No és agosarat dir que la Catalunya ciutat i la Catalunya rural han estat molts anys convivint sense que es coneguessin gaire. Però la malaurada pandèmia ens està ajudant a matisar l’afirmació anterior. Estem vivint, perquè tampoc ens podem moure gaire, un procés de retrobament entre l’interior i la costa. En termes politològics: entre el centre i la perifèria, i entre el camp i la ciutat. Potser aquesta serà una de les poques conseqüències positives que ens deixarà la covid-19: hem après que a prop de casa hi ha molt bon producte, hem après a fer turisme d’interior i alabar les meravelles del país com si fossin a l’altra punta de món, hem vist que des de les segones residències es podia teletreballar, i molta gent ja ha començat a protagonitzar un èxode metropolità buscant espais més oberts i amb més qualitat de l’aire.

La impossibilitat de fer grans viatges ha estat ben aprofitada per aquells municipis que s’han volgut reposicionar. El temps de pandèmia pot haver estat profitós per a aquells pobles i viles d’interior que han revisat la seva narrativa territorial per atraure nous turistes, talent i inversions. És que en aquesta era de glocalitat, qualsevol poble té l’obligació d’autoanalitzar-se i plantejar què pot oferir al seu ciutadà i al nou visitant. Si bé les marques de territori s’han entès (moltes vegades de manera equivocada) com un codi de barres aplicat als llocs, res està més lluny de la realitat: els municipis que hagin treballat millor la seva marca, que hagin buscat un relat proper als ciutadans i compartit entre ells, són els que més opcions tindran de no caure en l’oblit.

Es vulgui o no, la pandèmia i les restriccions de mobilitat representen una gran oportunitat per recosir les àrees metropolitanes amb el rerepaís. Sobretot perquè aquells pobles d’interior que hagin treballat millor la seva narrativa hauran tingut més oportunitats d’esdevenir destinacions turístiques per als ciutadans metropolitans, o fins i tot hauran pogut empadronar nous veïns vinguts de zones més densament poblades que hauran ajudat a mitigar el despoblament.

El repte de tota marca de territori, però, és que aquesta no només pugui aconseguir ser un bon dispositiu turístic, sinó que perduri en el llarg termini com un actiu imprescindible per a la promoció econòmica i la planificació urbanística del lloc. En aquest marc també s’inscriu el debat sobre si acollir (o no) uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. La marca olímpica és molt potent i, de bon començament, no s’hauria de rebutjar com a projecte que permeti millorar la cohesió entre les zones rurals i metropolitanes. Però, ha quedat demostrat que acollir un macroesdeveniment esportiu no sempre és beneficiós en el llarg termini. L’èxit de Barcelona-92 es va intentar reproduir en altres ciutats que ni de bon tros ho van aconseguir, i algunes veus crítiques des de l’acadèmia ja parlen des de fa anys que el COI “segresta” –en paraules del professor de la Universitat de Maryland John R. Short– les ciutats que acullen els Jocs en benefici propi, i no dels ciutadans.

Fer de la marca olímpica una bona marca per al territori, que entrellaci les relacions camp-ciutat, no és un debat de blancs o negres. Les posicions maximalistes no ajuden a fer una bona anàlisi dels avantatges i els inconvenients. Els debats sobre com s’han de promocionar els territoris estan indissociablement lligats als valors de la sostenibilitat.

El concepte de sostenibilitat ha de ser un marc inspirador i, a la vegada, que marqui línies vermelles en la manera com es treballen els nous projectes que han de permetre vertebrar i equilibrar el país. Al final, ja ho hem vist amb la mateixa pandèmia: si no fos per l’escalfament global, potser el SARS -CoV-2 ni hauria nascut.

La entrada Cohesionar el país: marques, sostenibilitat i esperit olímpic se publicó primero en El Triangle.

Dels 45.000 manifestants que hi va haver a la manifestació contra “el relator” als 25.000 que hi ha hagut aquest cop convocats per Unión 78, hi ha un bon tros. Fins i tot, si hi afegim que a Barcelona només 200 persones van seguir la crida, podríem pensar que a cada bugada hi han perdut un llençol. Però, més enllà de veure com Casado s’amagava de la multitud i permetia que Díaz Ayuso capitalitzés tot el lideratge del PP, o observar com Arrimadas ja no sap com posicionar el seu partit en un ecosistema que sembla foragitar els taronges, la manifestació de la plaça de Colón només va servir perquè Vox pogués continuar construint la seva narrativa. Perquè en això està instal·lada la dreta espanyola quan parla de Catalunya: més enllà de propostes concretes i voluntat de solucionar el conflicte, a la dreta i l’extrema dreta espanyoles només els interessa mantenir viu el relat del “trencament” o la “sedició” com a eina de desgast cap al govern de Pedro Sánchez.

Ni desgast contra l’independentisme, ja que hem pogut comprovar com a cada exabrupte judicial intern hi ha un tribunal europeu que esmena la justícia espanyola. I, malgrat que l’independentisme té els seus propis problemes de relat i les seves pròpies ràtzies internes, quan porta el seu cas a Europa hi ha qui no considera que estiguin tan sonats com volen fer veure els promotors de la fracassada foto de Colón. PP, Cs i Vox van sortir a manifestar-se, uns perquè no sigui dit que donen l’esquena als seus votants, els altres perquè els encanta fardar envoltats de banderes i alguna simbologia franquista. Però, cap d’ells ho va fer pensant ni un sol moment en Catalunya, on el gran debat no es mou entre els paràmetres que plantegen sinó que el carril central l’ocupen tots aquells que, d’una manera o altra, tenen ganes de buscar una solució negociada al conflicte polític. Fins i tot, el Cercle d’Economia.

A Catalunya no sé si s’obre un nou temps polític aprofitant el canvi de president a Palau i de líder de l’oposició al Parlament, però sentir a Salvador Illa i Alba Vergés convidant-se a un àpat per reviure els vells temps aprofitant que eren entrevistats col·lectivament al Via lliure fa pensar que, si més no en les formes, podem anar millor. I, com que la política també són formes, si comencem per aquí potser hi haurà més bona sintonia a l’hora de fer passos ferms per arribar d’una vegada per totes a algun punt d’acord. Els indults només són una solució parcial al conflicte, i mai més ben dit, perquè ni ajuden a acabar amb la creuada judicial contra tants i tants ciutadans que han estat represaliats ni solucionen el problema de l’exili. Un exili que, ja s’ha vist, podia ser una carta guanyadora a llarg termini malgrat la pena de passar anys allunyats dels qui més estimen.

L’Espanya messetària i política cada dia està més allunyada de la Catalunya real. Perquè, fins i tot amb el tema dels indults, el qui ara és ministre Miquel Iceta va llançar ja fa temps un globus sonda que els posava a l’agenda política. El què no pot passar, però, és que els indults siguin ara el primer i últim pas del PSOE –i conseqüentment del PSC– a l’hora d’intentar acostar posicions amb l’independentisme. Igualment com l’independentisme és plural, i hi ha qui és més o menys pragmàtic, també el PSOE ha viscut immers en múltiples baralles internes que no l’han deixat avançar com a partit que posi en valor la diversitat natural dins del territori espanyol, com sí que va passar a Suresnes.

A l’extrema dreta li ha agradat treure’s novament les caretes a Colón, i avisar a PP i Cs que monopolitza el discurs de la confrontació. Amb Cs en procés de liquidació, el PP només té dues opcions: acabar de confraternitzar amb el filofranquisme i arriscar-se a conviure amb l’amenaça permanent de l’OPA de Vox, o modernitzar-se i refugiar-se en un liberalisme europeu ben entès que –malgrat que li faci plantejar moltes coses– no ha d’oblidar que va treure els millors resultats quan dins del partit alguns el van abraçar, com Josep Piqué.

La entrada Les fotos de Colón i el futur de la dreta espanyola se publicó primero en El Triangle.

La pandèmia no ha desaparegut malgrat que quan va caure el toc de queda va semblar que el Barça o el Madrid haguessin guanyat la Copa d’Europa, que hi havia consens per avançar les festes majors arreu del territori o que s’havia arribat a la nit de cap d’any abans d’hora. Les imatges festives arreu, la majoria d’elles protagonitzades per joves que tenien ganes de disbauxa després de mesos tancats a casa durant la nit, van circular per mitjans de comunicació i per xarxes socials com l’espuma. Els i les joves d’aquest país tenien ganes de deixar enrere un dels pitjors anys i mig de la seva vida; de fet, la sensació que el coronavirus els havia literalment robat tot aquest temps. Ho coneixem prou bé a les universitats, que hem notat una necessitat imperiosa dels estudiants per a recuperar la presencialitat de les classes. La necessitat de re-socialitzar-nos és lògica en aquest context, més quan el què defineix l’espècie és precisament aquesta capacitat de relacionar-nos i compartir coneixement. Els humans no hem estat creats per estar sols i, sobretot, la majoria no estem acostumats a sentir-nos sols.

Des del punt de vista de la socialització necessària per la nostra espècie és lògic poder comprendre a les multituds engrescades al Raval, al passeig del Born, a la plaça Major de Salamanca o a no sé quants barris de Madrid. Ara sí, per molts les ciutats recuperaven l’anhelada llibertat. Però el coronavirus encara no és història, i falta molt temps perquè ens puguem plantejar que la vida pot tornar a la normalitat prèvia a la pandèmia. L’esperança són les vacunes, que ja han demostrat un alt grau d’efectivitat a l’hora d’evitar les defuncions. I les vacunes ens serveixen per enfrontar-nos i contenir el SARS-CoV-2 que, tant sols a Espanya, les xifres agregades del seu impacte des de l’11 de maig de 2020 són esfereïdores: segons el darrer informe del Ministeri de Sanitat, el país ha tingut 3.317.544 casos diagnosticats, 242.703 hospitalitzacions, 23.196 pacients han entrat a la UCI i hi ha hagut 49.058 defuncions.

