció, consum i treball, manca d’aigua i d’aliments, i cosa encara més greu, afectació de la salut de les persones.
Som els humans els que causem les calamitats. Al món actualment hi habiten 8.000 milions de persones, i cada cop som més. Ens agrupem en pobles i nacions. Tots volem progressar més que els altres, encara que sigui a costa dels més febles. D’aquí ve la reaparició dels nacionalismes i del populisme. Rússia somnia a recuperar la grandesa tsarista; la Xina aspira a ser una gran potència mundial; els Estats Units, la gran potència actual, vol mantenir la seva primacia. Encara no hem sortit de la guerra d’Ucraïna, generada per les pugnes nacionalistes dels Estats Units i Rússia, que ja s’anuncia un xoc amb la Xina. Aquesta tensió ha portat a una escandalosa cursa de rearmament, a costa de la seguretat i del benestar dels ciutadans.
Pot ser el segle XXI tant o més desastrós que el segle XX? Com és possible que no es pugui impedir? Després de la Primera Guerra Mundial (1914 -1918), el president nord-americà Woodrow Wilson, per evitar els conflictes entre pobles i evitar més guerres, va impulsar la creació de la Societat de Nacions (1920). Va ser un projecte fallit. Després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1946 es va crear l’ONU , que s’ha demostrat útil en molts camps, però que ha fracassat en els grans temes. Al G-8, format per vuit països industrialitzats, podrien dialogar i pactar per trobar solucions als conflictes. Malauradament, no ha sigut així.
El món és complex, amb cultures, visions i interessos diversos, i avui, tot interrelacionat. Què s’ha de fer si cap país per si sol pot encarar els reptes globals i exercir un cert lideratge mundial? Resoldre- ho bèl·licament? Només el diàleg, la negociació, la col·laboració i un cert lideratge multilateral de les grans potències, respectant tots els pobles, podrà aconseguir la distensió i portar-nos a temps més pacífics i pròspers. On són els líders mundials per aconseguir- ho? Com va fer el filòsof Arquímedes, podrem sortir al carrer i cridar: “Eureka!”?
