Més enllà de l’actualitat de la covid, que ocupa molt espai als mitjans de comunicació i a les tertúlies, augmenta la preocupació pel canvi climàtic pel fet que cada cop són més presents els desastres naturals. Inundacions, erupcions volcàniques, megaincendis, tsunamis, sequeres o terratrèmols són notícia permanent.
Els ciutadans estan més sensibilitzats sobre la necessitat de limitar l’escalfament del planeta i de protegir el medi ambient. A Espanya, com en altres països, s’ha aprovat una llei que pretén aconseguir la neutralitat climàtica l’any 2050; és a dir, emetre només els gasos d’efecte hivernacle que puguin ser absorbits pels espais naturals i els oceans del planeta. A Espanya s’estan prenent mesures, com ara la d’impulsar la transició energètica amb el foment de les energies renovables. O, per descarbonitzar la mobilitat urbana, s’està afavorint l’ús de vehicles elèctrics i es dificulta l’ús de vehicles de combustió de gasoil o benzina. A Barcelona i a Madrid s’han creat zones de baixes emissions (ZBE), per on no poden circular cotxes d’una certa antiguitat; ara la zona es vol ampliar als 149 municipis que tenen més de 50.000 habitants, i posteriorment als que en tinguin més de 20.000.
La temperatura mitjana mundial ha augmentat uns 1,2°C des de l’època preindustrial, i la dècada del 2011 al 2020 va ser la més càlida que s’ha registrat mai. Les Nacions Unides organitzen de manera periòdica cimeres per buscar solucions. La darrera ha sigut la Cimera pel Canvi Climàtic celebrada el desembre del 2020 a Glasgow, on es van assolir certs avenços, malgrat que els compromisos anunciats semblen insuficients per complir l’objectiu per a l’any 2050 de limitar l’escalfament global a 2°C. Com a punt més negatiu d’aquesta cimera, no es va aconseguir que els països es comprometessin a fer unes aportacions de 100.000 milions de dòlars anuals, que és l’import que es necessitaria.
L’Agència Internacional de l’Energia ha calculat que el cost d’aconseguir que les emissions de CO2 l’any 2050 no continuïn pujant seria del 3% del PIB. Si actualment a la lluita contra al canvi climàtic ja s’hi destina un 1% del PIB, els recursos addicionals necessaris se situarien al voltant del 2% del PIB.
Si no s’actua, les conseqüències del canvi climàtic a nivell global poden ser demolidores. Provocarien greus danys econòmics i socials, com per exemple fortes sequeres que malmetrien les collites i la producció alimentària i suposarien nous riscos per a la salut. Un informe de la Comissió Mundial d’Adaptació, creada per l’ONU, afirma que no actuar contra el canvi climàtic és molt més car que adoptar mesures d’adaptació. Calculen que a escala global caldria invertir 1,63 bilions d’euros, els quals generarien entre el 2020 i el 2030 uns beneficis nets de 6,9 bilions d’euros.
D’on s’han d’obtenir els recursos necessaris? Hi ha diverses fonts d’on es podrien aconseguir. Si es fes una distribució més justa de la riquesa, tot seria més fàcil. Al món cada any es produeixen productes i serveis per un valor de 87,3 bilions de dòlars. La riquesa mundial es valora en 418 bilions de dòlars. El problema rau en el fet que només una minoria de l’1% de la població se’n beneficia realment.
Una altra font que podria aportar recursos seria, per exemple, la despesa militar. Segons l’Institut Internacional de Recerques per la Pau (SIPRI), amb seu a Estocolm, la despesa militar mundial l’any 2020 va ser de 1.981 bilions de dòlars, equivalents al 2,4% del PIB mundial. Els països que més diners van destinar a la “defensa militar” van ser els Estats Units, amb 778 .000 milions de dòlars; la Xina, amb 252.000 milions; l’Índia, amb 73.000 milions; i Rússia, amb 62.000 milions. Si s’aconseguís pactar que progressivament les despeses d’armament es reduïssin a la meitat, ja es disposaria d’una bona part dels recursos necessaris.
El conegut historiador i filòsof Yuval Noah Harari, famós pel seu llibre Sàpiens, en un article titulat “Frenar el cataclisme no costa tant”, mostra la seva preocupació per l’evolució de la crisi climàtica. Afirma que els recursos econòmics i tecnològics hi són i que el que cal per afrontar-la és més voluntat política. Aquesta afirmació és compartida per molts, però el xoc d’interessos poderosos frena i retarda les actuacions, que cada cop esdevenen més necessàries i urgents.