Així doncs, encara no podem abaixar la guàrdia malgrat les ganes que tenim de deixar enrere el malson. No es pot fer en record de tots aquells que han patit, però també pensant amb tots aquells col·lectius que encara no estan vacunats. No es pot fer recordant, també, a tots aquells professionals que enlloc de sortir de festa per celebrar l’arribada d’una nova normalitat estaven dins dels hospitals i les unitats de cures intensives assistint als nostres malalts. Molts d’aquests professionals sanitaris han estat joves, també, que ha proveït de manera urgent el sistema universitari: les nostres facultats. Joves que han hagut d’afrontar els primers anys en el mercat laboral en situacions d’extrema tensió, en un clima gairebé bèl·lic; joves com els que cridaven i ballaven sense cap mena de mesura de seguretat pels carrers, possiblement companys a la mateixa universitat.

La crítica al descontrol que hi va haver quan es va alçar el toc de queda, a més, hauria de ser extrapolable a com també els mitjans de comunicació van explicar-lo. Certament, la feina del periodista és radiografiar i interpretar el què està passant: fer d’historiador del present. Però, en molts moments, els mitjans de comunicació han caigut en el parany de les audiències, pensant que els qui ens ho miràvem des de casa agrairíem assaborir també la flaire de llibertat que recorria els carrers. Ans al contrari, des de casa la gent quedava escandalitzada, perquè segurament molts dels qui ens vam resguardar la nit de dissabte a diumenge era perquè la prudència i el seny s’havia imposat més que no pas les ganes de festejar que arribava una suposada nova normalitat.

La entrada Imprudents assaborint la llibertat se publicó primero en El Triangle.

Laura Borràs ha volgut lligar l’actual vida democràtica del Parlament amb la legislatura republicana del 1932. Decisió encertada, sobretot, des del punt de vista de traçar línies de continuïtat entre les institucions legítimament i democràticament establertes. Certament, talment com la Generalitat de Catalunya beu dels seus orígens apel·lant al seu primer president, Berenguer de Cruïlles.

És clar, però, que també avui en dia els valors republicans que nosaltres entenem són diferents, segurament, dels que tenen alguns compatriotes espanyols. I ho són perquè, malgrat els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat que va imposar la Revolució Francesa, els valors de la República també van molt lligats amb les cosmovisions particulars. Al final, els valors republicans podrien variar, a Espanya, en funció d’algunes preguntes transcendentals en el marc de la ciència política i la història: què és Espanya? Una nació, una nació de nacions, una monarquia complexa? Segur que per plasmar la idea d’Espanya trobaríem diverses definicions, totes elles plantejades des d’un posicionament diferent. I d’aquí també es desprenen uns determinats valors associables a una futura república.

O és que la república que plantegen els independentistes a Catalunya seria igual que la que podrien estructurar les actuals forces monàrquiques, si mai Felip VI decideix abdicar per la pressió popular? Però, voleu dir que la suposada Catalunya republicana, si mai s’arriba a l’ideal de la independència, tindria un quòrum generalitzat per estructurar-se de la mateixa manera? No ho crec, perquè els valors republicans també s’imbriquen en la manera com cada partit i cada ciutadà configura la seva ideologia i, per tant, aquests valors tenen molt a veure amb les fractures socials que acaben determinant “com votem i per què”, recuperant el títol d’un magnífic manual publicat pel professor Agustí Bosch.

Més que teoritzar sobre els valors republicans, avui en dia un tema central quan es radiografia la salut de l’Estat és la legitimació de la monarquia dels Borbons. Dels poc més de 24 milions de vots emesos en les darreres eleccions a les Corts, gairebé 17 milions van anar a parar a forces monàrquiques –o en tot cas, que no es qüestionen el paper del Rei–. Què passaria en un suposat referèndum sobre la monarquia, no ho sabem. Però, de moment, tenim un bloc monàrquic consolidat al Congrés que sempre farà de parallamps. Ara bé, talment com amb la mort del duc d’Edimburg, que va fer que la BBC rebés més de 100.000 queixes per la cobertura desmesurada que es va fer de la seva defunció –reportava la crònica de Ràdio Amèrica Barcelona (RAB)–, també a Espanya es pot percebre un creixent desencís respecte a la monarquia i el que representa. I de ben segur que si mirem la fortalesa de les dues institucions monàrquiques, l’espanyola està molt menys legitimada que la britànica, malgrat les crítiques dels espectadors de la televisió pública.

L’emèrit ha estat un llast els darrers anys, les filtracions l’han posat a l’ull de l’huracà com a còmplice de règims totalitaris i comissionista i, poc després, el seu hereu va pensar-se que l’embat independentista català podria esdevenir el seu 23-F particular.

Als resultats de les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió ens podem remetre. La monarquia ja ha perdut Catalunya, possiblement també Euskadi. I, a la resta d’Espanya es legitima gràcies a l’armadura que li han construït les forces polítiques que han dominat el règim des de la transició. Fins quan?

La entrada La monarquia, fins quan? se publicó primero en El Triangle.

El record del personatge i, sobretot, el record dels triomfs que va aconseguir: ha explotat, en positiu, el sentiment de la nostàlgia i aquesta ha estat la clau de l’èxit. Possiblement, no va ser el candidat que va presentar el projecte més sòlid. De fet, estic gairebé segur que Víctor Font feia molt més temps que preparava l’assalt a la llotja del Camp Nou. Però, el votant del Barça també es guia per les emocions, segueix a qui és capaç de capitalitzar millor els dots de lideratge i de fer-lo trempar. I Laporta ho té tot: és un líder nat i té un currículum en la gestió futbolística que l’avala.

La campanya electoral que va enfrontar a Laporta, Font i Freixa va tenir prou fair play, talment com es va veure a la nit electoral a l’esplanada del Camp Nou. Qui més qui menys va desembeinar l’espasa –“vostè feia PowerPoints mentre jo guanyava Champions”, va etzibar Laporta a Font durant la campanya–, però l’abraçada final entre els tres candidats fa presagiar uns mesos de pau social per poder reestructurar la malmesa situació de l’entitat.

Laporta va arrasar, però sumant els percentatges de vot obtinguts per ell (54,28%) i Víctor Font (29,99%) es pot percebre una clara voluntat de canvi a la institució. Al final, Freixa era el que va abanderar la defensa de la gestió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, talment com això el va portar a confraternitzar amb l’herència del president Josep Lluís Núñez. La lectura, doncs, és fàcil: en aquestes eleccions també es va vèncer, definitivament, el nuñisme sociològic que sempre havia intentat controlar el backstage de l’entitat. Aquesta és una de les notícies de la nit: en el debat sobre els ismes, sembla que el que perdurarà com a essència del FC Barcelona és el llegat de Johan Cruyff, al terreny de joc sempre, i ara també recuperant la llotja de l’estadi.

Malgrat l’obra de govern de Núñez, cal no oblidar que va ser Laporta qui va liderar la junta que, contra tot pronòstic, va derrotar l’establishment el 2003 i va tenir la visió de transformar el club en una “empresa”. Van transformar el club en una multinacional de l’entreteniment seguint l’aurèola que marcava Peter Kenyon al timó del Manchester United.

Una lectura sociopolítica de les eleccions ens fa pensar que, també amb Joan Laporta, l’independentisme ha recuperat el control de la institució. Laporta i Font, per exemple, no han tingut mai problemes a pronunciar la paraula “presos polítics”, mentre que Freixa ha jugat més amb l’ambigüitat en el debat nacional. Laporta no amaga les seves simpaties polítiques, que el van portar a rebre el suport explícit de bona part de la classe política del país quan va decidir presentar-se a les eleccions.

Veurem fins a quin punt el president es veurà atret per alinear el Barça amb determinats interessos particulars, però no hi ha cap mena de dubte que el catalanisme s’accentuarà amb l’aval de gairebé el 55% dels vots i, n’estic convençut, amb l’aval de la majoria de votants també de Víctor Font.

Laporta fa por a Madrid, no només al Bernabéu que té ganes de “tornar a veure”, sinó a l’establishment polític de la capital, que sabien que amb Bartomeu tenien la principal institució esportiva del Principat tranquil·la i volgudament al marge del que passava a la plaça de Sant Jaume i al Parlament. Com es pot entendre, si no, que ni 24 hores després de la victòria de Joan Laporta, el ministre de Cultura i Esport advertís al nou mandatari culer que no tingués temptacions d’alinear el club amb una determinada opció política?

A Madrid saben que allò que Laporta va dir en campanya, que el club s’ha de posicionar en qüestions de país, és capaç de portar-ho a terme. El Camp Nou pot tornar a ser una caixa de ressonància per a l’independentisme, difícil de controlar a partir d’ara. Malgrat perfils coneguts, com el mateix Laporta, s’albiren aires de canvi a la llotja del Camp Nou i en la manera com la marca Barça s’ha construït els darrers anys.

Veurem quin Laporta ha votat el soci: si el del contracte amb l’UNICEF o el dels tripijocs amb l’Uzbekistan.

La entrada Una lectura sociopolítica de la victòria de Joan Laporta se publicó primero en El Triangle.

L’efecte Illa es va transposar a les enquestes publicades poc abans que es prengués la decisió de canviar la data. Per cert, si bé sembla que el decret té defectes de forma i Pere Aragonès no té competències per firmar-lo, la manera com es va prendre la decisió no era errònia: partia d’una triangulació entre objectius (minimitzar el risc de contagi, garantir el dret a vot i la legitimitat del procés) i els cinc àmbits de legitimitat que fixa el “Protocol de funcionament de la Taula de Partits” (deliberatiu, programàtic, participatiu, organitzatiu i d’implementació). Els socialistes són conscients que l’arribada d’Illa, ministre de Sanitat durant la pandèmia, a l’arena catalana ajuda a canviar alguns dels frames dominants fins ara: el discurs de la gestió s’haurà d’imposar en determinats debats, si alguns partits no volen quedar allunyats de la quotidianitat i les preocupacions de la gent.

Però el poder sap que quatre mesos són massa en política. I si bé les enquestes preveien una certa tendència que hi hagués un trencament dels blocs que han dominat el Parlament en la darrera dècada, hi ha altres elements de context que no haurien ajudat que en (el) Salvador mantingués l’aurèola de guanyador amb què ha cavalcat els primers dies de la seva precampanya. Malgrat la permanent amenaça de la pandèmia, el Govern de Sánchez ha tornat a protegir l’emèrit d’una comissió d’investigació, i ha fet que el PSOE s’alineï amb el PP i Vox a la cambra baixa. En una Catalunya en què, aquí sí, hi ha un fort consens a l’hora de criticar la monarquia, la decisió del PSC de fer el joc a Joan Carles I serà una pedra a la sabata que farà nosa permanentment, tant si les eleccions són el 14-F o s’ajornen.

