La pandèmia sanitària ens ha permès comprovar com és de vulnerable l’ésser humà. No només hem vist les orelles al llop, sinó que les patirem durant una llarga temporada. Una de les lliçons que hem après és la importància de poder comptar amb un sistema d’Estat del benestar digne. Els serveis públics, i en especial el sistema sanitari, han sigut essencials per lluitar contra la Covid.
Davant una crisi tan profunda i tan sobtada, sort ha tingut Espanya de ser membre de la Unió Europea, que ha actuat amb diligència per evitar l’enfonsament de l’economia i el desastre social. La Comissió Europea va suspendre temporalment el Pacte d’Estabilitat que obligava els països membres a limitar el dèficit i l’endeutament, va aprovar, entre altres, un pla d’ajuts i inversions de 750.000 milions d’euros, i el BCE va oferir liquiditat il·limitada.
Aquestes decisions han permès alleugerir els efectes catastròfics sobre persones i empreses, i encarar millor la crisi sanitària i econòmica. Els subsidis d’atur, els ERTO , o els ajuts a empreses i autònoms, s’han pogut pagar gràcies al fet que el BCE ha finançat tot el que el govern li ha demanat. Encara que majorment són préstecs que algun dia s’hauran de tornar.
La crisi sanitària també ha posat en evidència les retallades que des de la darrera crisi del 2008 han sofert els serveis públics. L’any 2010 la despesa de la Unió Europea (UE) en aquest àmbit va ser del 50,5% del PIB , mentre que l’any 2018 es va reduir al 46,7%. En aquest any la distribució de la despesa per als serveis públics més destacats va ser: per a protecció social, que inclou pensions, atur, incapacitat, habitatge o família, el 19,2% del PIB ; àrea de salut, 7,0%; serveis públics generals, 6,0%; educació, 4,6%. A efectes comparatius respecte a la UE, l’any 2018 Espanya hi va destinar el 41,8% del PIB ; 4,9 punts de PIB per sota. Uns 50.000 milions d’euros.
A Catalunya, ja abans de la pandèmia, l’empitjorament dels serveis públics per les retallades, malgrat la vocació i l’esforç dels professionals, era motiu de queixes dels ciutadans. En l’etapa postcovid es corre el risc que la situació dels serveis públics s’agreugi més, si no s’hi destinen més recursos.
Catalunya genera els recursos per afrontar aquests problemes, però en bona part no en disposa. La diferència entre els impostos que els catalans paguen a l’Estat i els recursos que aquest transfereix a Catalunya genera un permanent infrafinançament dels serveis públics. Si es té en compte el nivell de preus, els recursos per ciutadà dels quals disposa la Generalitat són els més baixos de totes les comunitats, excepte la comunitat de Madrid, la qual gaudeix del benefici de la hipercapitalitat.
Atesa aquesta situació, diversos economistes han creat el col·lectiu Economistes pel Benestar per analitzar com es poden millorar els serveis públics a Catalunya, i en especial han analitzat la situació de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge, els trens de rodalies i les pensions. S’ha aprofundit en les queixes dels ciutadans, les mancances dels serveis, s’han identificat propostes de millora i s’ha estimat quins serien els recursos econòmics necessaris per dur-les a la pràctica. La conclusió és que Catalunya necessitaria uns 9.000 milions d’euros per resoldre els problemes actuals i posar-se a un nivell més proper als països de la UE.
La millora dels serveis públics a Catalunya és d’interès de tots, ja que l’educació, la salut, l’habitatge o la mobilitat afecten a totes les famílies. Ara que ja han passat les passions i les promeses electorals, per part de la societat s’hauria d’iniciar, un debat sobre el funcionament dels serveis públics, les millores a introduir-hi i com aconseguir els recursos necessaris.
Una font per obtenir més recursos és que el Govern gradualment vagi escurçant la diferència que té Espanya amb el nivell de despesa mitjana pels serveis públics que tenen els països europeus. Segur que del debat en poden sortir, a més, altres alternatives. L’objectiu final de la política i de l’economia és que la societat pugui millorar el nivell de qualitat de vida, la qual cosa ve condicionada per l’amplitud i la qualitat dels serveis públics dels quals disposa.
