El final del toc de queda també el va seguir l’obertura dels estadis de futbol i els pavellons de bàsquet al públic. Fins i tot, de saber que hi hauria 6.000 espectadors a la final de la Champions League, que finalment es jugarà a Porto, o que els partits de la selecció espanyola durant l’Eurocopa d’aquest estiu també podran comptar amb un 25% d’aforament a les graderies. Sembla que l’oci nocturn ja té esperances de recuperar la normalitat, malgrat que les patronals sectorials no tenen gaire clar si les mesures acabaran beneficiant-los o no. Com deia el periodista Pere Cullell a El Món a RAC1, “la recuperació de la normalitat anirà per llarg i no sempre es podrà fer amb prudència”. Una frase que resumeix, perfectament, la situació en què ens trobem aquests dies.
La pandèmia no ha desaparegut malgrat que quan va caure el toc de queda va semblar que el Barça o el Madrid haguessin guanyat la Copa d’Europa, que hi havia consens per avançar les festes majors arreu del territori o que s’havia arribat a la nit de cap d’any abans d’hora. Les imatges festives arreu, la majoria d’elles protagonitzades per joves que tenien ganes de disbauxa després de mesos tancats a casa durant la nit, van circular per mitjans de comunicació i per xarxes socials com l’espuma. Els i les joves d’aquest país tenien ganes de deixar enrere un dels pitjors anys i mig de la seva vida; de fet, la sensació que el coronavirus els havia literalment robat tot aquest temps. Ho coneixem prou bé a les universitats, que hem notat una necessitat imperiosa dels estudiants per a recuperar la presencialitat de les classes. La necessitat de re-socialitzar-nos és lògica en aquest context, més quan el què defineix l’espècie és precisament aquesta capacitat de relacionar-nos i compartir coneixement. Els humans no hem estat creats per estar sols i, sobretot, la majoria no estem acostumats a sentir-nos sols.
Des del punt de vista de la socialització necessària per la nostra espècie és lògic poder comprendre a les multituds engrescades al Raval, al passeig del Born, a la plaça Major de Salamanca o a no sé quants barris de Madrid. Ara sí, per molts les ciutats recuperaven l’anhelada llibertat. Però el coronavirus encara no és història, i falta molt temps perquè ens puguem plantejar que la vida pot tornar a la normalitat prèvia a la pandèmia. L’esperança són les vacunes, que ja han demostrat un alt grau d’efectivitat a l’hora d’evitar les defuncions. I les vacunes ens serveixen per enfrontar-nos i contenir el SARS-CoV-2 que, tant sols a Espanya, les xifres agregades del seu impacte des de l’11 de maig de 2020 són esfereïdores: segons el darrer informe del Ministeri de Sanitat, el país ha tingut 3.317.544 casos diagnosticats, 242.703 hospitalitzacions, 23.196 pacients han entrat a la UCI i hi ha hagut 49.058 defuncions.
Així doncs, encara no podem abaixar la guàrdia malgrat les ganes que tenim de deixar enrere el malson. No es pot fer en record de tots aquells que han patit, però també pensant amb tots aquells col·lectius que encara no estan vacunats. No es pot fer recordant, també, a tots aquells professionals que enlloc de sortir de festa per celebrar l’arribada d’una nova normalitat estaven dins dels hospitals i les unitats de cures intensives assistint als nostres malalts. Molts d’aquests professionals sanitaris han estat joves, també, que ha proveït de manera urgent el sistema universitari: les nostres facultats. Joves que han hagut d’afrontar els primers anys en el mercat laboral en situacions d’extrema tensió, en un clima gairebé bèl·lic; joves com els que cridaven i ballaven sense cap mena de mesura de seguretat pels carrers, possiblement companys a la mateixa universitat.
La crítica al descontrol que hi va haver quan es va alçar el toc de queda, a més, hauria de ser extrapolable a com també els mitjans de comunicació van explicar-lo. Certament, la feina del periodista és radiografiar i interpretar el què està passant: fer d’historiador del present. Però, en molts moments, els mitjans de comunicació han caigut en el parany de les audiències, pensant que els qui ens ho miràvem des de casa agrairíem assaborir també la flaire de llibertat que recorria els carrers. Ans al contrari, des de casa la gent quedava escandalitzada, perquè segurament molts dels qui ens vam resguardar la nit de dissabte a diumenge era perquè la prudència i el seny s’havia imposat més que no pas les ganes de festejar que arribava una suposada nova normalitat.