No cal dir que la polèmica també va arribar en dates pròximes a l’arxivament de la causa contra Adrià Carrasco o la decisió de la justícia belga de no procedir a l’extradició del conseller Lluís Puig. Dos revessos judicials per a l’alta judicatura espanyola, que preveia controlar amb mà dura tots els rebels contra aquell establishment forjat el 1975. Si a això hi sumem que la jurisprudència que crea la causa contra l’exconseller de Cultura de Carles Puigdemont pot ser molt determinant per a com s’acabin resolent les peticions d’extradició contra els tres eurodiputats independentistes, en cas de tirar endavant el suplicatori al Parlament Europeu, les coses no haurien pintat gaire bé per la campanya socialista del maig.

Pel maig, només un debat seriós sobre els indults hauria pogut neutralitzar els efectes dels revessos judicials que poden venir els mesos vinents, i que deixen contra les cordes el relat de la détente que va voler imposar Pedro Sán­chez només d’arribar a la Moncloa. Però, pel PSC, obrir la carpeta dels indults –per cert, només l’amnistia em seria vàlida– hauria obert un altre front: amb el Partit Popular, Ciutadans i Vox. L’expectativa de Salvador Illa de recuperar una part dels votants de Ciutadans, que van marxar fastiguejats d’un PSC que no sabia plantar cara a l’independentisme, hauria decaigut si la Moncloa es mostrava condescendent amb els presos del procés.

Això explica les presses d’en Salvador, que de pensar que viuria dins d’un ministeri amb poques competències es va trobar havent de liderar una de les crisis més importants que, possiblement, viurem mai. Per això les seves presses, que de pensar que podria continuar fent d’aparellador a la Moncloa, va haver d’assumir que s’havia de posar al davant del partit a Catalunya aprofitant que bufava el vent a favor. I s’ha de dir que, amb el pas del temps, els cops que no saps d’on baixen i els minuts de càmera en rodes de premsa, un podria tenir la sensació que ha guanyat capacitat de lideratge i autoritat. La judicatura, novament!, sembla tornar a posar el debat electoral a la casella de sortida (14-F). En Salvador té pressa per guanyar, i els jutges, aliats imprescindibles del poder, el poden ajudar a aplanar el camí.

La entrada Les presses del Salvador se publicó primero en El Triangle.

El Barça viu un dels moments, econòmicament parlant, més complicats de la seva història. L’endeutament del club és nou vegades el patrimoni net, cosa que en altres contextos empresarials seria estar en una situació de fallida; la previsió d’ingressos ordinaris, que abans de la pandèmia havia de ser de quasi mil milions d’euros, ara es redueix a 791 per al pròxim pressupost, i la massa salarial és inassumible. Els jugadors del Barça, en resum, són dels més ben pagats de l’esport mundial. Això fa que la nova junta directiva tingui un panorama molt complex de gestionar, que, a més, està condicionat per una massa social que recorda sovint el desastre de Lisboa i el fet que l’equip hauria d’estar lluitant cada any per guanyar la Champions League. Nota al marge: guanyar la Champions suposa un ingrés, per al campió, de 111 milions d’euros extres.

Però mentre els resultats sobre la gespa tensionaran l’ambient només d’acabar les eleccions, el que realment necessita la nova directiva, i el seu equip, és temps. Al Barça, l’equilibri entre la pressió del resultadisme i el temps per assentar els nous projectes sembla que estar sempre en conflicte. Però, el company David Serrahima tenia raó quan afirmava, al col·loqui d’El Senyor Ramon, que cal assumir que per revertir aquest estat financer tan delicat cal apel·lar al seny i al temps: a mantenir creixent la corba d’ingressos, però a revertir immediatament l’ascens de les despeses.

El Barça ha invertit molts diners a retenir el talent, i més quan la plantilla del primer equip ha dominat el dia a dia de l’entitat en els darrers anys. Si la plantilla s’imposa a la directiva, els jugadors sempre acabaran guanyant en la negociació dels seus contractes. Per això, la nova directiva tindrà l’obligació de retenir talent, però no a qualsevol preu, i d’explicar al soci que els projectes es construeixen en el llarg termini. Per exemple, podrà aguantar el soci dos anys en blanc? Si realment vol salvar econòmicament l’entitat, potser s’ho hauria de plantejar.

A més a més, l’altre aspecte que entra en joc és la Masia: el club no pot estirar més el braç que la màniga per retenir el seu talent, però també ha de tenir capacitat per fabricar-ne a casa. El talent que es fabrica a casa és el que, una vegada posat al mercat, dona més marge si s’ha de vendre o s’amortitza més ràpidament si puja al primer equip i es guanyen títols. La imatge de tenir Messi i Xavi Hernández entre els onze jugadors més importants de la història del futbol hauria d’illustrar l’equació: talent fet a casa i actius significatius per al relat de la marca Barça, que avui val 4.000 milions d’euros segons el rànquing de la revista Forbes.

La reducció de la despesa i la contenció pressupostària serà, segurament, el principal repte que haurà d’assumir a curt termini el nou president. És el llast més important que ha deixat Bartomeu. Pels ingressos haurien d’estar menys preocupats, ja que des que Laporta va agafar les regnes del club, la transformació de l’entitat en una multinacional de l’entreteniment l’ha fet mantenir un ritme de creixement prou bo, només frenat per la pandèmia.

La creació de Barça Corporate (agrupant Barça Studios, BLM, Barça Innovation Hub i Barça Academy) pot ser una de les millors herències de l’antiga junta, ja que encara permetrà aproximar més l’entitat al que avui demana el mercat de l’oci: que els clubs es consolidin, també, com a fàbriques de continguts i que els aficionats passin a ser, gairebé sempre, consumidors d’entreteniment.

La entrada L’economia del Barça necessita temps se publicó primero en El Triangle.

A Catalunya hi ha tres proveïdors d’aquesta tecnologia: Acrònim, éKratos i la que va implementar el sistema que va permetre a Joan Canadell arribar a la presidència de la Cambra de Comerç, el gegant caigut Scytl. L’any 2014, un dels màxims experts en innovació del país, Xavier Ferràs, explicava que l’empresa era un dels grans èxits del sistema d’innovació de Catalunya, més quan Paul Allen va invertir-hi 40 milions d’euros. Però, enguany, després d’una expansió internacional amb massa risc i d’entrar en concurs de creditors, la companyia ha estat comprada pel grup irlandès Paragon.

Independentment de l’opinió que el lector tingui sobre aquestes companyies, el cert és que la tecnologia existeix i pot funcionar correctament si hi ha bons enginyers a la sala de màquines. És per això que sobta tant que, en un context de pandèmia, encara hi hagi precandidats que justifiquin no implementar el vot electrònic per una simple qüestió de tipus legal: per estatuts i per llei. Emocionalment, podria entendre les reticències de Carles Tusquets a implementar-lo: Tusquets és gat escaldat. Però, més enllà de les reticències personals del representant de l’establishment a la Cambra de Comerç, crec que seria una mostra de normalitat institucional que el debat sobre el vot electrònic estigués sobre la taula del club, en aquestes eleccions i les properes.

La progressiva implementació del vot electrònic a totes les esferes de decisió de la societat hauria de ser una conseqüència directa de la pandèmia, una evidència de la “nova normalitat”. En el cas de les eleccions del FC Barcelona, quin sentit té per una marca que diu ser global haver de triar els seus dirigents amb un sistema de votació presencial, encara que sigui descentralitzat? Si la por és que el vot electrònic permetria entrar a la competició electoral a actors que podrien estar massa desconnectats de la societat de referència de l’entitat, crec que tothom és prou grandet per entendre que els estatuts tenen altres vies per encotillar qui pot ser (o no) candidat. Sense anar més lluny, des de 2012 el Real Madrid demana vint anys d’antiguitat als presidenciables i un aval del 15% del pressupost exclusivament vinculat al patrimoni personal.

Si el club està a favor del dret a decidir, i és aquest dret el que permet traçar un dels valors més compartits per tot el barcelonisme, la no revisió del sistema de votació durant el proper mandat seria, literalment, una contradictio in terminis. Per això, crec que fora ideal que més enllà d’omplir-nos tots la boca de “més democràcia” o de quelcom “fora dels estatus o de la llei” –debat superat pels esdeveniments, la tecnològica i la Ciència Política– també hi hagués una anàlisi serena sobre qui resultarà més o menys beneficiat a l’hora d’implementar aquest sistema de votació. Sembla demoscòpicament provat que el vot més cruyffista està més dispers pel rerepaís que no pas per la gran metròpolis; per no fer una relació directe entre aquells socis més propers al laportisme amb aquell vot políticament més pròxim a l’independentisme més arrauxat: digueu-li com vulgueu, unilateralista o independentisme hiperventilat.

La implementació del vot electrònic a les futures eleccions al club, en un context on no hi haurà públic a l’estadi i la COVID-19 genera temors, hagués estat l’única manera de fomentar realment la participació: de demostrar que tot soci és propietari de l’entitat en igualtat de condicions. Una descentralització dels col·legis electorals controlada top-down és fàcil que caigui en el gerrymandering. I, suposadament pensar que la gestora ha organitzat la votació en benefici d’uns és més greu que assumir el risc que sempre hi ha quan deixes les coses en mans de la tecnologia. Encara que Tusquets pugui pensar allò contrari.

La entrada El vot electrònic, el Barça i la nova normalitat se publicó primero en El Triangle.

Però no ho tinc clar. L’inici d’aquesta segona onada ens ha tornat a ensenyar les vergonyes del país. Per una banda, la Comunitat de Madrid exemplifica a la perfecció que el trumpisme made in Bannon trenca amb els estàndards més ortodoxos del sistema i s’assenta com una de les dinàmiques de futur de la política espanyola. No només a través de Vox, que va tenir el seu moment de glòria defensant la seva moció de censura, sinó que l’aznarisme que representa la presidenta autonòmica Díaz Ayuso cada dia s’aproxima més a les tesis derivades de l’institut Dignitates Humanae, la pseudoacadèmia europea de formació de líders populistes i ultranacionalistes dirigida per Benjamin Harnwell, el qual va demanar a Steve Bannon que preparés un currículum formatiu a mida.

