La tornada a l’activitat pel FC Barcelona també ha estat d’allò més moguda arran del cas Messi, que va sacsejar l’entitat durant les vacances d’estiu. El desastre de Lisboa, que s’afegia als de Roma i Liverpool, va fer molt mal i l’argentí es va cansar de treballar en un equip poc competitiu que no donava la talla en els grans moments. Així sembla que li havia comunicat al President, i també que Bartomeu va anar fent la viu-viu fins que el crack es va enfadar i va enviar el famós burofax. A partir d’aquí, el joc dels embolics i titulars a la premsa d’aquells que no ajuden gens a donar estabilitat institucional.
Però, com que la indústria del futbol també ha estat colpejada pel coronavirus i els clubs han hagut de construir les plantilles a corre cuita i amb menys calers dels que pensaven –l’Associació de Clubs Europeus (ECA) assegura que els clubs perdran 4.000 milions d’euros fins la temporada 2020-21 a causa de la crisi–, Messi tampoc ha trobat on marxar i es queda a contracor. El final que el soci volia –que Messi continués essent el referent de l’equip–, però amb unes circumstàncies poc afalagadores. Els dos protagonistes d’aquesta crisi, el President Josep M. Bartomeu i Leo Messi, hauran de conviure uns mesos més junts, però veurem si aquesta relació es pot mantenir en un segon pla i l’equip de Koeman pot evadir-se de la mala maror institucional, la flaire electoral i donar la talla al terreny de joc. De moment, sembla que els inicis a la lliga son prou prometedors.
Al final de tot plegat, Messi ha aconseguit guanyar la batalla mediàtica amb una entrevista molt ben dissenyada a Goal.com que passava tota la responsabilitat al màxim mandatari blaugrana; entrevista que, fixem-nos-hi, no va ser ni contestada pel propi President, que amb els seus silencis compra les veritats verbalitzades per Messi. Amb l’entrevista, Leo va obrir la batalla emocional, que continuarà tota la temporada i durant la campanya electoral, perquè va posar sobre la taula el frame que li interessa: l’equip no és competitiu perquè hi ha hagut una política esportiva erràtica per part de la directiva. Les properes eleccions del proper 20 i 21 de març –si la moció no prospera– versaran a l’entorn dels desitjos del capità i el soci acabarà valorant la manera com els candidats voldran fer oblidar els darrers desastres a la Champions.
Messi va jugar amb foc des del principi. La fredor del burofax i les poques explicacions que donaven des del seu entorn no van jugar-li a favor durant alguns dies d’aquesta crisi. L’opinió pública començava a virar. Bartomeu va restar a l’expectativa des de bon començament, va moure’s poc de la seva postura a l’espera que Messi rectifiqués o els tribunals li donessin la raó. Ara bé, Leo tenia a la mà l’as de les emocions, les que al final acaben prevalent quan un analitza la gestió d’una organització esportiva. Si bé “la pilota no entra per atzar” –com sempre ens recorda encertadament Ferran Soriano, actual CEO del City Football Group– també és veritat que el què fa moure principalment els socis és el resultadisme; quan un està davant de la televisió o assentat a la graderia entén ben poc de management i de números. I, ara mateix, el soci sap que Leo Messi és un far per a l’equip, malgrat que en determinats moments d’aquesta passada temporada l’equip només ha jugat per ell i ha perdut el sentit de la col·lectivitat.
Més enllà de la crítica a les poques explicacions que va donar en Leo –que, per cert, és el capità de l’equip–, l’astre argentí també hauria de reflexionar en aquest altre aspecte: el futbol és un joc d’equip i, possiblement, no només n’hi ha prou amb formar part d’una plantilla de grans futbolistes que juguin per ell, també ell ha de formar part íntegrament del joc col·lectiu. Amb Ronald Koeman hem passat del famós 4-3-3 a un nou sistema amb doble pivot i tres migcampistes (el 4-2-3-1). Messi haurà d’entendre nous automatismes i s’haurà d’adaptar a les dinàmiques d’un entrenador que, a diferència de Valverde o Setién, ha vingut a posar ordre al vestidor, a marcar perfil propi i ha donat galons a Ansu Fanti. La convivència entre l’heroi de Wembley i el millor jugador de la història del futbol serà un altre punt calent aquesta temporada: si els resultats acompanyen pot ser el bàlsam per arribar tranquils a les eleccions; si no servirà per posar més llenya al foc i evidenciar encara més el trencament emocional entre Messi i el nuñisme sociològic que ha hipotecat el club els darrers anys.