A Madrid hem comprovat com, un darrere l’altre, els tècnics de Salut de la Comunitat han deixat plantat un govern més preocupat per la supervivència política que no per la vida dels ciutadans, més preocupat per contraprogramar l’Executiu de Pedro Sánchez que no per cooperar en la lluita contra la pandèmia. La gestió de la pandèmia és efectiva –entre altres coses– quan hi ha un lideratge tècnic sòlid, que sigui capaç de parlar amb autoritat davant de polítics, ciutadans i premsa. Per molt que els mitjans més  conservadors hagin intentat desgastar Fernando Simón, l’Executiu central va fer bé de cobrir la rereguarda amb l’autoritat d’un científic, igualment com el de Catalunya ha descobert que l’arribada de Josep Maria Argimon ha estat cabdal per posar ordre al desgavell. En crisis com aquesta, com recordava el doctor Bonaventura Clotet al FAQS, el lideratge ha de ser indiscutiblement tècnic.

Per altra banda, però, aquesta segona onada ens ha evidenciat novament que les decisions polítiques no sempre han estat les que els tècnics demanaven. O, si més no, han estat més lentes del que s’esperava. Sota les indicacions tècniques, els  responsables polítics  han de fer equilibris felins per conciliar tots els actors en joc, per gestionar la complexitat de la vida quotidiana. Però aquesta segona
onada ens ha agafat, novament, amb una atenció primària al límit de la seva capacitat, amb una vaga de personal sanitari que es queixa de les seves condicions laborals i havent avançat menys del que s’esperava en el sistema de rastreig i detecció. Aquí sí que s’ha de posar la lupa sobre la gestió política, ja que, com criticaven els doctors Oriol Mitjà o Bonaventura Clotet, part de la problemàtica es pot solucionar amb una priorització de la despesa diferent.

Sembla que l’opinió pública europea i internacional té poques esperances amb la gestió futura del Govern espanyol, i alguns mitjans de comunicació estrangers –com relatava Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia– ja parlen d’una Espanya fallida que les tensions
politicoterritorials han portat pel pedregar. Pedro Sánchez i les autonomies tindran una nova oportunitat de demostrar eficàcia en la gestió amb les inversions derivades dels fons europeus. Davant d’una Europa que necessita liderar un canvi de  model productiu per posar les bases d’un creixement futur més sostenible, el repartiment dels  140.000 milions d’euros no es pot fer ni amb mirada curta ni subjecta al tactisme parlamentari. 

De moment, Espanya ha arribat a l’inici de la segona onada amb tècnics descontents amb les  decisions polítiques, professionals sanitaris protestant i una batalla campal entre la Real Casa de Correos i la Moncloa. Per no parlar de la impopular decisió de tancar bars i restaurants a Catalunya, mentre que durant el primer cap de setmana que era vigent la mesura s’omplien els parcs naturals d’excursionistes i boletaires, i es tapava la gespa dels parcs municipals de Barcelona a causa dels pícnics que s’hi van instal·lar.

La entrada La pandèmia en un estat en fallida se publicó primero en El Triangle.

Però, com que la indústria del futbol també ha estat colpejada pel coronavirus i els clubs han hagut de construir les plantilles a corre cuita i amb menys calers dels que pensaven –l’Associació de Clubs Europeus (ECA) assegura que els clubs perdran 4.000 milions d’euros fins la temporada 2020-21 a causa de la crisi–, Messi tampoc ha trobat on marxar i es queda a contracor. El final que el soci volia –que Messi continués essent el referent de l’equip–, però amb unes circumstàncies poc afalagadores. Els dos protagonistes d’aquesta crisi, el President Josep M. Bartomeu i Leo Messi, hauran de conviure uns mesos més junts, però veurem si aquesta relació es pot mantenir en un segon pla i l’equip de Koeman pot evadir-se de la mala maror institucional, la flaire electoral i donar la talla al terreny de joc. De moment, sembla que els inicis a la lliga son prou prometedors.

Al final de tot plegat, Messi ha aconseguit guanyar la batalla mediàtica amb una entrevista molt ben dissenyada a Goal.com que passava tota la responsabilitat al màxim mandatari blaugrana; entrevista que, fixem-nos-hi, no va ser ni contestada pel propi President, que amb els seus silencis compra les veritats verbalitzades per Messi. Amb l’entrevista, Leo va obrir la batalla emocional, que continuarà tota la temporada i durant la campanya electoral, perquè va posar sobre la taula el frame que li interessa: l’equip no és competitiu perquè hi ha hagut una política esportiva erràtica per part de la directiva. Les properes eleccions del proper 20 i 21 de març –si la moció no prospera– versaran a l’entorn dels desitjos del capità i el soci acabarà valorant la manera com els candidats voldran fer oblidar els darrers desastres a la Champions.

Messi va jugar amb foc des del principi. La fredor del burofax i les poques explicacions que donaven des del seu entorn no van jugar-li a favor durant alguns dies d’aquesta crisi. L’opinió pública començava a virar. Bartomeu va restar a l’expectativa des de bon començament, va moure’s poc de la seva postura a l’espera que Messi rectifiqués o els tribunals li donessin la raó. Ara bé, Leo tenia a la mà l’as de les emocions, les que al final acaben prevalent quan un analitza la gestió d’una organització esportiva. Si bé “la pilota no entra per atzar” –com sempre ens recorda encertadament Ferran Soriano, actual CEO del City Football Group– també és veritat que el què fa moure principalment els socis és el resultadisme; quan un està davant de la televisió o assentat a la graderia entén ben poc de management i de números. I, ara mateix, el soci sap que Leo Messi és un far per a l’equip, malgrat que en determinats moments d’aquesta passada temporada l’equip només ha jugat per ell i ha perdut el sentit de la col·lectivitat.

Més enllà de la crítica a les poques explicacions que va donar en Leo –que, per cert, és el capità de l’equip–, l’astre argentí també hauria de reflexionar en aquest altre aspecte: el futbol és un joc d’equip i, possiblement, no només n’hi ha prou amb formar part d’una plantilla de grans futbolistes que juguin per ell, també ell ha de formar part íntegrament del joc col·lectiu. Amb Ronald Koeman hem passat del famós 4-3-3 a un nou sistema amb doble pivot i tres migcampistes (el 4-2-3-1). Messi haurà d’entendre nous automatismes i s’haurà d’adaptar a les dinàmiques d’un entrenador que, a diferència de Valverde o Setién, ha vingut a posar ordre al vestidor, a marcar perfil propi i ha donat galons a Ansu Fanti. La convivència entre l’heroi de Wembley i el millor jugador de la història del futbol serà un altre punt calent aquesta temporada: si els resultats acompanyen pot ser el bàlsam per arribar tranquils a les eleccions; si no servirà per posar més llenya al foc i evidenciar encara més el trencament emocional entre Messi i el nuñisme sociològic que ha hipotecat el club els darrers anys.

La entrada Messi i la batalla emocional se publicó primero en El Triangle.

Carles Puigdemont és un periodista portat a la política: explosiu, enginyós, hàbil comunicant, imprevisible. Aquí radica part del carisma del President a l’exili. I també part de la seva capacitat per guanyar eleccions i mantenir convençut bona part del seu electorat. En la posada de llarg de Junts, ja va quedar clar que el partit abandonava estratègicament l’eix ideològic per plantar batalla en l’eix nacional: no només és on se sent còmode, sinó on no pot quedar encotillat en un debat esquerra-dreta que els seus rivals polítics necessiten per desgastar-lo aprofitant la caiguda en desgràcia de l’antiga CDC.

La “confrontació intel·ligent” que planteja Carles Puigdemont pot semblar un oxímoron a ulls de molts interessats: o perquè estratègicament volen aprofitar-se del marc mental que el constitucionalisme va aconseguir instal·lar a partir dels desastrosos plens del 6 i 7 de setembre, o per desconeixement dels múltiples significats del que significa “confrontar”. No només és barallar-se o tirar-se els plats pel cap, sinó posar plantejaments diversos sobre una taula per discutir-los civilitzadament: la confrontació intel·ligent pot portar-se a terme, perfectament, en el marc de les múltiples legalitats que ja s’ha vist que han emmarcat el procés des del 2015. Si s’hagués introduït la perspectiva internacional en el judici del Suprem, ens podríem qüestionar si la derrota hagués pogut ser més matisada? Qui sap, però hi ha quelcom de versemblant veient què ha passat a Bèlgica i Alemanya.

Ara bé, més enllà de les victòries judicials a Europa, la darrera de Lluís Puig, o la diplomàcia pública desplegada pel Consell per la República, a curt termini la “confrontació intel·ligent” té un contingut matisable, poc concret. Estem davant del desplegament d’una altra peça de l’argumentari de Junts, lògic en un moment preelectoral com aquest. Una peça, però, que reforça una idea que des de Junts mai han oblidat —el major èxit de l’independentisme ha vingut amb Junts pel Sí, una candidatura transversal—, mentre que alguns barons d’ERC i alguns dels seus tertulians fa temps que eviten pronunciar embolcallats amb la utòpica “unitat estratègica”. 

Perquè en l’escenari de partits actual ha quedat clar que la unitat estratègica a través de dues candidatures per separat —malgrat ser l’escenari més realista— tampoc comporta passos ferms cap a l’horitzó nacional de plenitud: massa interessos electorals en joc, massa cadires per repartir, massa quotes, massa spin doctors buscant el seu moment de glòria. La famosa lluita per l’hegemonia sempre en el retrovisor. 

Junts pel Sí, amb encerts i errors, amb la CUP navegant en solitari, va suposar el major moment de confrontació política amb l’Estat i va portar als independentistes a l’estadi més proper a l’objectiu buscat. Des del meu punt de vista, parlar de “confrontació intel·ligent” —més enllà del que ronda pel cap del President i ben pocs saben i poden interpretar— és tornar a posar un frame sobre la taula que ens porti a cercar la màxima unitat: no estratègica, sinó electoral i de govern. I aprenent dels errors, tornar a plantejar un projecte independentista sòlid per tothom, potser fins i tot fent autocrítica dels lideratges que ens han conduït fins aquí a l’hora de vestir una candidatura transversal.

La entrada La tardor de la confrontació intel•ligent se publicó primero en El Triangle.

Otegui, al Via lliure de RAC1 del 2 d’agost, va traçar alguna similitud entre els conflictes català i basc, i sobretot en va destacar que serà el TEDH el que posarà les coses al seu lloc també en relació als presos polítics del procés. El plebiscit arriba a Europa: ho vaig anunciar jo en el títol i hipòtesi de partida del llibre que vaig publicar durant el darrer Sant Jordi confinat (Curbet Edicions, 2020), perquè ha estat Europa qui ha acabat redimensionant la figura de l’Arnaldo Otegui, igualment que serà el TEDH el qui acabarà escrivint l’última pàgina del relat sobre el que va passar a Catalunya l’octubre de 2017.

La figura del líder de l’esquerra abertzale és tan complexa que difícilment acabarà havent-hi qui en faci una biografia acceptada per tothom. Això, malgrat els esforços titànics del company Antoni Batista, un dels millors coneixedors del personatge. Però, com Otegui i el socialista Jesús Eguiguren sabien quan van començar a parlar de redreçar el conflicte basc poc després del tombant de segle, una negociació mai es pot guanyar per golejada, les famílies dels presos també tenen el dret a considerar-se víctimes indirectes del conflicte i trobar punts de partida comuns en narratives que havien estat enfrontades era essencial per planificar un futur sense violència.

El relat, sempre el relat. Perquè, una vegada ETA va deposar les armes i va deixar de matar, una vegada el conflicte es va situar, només i exclusivament, sobre l’arena política, tothom sabia que quedava molta feina per fer a l’hora d’explicar el què va passar a Euskadi, entre 1959 i 2011, a les futures generacions. La sentència del TEDH i la nul·litat posterior de la condemna a Otegui –que per cert, l’habilita per a ser electe– són, no només un cop dur a la judicatura espanyola, sinó també per una classe política i una Brunete mediàtica que encastellada al poder de Madrid ha rebutjat analitzar el conflicte basc amb tota la seva complexitat. La mateixa classe política a qui Eguiguren es va haver d’enfrontar perquè el deixessin continuar seient a la taula de diàleg, d’amagatotis, malgrat els atemptats a la Peineta i la T4 de Barajas; la mateixa classe política, aquest cop a l’oposició, que sota el comandament de Mariano Rajoy sabia que la mà dura donava vots a l’Espanya menys perifèrica.

La sentència del TEDH i l’acatament que n’ha fet el Suprem obliguen, ara sí, a situar la complexitat del fenomen a tots els historiadors i periodistes que el vulguin treballar. Molts ja ho assenyalaven, però encara hi havia qui intentava usar les grans plataformes audiovisuals o els programes d’infotainment per a buscar més culpables dels que realment hi va haver: els qui van empunyar les armes. Potser, el moment polític que s’obre ara –que permet la calma i comencem a gaudir de la perspectiva del temps– ens ajudarà a fer una anàlisi més pausada i a fer-nos preguntes transcendentals per teixir un relat molt menys maniqueu: el final d’ETA va venir per convicció i maduresa de la societat basca, o també hi va tenir quelcom a dir la pressió policial, que va engarjolar a més de cent activistes anualment durant els darrers anys de conflicte? Quin és el topall electoral de l’independentisme basc amb Arnaldo Otegui habilitat per a ser electe? Hi haurà mai capacitat d’entesa amb un PNB de qui, el mateix líder abertzale reconeix que “està narcotitzant la consciència nacional”?

Ara mateix, encara preguntes que tenen difícil resposta i en un nou temps polític per Espanya on, des de 2015, la pressió de l’independentisme es deixa sentir més a Catalunya que al País Basc.

La entrada Otegui: preguntes per un personatge complex se publicó primero en El Triangle.

En l’entrevista que el president Josep Maria Bartomeu va donar a RAC1 després de la publicació de l’informe de PwC sobre el Barçagate, ja va advertir que la reducció d’ingressos podria ser significativa i això obligaria a paralitzar inversions. De fet, que l’estadi
no pugui recuperar la seva utilitat com a lloc de consum per als aficionats i els turistes condicionarà les arques del Barça, i també de la resta de clubs de primera divisió, que, amb la globalització, han deixat de ser “actius comunitaris” per esdevenir “productes en
un mercat”, explica el sociòleg Jaime Cleland, de la Universitat de Loughborough, en un magnífic llibre editat per Routledge (2015) titulat A Sociology of Football in a Global Context.

El FC Barcelona afrontarà la segona temporada de la covid-19 havent de redefinir les seves previsions pressupostàries a la baixa,  amb dubtes sobre la gespa perquè la parcel·la esportiva tampoc roda fina, però també amb la taca per la gestió del Barçagate. L’informe presentat, malgrat exculpar globalment la institució de les males praxis a la xarxa o de les acusacions d’Emili Rousaud, no
ho fa en relació amb els sistemes de contractació o la manera que executius i directius han tingut de revisar i supervisar les feines contractades. Una manera de procedir que si el Barça es fiscalitzés com l’administració pública o com un partit polític no s’escaparia de la condemna immediata de l’opinió pública; i sense esperar cap mena de sentència judicial.

Les conclusions de l’auditoria deixen clar que es van signar fins a 11 contractes per fer un mateix tipus de servei amb empreses “l’objecte social d’algunes de les quals no té relació amb l’objecte del servei dels contractes”, i, a més, “sense sol·licitar altres ofertes a proveïdors”. Posen novament Jaume Masferrer i el departament de presidència a l’ull de l’huracà pel que fa a la supervisió de les feines que es portaven a terme –es constaten duplicitats entre diversos deliveries–, la rendició de comptes amb la resta de membres de la junta directiva, i certifiquen el coneixement de la praxi pel que fa a la “intervenció en converses” a les xarxes.

La contundència amb què el portaveu Josep Vives va presentar les conclusions de l’auditoria davant de la premsa contrastava amb el dubitatiu Josep Maria Bartomeu, hores després, davant la inquisidora entrevista de Jordi Basté. Per molt que els titulars contundents puguin amagar la grisor de les conclusions de l’informe –o alguns periodistes descafeïnessin aquella roda de premsa amb preguntes sobre el VAR–, cal ser sincers i pensar que al Barça hi ha coses que no s’han fet bé.

Vives va parlar que era necessari controlar les converses a la xarxa per protegir la marca, i és cert, però ho va justificar gairebé dogmàticament, apel·lant a una cosa divina: la voluntat del soci. El futbol té un consum emocional i, per tant, des d’aquest prisma semblaria lògic que socis i aficionats estiguin disposats a santificar qualsevol pràctica de l’organització per resguardar i preservar la
identitat del Barça dels enemics externs. Però, malgrat les pràctiques tribals que encara embolcallen el futbol o malgrat pensar que vivim en una època en  què l’estètica preval per sobre la raó, que els aficionats també s’hagin transformat en consumidors juga a favor de demanar que aquestes noves multinacionals de l’entreteniment també tinguin comportaments res ponsables, ètics i íntegres. La responsabilitat social de l’organització va més enllà de la seva Fundació, ja que, dins d’una institució, tot es comunica.

En el seu darrer llibre, L’ampolla mig plena (Pòrtic, 2020), Oriol Amat posa el Barça com a exemple d’empresa transparent. Però també adverteix, citant l’inversor Warren Buffett, que només si les empreses tenen integritat perduren durant anys.

La entrada Bartomeu i la pedra a la sabata se publicó primero en El Triangle.

Donald Trump es fiava de la salut econòmica dels Estats Units per afrontar una campanya a la reelecció a l’estil d’un passeig militar. Perquè, ja sabem que si la Casa Blanca pot mantenir l’economia estable, això es converteix en un dels principals triomfs de l’administració. La cultura nord-americana fa del progrés econòmic un ideal i un objectiu, i quan s’alineen hi ha poc a dir i a queixar-se. De fet, per això, tant sols veure’s l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 Trump va posar sobre la taula una injecció bilionària per intentar salvar els mobles i fer que l’economia no deixés de funcionar. El febrer de 2020, el President va portar al Senat una proposta per posar a disposició dels ciutadans un bilió de dòlars per capejar el futur temporal.

Però, en una societat on no hi ha estat del benestar que permeti garantir un mínim comú denominador a la ciutadania, la pandèmia ha accentuat les diferències de classe, que als Estats Units també acaben esdevenint diferències racials. Hi ha molts més afroamericans que viuen en el llindar de la pobresa, i aquest ha estat també un dels col·lectius més colpejats. Les ciutats de Nova York o Chicago n’han estat un clar exemple: tant sols començar a aterrar el SARS-CoV-2 als Estats Units, a Nova York gairebé el 30% dels afectats pel virus era d’origen afroamericà, mentre que a Chicago arribaven al 50%. A Chicago, de fet, van representar el 72% de les morts.

A la manca d’un sistema de salut públic que garanteixi uns mínims, d’unes pòlisses mèdiques subjectes als contractes laborals, s’afegeix també la brutalitat policial descarregada contra els afroamericans. El racisme no ha desaparegut de la societat nord-americana, fins i tot on va morir Floyd, a Minnesota, on es deia que era un dels estats amb més qualitat de vida: el 60% dels trets de la policia d’aquest estat entre 2009 i 2019 van anar dirigits a negres.

Així doncs, a falta de quatre mesos per les eleccions, Trump s’enfronta a tres crisis. Per una banda, la racial, que ha portat a inflamar els carrers de la mateixa capital i a fer que el president es refugiï en un populisme presidencial que dibuixa una societat maniquea. Per altra banda, la sanitària i l’econòmica, que es tradueixen en més de dos milions de persones infectades, uns 40 milions d’aturats i una caiguda de l’economia del 5% del PIB. Trump fiava la reelecció a la bonança econòmica, però ja ha vist que difícilment podrà jugar aquesta carta durant una campanya electoral que, ara mateix, es presenta molt més competitiva del què es pensaven els estrategues del seu rival, el demòcrata Joe Biden. De fet, fins i tot el líder opositor avança Trump en els sondejos (48% a 42%). I, tot i que quatre mesos són una eternitat en política, possiblement mai el GOP s’havia pensat que podria tenir la reelecció tan coll amunt.

La lectura de la biografia de Trump –recomanable la de David C. Johnston– ens radiografia un personatge que no sap perdre. “Si no guanya, no juga”, sintetitzava Antoni Bassas a la UVic-UCC, que va ser corresponsal als Estats Units. I, ara mateix, sembla que el president només es pot refugiar preparant una campanya radicalitzada i reaccionaria, que torni a infondre la por al cos de les classes mitges i blanques que veuen en aquestes tres crisis (sanitària, econòmica i racial) el fantasma que els estronqui un model de vida tradicional i tradicionalista. Explicava Bassas a la seva conferència a la Universitat que la societat nord-americana és aquella que “pot votar contra els seus interessos, malgrat que això li permeti mantenir els seus ideals”. I, això buscarà Trump.

De fet, concloïa: “La classe mitjana s'informa bàsicament per la televisió, però és una televisió privada que respon a interessos privats. És molt difícil fer un debat en condicions sobre sanitat o canvi climàtic si farmacèutiques o petrolieres són els anunciants. La societat americana, si bé políticament està atacada pel virus de la ultradreta basat en la mitja mentida i la por, el caldo de cultiu és molt més profund per la inexistència d'uns principis de solidaritat elementals com són els de l'estat del benestar”.

La entrada Les tres crisis de Donald Trump se publicó primero en El Triangle.

Sentia pel telenotícies que el que més agraïen aquells ciutadans que han entrat a la fase 1 era poder tornar al bar i tastar un bon cafè. De fet, aquesta sensació ja la va posar sobre la taula la conversa entre el xef Joan Roca i el periodista Jordi Bosch, que va servir d’avantsala d’un FAQS on la versió celestial que Gemma Humet va fer d’Un núvol blanc va tapar qualsevol intent posterior de politització de la crisi sanitària.

Elogio petites coses, com aquell gust torrat del cafè de bar o la simplicitat d’una veu excelsa maridada amb la tendresa de qui acaricia el piano com ho fa amb els seus dos fills. Elogi de les petites coses, perquè la creativitat musical que han tingut els nostres artistes ens ha ajudat a posar pau a l’ànima, mentre el carrer patia perquè les residències havien quedat deixades de la mà de Déu o els hospitals havien col·lapsat. Sí, perquè van col·lapsar encara que determinats mitjans de comunicació, i els seus opinadors de capçalera, van intentar amagar-ho. Sí, perquè en aquests hospitals i geriàtrics, expliquen els qui hi treballaven maratoniànament, entre el drama també hi va haver petits instants de felicitat quan les noves tecnologies permetien posar en contacte els pacients aïllats amb els seus familiars. Fins i tot quan les tauletes i els mòbils permetien dir un últim adéu.

I els qui s’han escapat de la pandèmia, o s’han recuperat, han pogut tornar a caminar entre paisatges més verds, on els colors eren més intensos, on la llum de la primavera semblava donar la benvinguda a aquells a qui la mateixa naturalesa havia castigat amb el confinament. Perquè el planeta va dir prou i va enviar-nos el SARS-CoV-2 a posar ordre. Perquè quan l’acció humana ha deixat d’estressar el medi, altres espècies han recuperat terreny perdut: a les lleres dels rius, als camps i a la costa del Mediterrani.

Avui, tornar a treure el cap per paisatges ja coneguts del nostre entorn és fins i tot sorprenent: hem viscut prescindint de la bellesa d’allò proper enlluernats per paradisos llunyans, i ara més que mai saber-nos adaptar al que tenim al costat de casa ens ha d’ajudar a fer més agradable la futura xafogor de l’estiu. Perquè aquest estiu haurem de passar moltes hores a les piscines que ens van veure créixer, a l’hort recuperant els coneixements ancestrals dels nostres avis, caminant pels boscos on vam fer cabanyes i vam jugar a ser en Robin Hood. Aquest estiu continuarem gaudint dels enviaments que els cellers de la Terra Alta, els productors de boví del Pallars, els pagesos de l’Empordà o els formatgers del Cabrerès van posar en marxa quan va arribar la Covid-19 i ens van tancar les rutes comercials.

La societat mcdonalitzada –en paraules de George Ritzer– ens va fer perdre el gust pel producte de proximitat; però el confinament ens ha fet adonar que l’economia digital també ha rellançat el posicionament del nostre sector primari. Els productes frescos servits per Amazon havien de destrossar el mercat, però entre petits la unió fa la força i els nostres artesans s’han sabut espavilar.

Certament, aquesta és una de les grans lliçons econòmiques que ens deixa aquesta crisi: quan el mercat s’estressa, i gràcies a viure plenament en l’era digital, els més llestos se’n poden sortir, tant si tenen la seu a Seattle com a la Pobla de Segur. Vull pensar que
els elogis que s’emporten els petits productors, els nostres artistes, les instantànies de flors penjades a Instagram, els colors radiants del cel que s’obre a sobre de casa, o l’olor d’un cafè –que, per cert, haurà servit un mileurista–, no seran fruit del moment o la màgia
del desconfinament.

Voldria pensar que aquests elogis ens ajudaran a crear una 'nova normalitat' millor que la que teníem.

La entrada La nova normalitat: elogi a les petites coses se publicó primero en El Triangle.

Sentia pel telenotícies que el què més agraïen aquells ciutadans que han entrat en fase 1 era poder retornar al bar i tastar un bon cafè. De fet, aquesta sensació ja la va posar sobre la taula la conversa entre el xef Joan Roca i el periodista Jordi Bosch, que va servir d’avantsala d’un FAQS on la versió celestial que Gemma Humet va fer de 'Un núvol blanc' va tapar qualsevol intent posterior de politització de la crisis sanitària. Elogi a petites coses, per començar, com aquell gust torrat del cafè de bar o la simplicitat d’una veu excelsa maridada amb la tendresa de qui acaricia el piano com ho fa amb els seus dos fills.

Elogi a les petites coses, perquè la creativitat musical que han tingut els nostres artistes ens ha ajudat a posar pau a l’ànima, mentre el carrer patia perquè les residències havien quedat deixades de la mà de Déu o els hospitals havien col·lapsat. Sí, perquè van col·lapsar encara que determinats mitjans de comunicació, i els seus opinadors de capçalera, van intentar amagar-ho. Sí, perquè en aquests hospitals i geriàtrics, expliquen els qui hi treballaven maratoniànament, entre el drama també hi va haver petits instants de felicitats quan les noves tecnologies permetien posar en contacte els pacients aïllats amb els seus familiars. Fins i tot, quan les tauletes i els mòbils permetin dir un últim adéu.

I els qui han escapat de la pandèmia, o s’han recuperat, han pogut tornar a caminar entre paisatges més verds, on els colors eren més intensos, on la llum de la primavera semblava donar la benvinguda a aquells qui la mateixa naturalesa havia castigat amb el confinament. Perquè el planeta va dir prou i va enviar-nos el SARS-CoV-2 a posar ordre. Perquè quan l’acció humana ha deixat d’estressar el medi, altres espècies han recuperat terreny perdut: a les lleres dels rius, als camps i a la costa del Mediterrani. Avui, tornar a treure el cap per paisatges ja coneguts del nostre entorn és fins i tot sorprenent: hem viscut prescindint de la bellesa d’allò proper enlluernats per paradisos llunyans i, ara més que mai, saber-nos adaptar al que tenim al costat de casa ens ha d’ajudar a fer més agradable la futura xafogor de l’estiu.

Perquè aquest estiu haurem de passar moltes hores a les piscines que ens van veure créixer, a l’hort recuperant els coneixements ancestrals dels nostres avis, caminant pels boscos on vam fer cabanyes i vam jugar a ser en Robin Hood. Aquest estiu continuarem gaudint dels enviaments que els cellers de la Terra Alta, els productors de boví del Pallars, els pagesos de l’Empordà o els formatgers del Cabrerès van posar en marxa quan va arribar la Covid-19 i ens van tancar les rutes comercials. La societat mcdonalitzada –en paraules de George Ritzer– ens va fer perdre el gust pel producte de proximitat; però, el confinament ens ha fet adonar que l’economia digital també ha rellançat el posicionament del nostre sector primari. Els productes frescos servits per Amazon havien de destrossar el mercat, però entre petits la unió fa la força i els nostres artesans s’han sabut espavilar.

Certament, aquesta és una de les grans lliçons econòmiques que ens deixa aquesta crisi: quan el mercat s’estressa, i gràcies a viure plenament en l’era digital, els més llestos se’n poden sortir, tinguin la seu a Seattle o a la Pobla de Segur. Vull pensar que els elogis que s’emporten els petits productors, els nostres artistes, les instantànies de flors penjades a l’Instagram, els colors radiants del cel que s’obre a sobre de casa, o l’olor d’un cafè –que, per cert, haurà servit un mileurista–, no seran fruit del moment o la màgia del desconfinament. Voldria pensar que aquests elogis ens ajudaran a crear una 'nova normalitat' millor que la que teníem.

La entrada La nova normalitat: elogi a les petites coses se publicó primero en El Triangle.

De la conversa amb l’Elies no només em quedo amb la radiografia exitosa d’un model de recollida de dades que funciona. Ni amb el fet que, malauradament, encara no tenim prou cultura per a democratitzar el coneixement; parlar amb ell també ens va ajudar a poder entendre que Catalunya –i per extensió l’estat espanyol– gaudeix d’un sistema de salut envejable a ulls dels qui viuen als Estats Units. Certament, a l’altra banda de l’Atlàntic, un model de gestió sanitària eminentment privatitzat genera temors a molta gent, fins i tot a professionals com l’Elies que gaudeix d’una auctoritas evident entre els seus companys de professió.

Aquesta crisi ens posa el país i el nostre model sanitari davant del mirall. El sistema no ha col·lapsat, de ben cert, però ha estat a punt de fer-ho. Per poder atendre la Covid-19 s’han desmantellat protocols que permetien atacar ràpidament altres patologies, com recordava el catedràtic de la UdG Ramon Brugada a Twitter, i també m’ho confirmaven professionals ben connectats amb els serveis de cardiologia de Can Ruti. Durant la pandèmia, hi ha hagut més gent que ha mort d’infart, per exemple. Que el sistema no hagi col·lapsat no vol dir que aquells professionals que van advertir que, sense mesures dràstiques, podíem anar pel pedregar hagin de quedar deslegitimats o s’aprofiti la seva inicial preocupació per menystenir la feina que fa l’actual govern de la Generalitat.

Les retallades que va patir el sistema de salut públic de Catalunya no han ajudat gens a què els experts fessin previsions optimistes sobre com respondria davant d’un xoc tan bèstia. Les urnes ja van castigar les retallades i, per tant, ara no és moment de posar el dit a la nafra. Però sí que queda demostrat que un estat es diu 'del benestar' sempre que pugui garantir un sistema de salut i un sistema educatiu de qualitat. Aquells que van advertir d’un possible col·lapse del sistema sanitari, amb encert, van fer una altra cosa: van ajudar a marcar un frame que en futures eleccions ningú gosarà trencar, el de la necessitat d’inversió en el nostre sistema de salut.

Aquesta serà una de les grans lliçons polítiques que, possiblement, ens deixi la Covid-19: les tisorades en salut, igual que les pujades d’impostos, es convertiran en temes tabús per a les futures campanyes electorals. I no vull dir que, en el desplegament d’un pla de govern, liberals o conservadors vulguin 'racionalitzar el sistema' o 'prioritzar les despeses'. Em refereixo a la pressió que les audiències, els votants o la ciutadania –com en vulguin dir– faran perquè cap dels nostres líders usi les qüestions que afecten al nostre sistema de salut com a matèria inflamable dins de l’agre debat polític o electoral.

Donald Trump, als Estats Units, ha retirat l’aportació que el seu govern feia a l’Organització Mundial de la Salut (OMS): al voltant de 115,8 milions de dòlars, que no inclouen les aportacions voluntàries extres i que contribueixen a fer que el país aporti tres quartes parts del pressupost de l’organització. Ho va anunciar orgullós, sense preocupar-se per la seva popularitat i pensant que tornava a marcar l’agenda internacional davant la Xina, el segon contribuent. S’imaginen entrar en aquest debat a Espanya o a Itàlia en un futur proper?

La entrada Prevenir el col•lapse, marcar el ‘frame’ se publicó primero en El Triangle.

De la crisi de la Corona no se n’informa gaire, però el discurs del Rei va ser contraprogramat per una cassolada espectacular a bona part de pobles i ciutats de Catalunya, i també dins de la mateixa capital de l’Estat: Madrid. El republicanisme és transversal, possiblement perquè és més modern que la idea de viure en un país que adora una monarquia hereditària –alguns pensarien, fins i tot, d’arrels divines–. El llegat de Joan Carles I al seu fill és francament decebedor: la idea d’un monarca que garantís l’estabilitat de l’Estat es desdibuixa per les suposades infidelitats, les escapades per caçar elefants i les amistats perilloses que ha conreat el rei emèrit a l’Orient Mitjà, que són origen d’herències que no són precisament transparents.

El Rei va demanar transparència a la Corona quan va ser proclamat davant de les Corts. Res més lluny del que ha passat, perquè cada dia està més sol envoltat per una família que no contribueix amb la praxis a legitimar la institució que representen. El cas Noos va esquitxar de ple la monarquia, l’ermitatge de Joan Carles va posar més dubtes sobre la taula i, avui, The Telegraph s’ha encarregat d’explicar tot allò que molts temien. Certament, sembla estrany que encara els partits constitucionalistes (PSOE, PP, C’s, Podemos i Vox) es posin la vena als ulls davant les revelacions –ja obertes i evidents– que la Corona espanyola ha estat còmplice del crony capitalism. Però, potser la caixa dels trons que s’obriria si es volgués abraçar la república també els esquitxaria de ple, a ells i els seus dirigents. No tant per còmplices, però sí per haver gaudit de privilegis permanents d’un sistema que, emparat per l’escut de la monarquia, ha protegit les males arts de bona part del deep state.

L’editor Eduard Voltas explicava a Twitter que, possiblement, ara és el sentiment republicà el que pot acostar més gent a l’independentisme. De ben cert, la transversalitat del sentiment anti-monàrquic a Catalunya és visible, i possiblement el republicanisme pot ajudar a trobar complicitats a la resta de l’Estat entre aquells qui volen esmenar el règim del 78. Ara bé, hi ha quelcom que la monarquia ha sabut treballar molt bé, amb la complicitat dels partits constitucionalistes: el nacionalisme banal. L’apel·lació al patriotisme i a la unitat de la pàtria com a solució als grans problemes de l’Estat, a la crisi mateixa del coronavirus. El coronavirus no entén de fronteres dins d’Espanya, però és el govern de Pedro Sánchez qui tanca la globalitat del territori espanyol a l’exterior: quina gran metàfora política –amb el seu afany permanent de situar la unitat d’Espanya al centre del debat–, aquesta idea que la Covid-19 “no entén de fronteres”.

La sensació que de la crisi del coronavirus en sortirem, també, amb una monarquia més afeblida crec que és una utopia, un somni. Sobretot, perquè ja hem comprovat que és el consens i la complicitat entre els partits constitucionalistes que la protegeixen, dins i fora del Congrés. Però, vull pensar que sortirem de la crisi del coronavirus amb un argumentari més ferm per esmenar-la. Amb més arguments per poder-la criticar, des de tots els fòrums que ens ofereixi la nostra democràcia, davant dels seus còmplices. Tinc la sensació que, a Catalunya i davant la gravetat de la crisi sanitària, els partits independentistes i republicans han vist la necessitat de cooperar primer, abans que de competir. I, crec sincerament, que quan amaini el temporal també haurien d’asseure’s per adonar-se’n, refer argumentaris i fer un front comú prioritari allà on s’ha vist que hi havia amplis consensos: l’esmena a la totalitat als Borbons. Coopetició, com a full de ruta per l’independentisme.

La entrada Les cassoles seran sempre nostres se publicó primero en El Triangle.

Les portades dels principals diaris britànics el dia 31 de gener eren un fantàstic exemple per entendre-ho. De fet, per molt honestes que volguessin ser amb elles mateixes, cap deixava de ser partícip de forma activa de la creació de l’agenda informativa dels propers mesos. De l'anàlisi d'aquestes portades en destaquen dos elements francament interessants de plasmar per entendre la vertadera essència del Brexit i la lent amb què la política britànica ha mirat el continent durant tots aquests anys de matrimoni.

En primer lloc, la bandera del Regne Unit es mostrava com un element diferencial de les portades més brexiters: un element de sobirania, un dels grans actius del “nacionalisme banal” que tan bé teoritza Billig. Però, em resulta molt més interessant veure com una imatge també repetida en algunes portades ha estat la dels penya-segats característics de la costa sud d’Anglaterra, de Dover o Brighton. Els penya-segats són protagonistes d’algunes escenes clau de films tan diferents com La batalla d’Anglaterra (1969), Astèrix a Bretanya (1986) o les darreres aventures del Robin Hood de Ridley Scott. L’alta costa de la Bretanya com a element de sobirania per alguns; per altres, com The Guardian, una autoprotecció per a una “petita illa” –descrivia la seva brillant portada– que ha quedat fora del gran mercat europeu.

D’una manera o d’una altra, el Brexit modificarà la geopolítica europea dels propers anys. I molt. A més a més, pels brexiters hi ha quelcom més en l’imaginari col·lectiu: el país surt d’una Europa francòfona per tornar a marcar el seu destí de manera individual. L’Europa francòfona que queda a l’altra banda del canal de la Mànega, dels penya-segats; l’Europa francòfona a qui el tabloide The Sun dedicava un “adieu!” al costat d’un gran titular que deia: “El nostre temps ha arribat”.

L'euroescepticisme situarà la burocràcia d’arrel germànica com a centre del gran problema del distanciament entre el Berlaymont i la ciutadania. De fet, des de fa temps, Alemanya ha marcat marcialment el pas. Però, en l’imaginari britànic sempre hi ha un focus de conflicte que ha modelat el continent des de temps immemorials: les relacions de poder entre França i Anglaterra; la conquesta normanda, la guerra dels Cent Anys, les guerres napoleòniques amb el final macabre de Waterloo. La vella Europa acaba als camps de batalla belgues el 1815.

Voldria pensar que aquest nou embat d’Anglaterra contra una Europa dominada per l'eix París-Berlín, la Unió podrà viure’l com una crisi de creixement, que li servirà per a muscular millor les seves estructures de govern i buscar noves vies per relacionar-se amb els ciutadans i donar resposta a les seves problemàtiques. Però no tot és culpa de Brussel·les, sobretot sabent que mai els britànics han estat socis fiables per reforçar la integració i que la seva sortida no és res més que el final d’un llarg flirteig amb l’eix Atlàntic, que ha acabat abraçant els arguments populistes sorgits de la cuina de Donald Trump.

M’agradaria pensar que els socis europeus han entès el missatge: cap unió no dura per sempre, si no hi ha voluntats clares per teixir complicitats i garanties entre aquells que decideixen començar a caminar junts; si la democràcia representativa no és compatible amb la democràcia directa, si no es treballa diàriament per a comunicar millor les virtuts (que són moltes) d'un procés d’integració que havia estat tot un èxit.

La entrada De Waterloo al Brexit se publicó primero en El Triangle.

Al final, és un tema de pell. Perquè el president va acusar Roger Torrent de deixar-lo a l’estacada quan era l’hora de defensar-lo davant del Suprem i la JEC, malgrat que sabíem que Torrent, com a màxim responsable de la cambra catalana, ha estat totalment garantista amb la seva presidència des que va arribar-hi.De fet, des que tampoc va deixar investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i vam entrar en un bucle de candidats a la presidència, algun dels quals va acabar a la presó a mig fer. Torrent diu protegir el Parlament, però també es custodiava ell mateix, sabedor que l’estratègia d’Esquerra Republicana sempre ha estat la d’arribar a Ítaca amb un vaixell diferent del de Junts per Catalunya i, per tant, calia autoprotegir-se per aspirar a ser presidenciable.

La lluita per l’hegemonia entre republicans i postconvergents ha marcat el procés des del seu començament, però sobretot l’ha fet encallar definitivament quan l’autocràcia espanyola ha aparegut sense contemplacions ni miraments. Perquè aquest mirar-se de reüll, aquest intent de fer-se la traveta, aquesta desconfiança, aquesta enganyifa permanent que deia “cercar la unitat estratègica” no ha permès veure quin era el perill: que l’Estat espanyol, malgrat la feina dels seus diplomàtics per no associar-se a la Turquia d’Erdogan, té una maquinària repressora que no juga. De fet, ni juga, ni ho fa net. Per tant, només es podia combatre la repressió des d’una unitat absoluta, des de la capacitat de consens, des de la cohesió entre les files, des de la voluntat de deixar de banda la partitocràcia per defensar (sense embuts) la democràcia.

La campanya que comença –sí, des d’ara mateix– estarà marcada per retrets i per un retorn a l’escenari autonòmic. S’acaben les autonòmiques vestides de “plebiscit”, s'acaben els dies històrics a menys que les urnes ens donin una sorpresa i, definitivament, l’independentisme superi per primer cop el 50% dels vots. No els escons: els vots són els que importen per teixir un relat creïble, també, a l’àmbit internacional. Però el retorn a l’escenari autonòmic ens permet tornar a analitzar la política des de la importància del doble eix: el social i el nacional.

Amb tantes diades històriques vam tenir la sensació que l’eix capital-treball podia desaparèixer de l’escenari polític català; amb una Esquerra disposada a guanyar definitivament l’hegemonia, amb els pactes pressupostaris amb els comuns, amb les taules de diàleg pactades amb el PSOE i la complicitat amb la gestió d’Ada Colau, és evident que toca tornar a situar l’anàlisi electoral a la casella de sortida. L’escenari electoral també ens permetrà veure com es comporta el constitucionalisme a Catalunya. Els comuns han tingut una gran victòria política pactant els pressupostos amb Pere Aragonès, i els situa en bona posició de sortida. Ara s’han demostrat útils, no només a Barcelona, sinó per al país. Han deixat la retòrica dels darrers
temps, s’han arromangat. El PSC pot jugar a la centralitat política, escortat pels èxits a Madrid, malgrat demostrar massa poca complicitat amb els pressupostos catalans.

La gran incògnita és veure com es reconfigura la dreta extrema: La teatralització de la política que fa Ciutadans serà útil per evitar la patacada electoral? Podran pactar el PP i Cs una llista conjunta que tapi les vergonyes dels dos partits a Catalunya, les electorals i les de comportament? Quin paper tindrà Vox en tot això? Es podrà mantenir residual a Catalunya?

La recuperació d’un escenari autonòmic també contribuirà a una dispersió del vot i, sobretot, a un retorn a concebre la política des d’una lògica de doble eix. Tot això ens fa augurar moltes més incerteses; l’única veritat és que, ara sí, el procés ha saltat de pantalla.

La entrada Tornar a l’escenari autonòmic se publicó primero en El Triangle.

L’argentí de Rosario és l’únic jugador que ha aconseguit sis Pilotes d’Or, el prestigiós guardó que atorga la revista France Football. En deu anys, sis vegades ha estat considerat el millor jugador de la temporada, o del món si ho volem vestir de més pompositat. I, segurament, amb tot el mereixement. Certament, la temporada passada no va ser la més bona del crac argentí pel que fa a títols col·lectius: a la retina quedaran els desastres d'Anfield Road i de la final de la Copa del Rei, que van posar Valverde i l’equip en el punt de mira malgrat guanyar la Lliga. Però a Messi no li han fet falta aquests títols per poder tornar a pujar a l’Olimp.

Potser aquesta és una primera lliçó que podem treure d’aquesta edició de la Pilota d’Or: tradicionalment s’associava el guanyador amb els títols que havia aconseguit la darrera temporada; que si la Champions League, el Mundial o l'Eurocopa. Però, enguany, Messi s’ha imposat als magnífics Van Dijk, Mané i Salah, els tres puntals del Liverpool que van fer miques el Barça la temporada passada i es van acabar emportant la Champions.

Enguany, però, s'imposa una lògica purament individual. Perquè des de fa deu anys Leo Messi enamora jugant a futbol; perquè no hi ha cap jugador que mimi la pilota com ho fa l’argentí, que tingui la seva visió de joc, la seva força conduint la pilota, la precisió de la rematada o l’enginy dins de l’àrea rival. I, malgrat que hi ha hagut una competició desenfrenada per poder crear un antiheroi al seu costat, entronitzant com fos Cristiano Ronaldo, l’estrella de Messi sempre ha pogut brillar una mica més amunt al firmament. Messi va dir que li dolia veure com el portuguès era el mimat de France Football durant els darrers anys. És clar que li tocava el voraviu! Perquè mentre que a Cristiano se l’ha de considerar un molt bon futbolista, un rematador excels, Leo veia com, a part de mantenir un nivell de forma excel·lent al llarg d'una dècada, també creixia cada dia més com a líder indiscutible d’un vestidor sense haver de fer les estridències i les excentricitats a què ens havia acostumat Ronaldo al Santiago Bernabéu. L’home anunci contra l’esportista total.

Leo Messi ha arribat a la maduresa professional al club que el va veure créixer i ha aconseguit sis Pilotes d’Or vestint la mateixa samarreta. Aquest també és un aspecte que no es pot enystenir, perquè una anàlisi en perspectiva posa de manifest el compromís del jugador amb la institució que el va portar a Espanya, que el va formar i el va entronitzar. Messi recollia el 2009 la primera Pilota d’Or acompanyat dels seus germans, amb la ingenuïtat del jove a qui han convertit amb una estrella de cop i volta.Al cap de deu anys, es feia acompanyar de la família, dels fills que saltaven d’alegria a la butaca en veure com el seu pare pujava a buscar el reconeixement.

Messi, doncs, ha crescut al Camp Nou, per on també ha vist passar grans cracs mundials que havien de menjar-se el món, però les estrelles dels quals sempre es fonien abans d'hora: va aprendre de Ronaldinho abans que el brasiler caigués en desgràcia, va viure l’ambició de Neymar, la mala sort de Coutinho i la miopia de Dembelé. Tots ells, jugadors que la història sempre posarà un graó per sota de les gestes de Messi.

En una època on els mercenaris formen part de la indústria –el concepte “mercenari” ja el va encunyar el sociòleg Joseph Maguire a Global Sport per definir un determinat perfil d'esportista rodamón–, la història de Messi conserva el romanticisme dels clàssics i converteix el crac en rei i ambaixador d’una institució políticament i esportivament singular.·

La entrada Messi: Rei i ambaixador se publicó primero en El Triangle.

Més cap a l’oest, la volta des General recorre els penya-segats que van de Banyalbufar a Port des Canonge, del poble al port; esdevé un recorregut familiar, sense massa complicacions, que permet entendre el desnivell que separaven els nuclis habitats de sa Serra amb els seus ports de referència: ajuden a imaginar la vida contemplativa que tenien els antics ports de pescadors, allunyats de la civilització. A la platja de còdols s’estenen els escars ben integrats tocant als marges, que avui sense tantes embarcacions resguarden caminadors i banyistes a sota dels seus porxos tapats de branques de pi sec. La façana que dibuixen les seves portes de fusta, arrenglerades anàrquicament i pintades de tonalitats verdoses i de blaus pàl·lids, esdevenen la postal més coneguda de la cala que, potser pel seu rastre mariner i de decadent bellesa, encara no s’ha convertit en un indret de visita obligada pel turisme de sol i platja. A la Serra de Tramuntana, qui pot competir amb les estampes idíl·liques de la Calobra, l’accent anglès de cala Deià, Valldemossa o les cales i miradors de Formentor?

A Port des Canonge la posidònia tenyeix de marró la platja i les barraques miren fit a fit la tramuntana per homenatjar els qui feinegen durament a alta mar. Tributs també en el plat, perquè al port el peix es cuina “sense manipular-lo gaire”, recalquen a Ca’n Toni Moreno (1963) ara que és temporada per sortir a pescar la llampuga i tant sols amb un toc de planxa es pot ennoblir enormement aquest peix blau. Enguany, la campanya va començar pel setembre i amb prou bones xifres: els pescadors dels onze ports, entre Mallorca i Menorca, d’on surten barques van treure 1,2 tones de peix al dia durant la primera setmana. No obstant, els pesquers no poden tornar amb més de 150 quilos de llampuga per vaixell i dia.

Aquella olor d’all i julivert estès pel llom d’una llampuga fresca esberlada per la meitat fa venir salivera. I aquells esclata-sangs amb sobrassada servits d’aperitiu han enrogit l’oli del plat que crida desesperadament la llesca de pa morè. Moments d’infantesa que l’amo del local recomana enèrgicament reviure. Perquè al mar hi ha llampugues, però als boscos de pins i alzines de la Serra, a les obagues, ja es troben esclata-sangs i picornells (rovellons i rossinyols). Caminant entre les pendents, xafant el fullam, venen de tant en tant corrents d’aire humits on s’hi endevina l’olor de la molsa fresca, que desvetllen l’interès dels boletaires que ja pentinen la zona des de bon matí. I que, en alguns llocs, ho faran fins ben entrat el desembre.

Però, com a tot arreu, saber els indrets d’on surten aquests caramels és dels secrets més ben guardats de la població autòctona. Els nouvinguts, aquest cop més senderistes que boletaires, potser tindran la sort de trobar-ne quatre que han crescut despistats prop del camí, allà on els experts potser tenen menys tendència a fixar-s’hi farts de carregar els cistells plens des de les entranyes del boscos. Només els cotxes aparcats als vorals de la carretera que ressegueix la serra des d’Esportes al port d’Andratx deixen entreveure quins són els varals que poden ser més fèrtils. Als aficionats que venim de fora només ens queda la satisfacció de contemplar els paratges que amaga el recorregut del GR221, baixar a les cales i gaudir del la cuina quilòmetre zero que, a Mallorca, no per tenir plats poc manipulats no s’hi troba sempre una altíssima qualitat. 

La entrada Llampugues i esclata-sangs a Port des Canonge se publicó primero en El Triangle.