L’anunci de suspensió electoral va agafar a contrapeu el PSC. No és estrany, doncs, que fossin els més bel·ligerants en contra de la data programada pel Govern, el 30 de maig. Alguns partits ho van assumir amb resignació, fins i tot dins de la mateixa coalició de Govern. Però Salvador Illa ja es veia la nit del 14-F trencant les dinàmiques de blocs del Parlament, i els socialistes van ser els primers d’advertir que també aquestes eleccions es podrien judicialitzar, com així ha estat.
L’efecte Illa es va transposar a les enquestes publicades poc abans que es prengués la decisió de canviar la data. Per cert, si bé sembla que el decret té defectes de forma i Pere Aragonès no té competències per firmar-lo, la manera com es va prendre la decisió no era errònia: partia d’una triangulació entre objectius (minimitzar el risc de contagi, garantir el dret a vot i la legitimitat del procés) i els cinc àmbits de legitimitat que fixa el “Protocol de funcionament de la Taula de Partits” (deliberatiu, programàtic, participatiu, organitzatiu i d’implementació). Els socialistes són conscients que l’arribada d’Illa, ministre de Sanitat durant la pandèmia, a l’arena catalana ajuda a canviar alguns dels frames dominants fins ara: el discurs de la gestió s’haurà d’imposar en determinats debats, si alguns partits no volen quedar allunyats de la quotidianitat i les preocupacions de la gent.
Però el poder sap que quatre mesos són massa en política. I si bé les enquestes preveien una certa tendència que hi hagués un trencament dels blocs que han dominat el Parlament en la darrera dècada, hi ha altres elements de context que no haurien ajudat que en (el) Salvador mantingués l’aurèola de guanyador amb què ha cavalcat els primers dies de la seva precampanya. Malgrat la permanent amenaça de la pandèmia, el Govern de Sánchez ha tornat a protegir l’emèrit d’una comissió d’investigació, i ha fet que el PSOE s’alineï amb el PP i Vox a la cambra baixa. En una Catalunya en què, aquí sí, hi ha un fort consens a l’hora de criticar la monarquia, la decisió del PSC de fer el joc a Joan Carles I serà una pedra a la sabata que farà nosa permanentment, tant si les eleccions són el 14-F o s’ajornen.
No cal dir que la polèmica també va arribar en dates pròximes a l’arxivament de la causa contra Adrià Carrasco o la decisió de la justícia belga de no procedir a l’extradició del conseller Lluís Puig. Dos revessos judicials per a l’alta judicatura espanyola, que preveia controlar amb mà dura tots els rebels contra aquell establishment forjat el 1975. Si a això hi sumem que la jurisprudència que crea la causa contra l’exconseller de Cultura de Carles Puigdemont pot ser molt determinant per a com s’acabin resolent les peticions d’extradició contra els tres eurodiputats independentistes, en cas de tirar endavant el suplicatori al Parlament Europeu, les coses no haurien pintat gaire bé per la campanya socialista del maig.
Pel maig, només un debat seriós sobre els indults hauria pogut neutralitzar els efectes dels revessos judicials que poden venir els mesos vinents, i que deixen contra les cordes el relat de la détente que va voler imposar Pedro Sánchez només d’arribar a la Moncloa. Però, pel PSC, obrir la carpeta dels indults –per cert, només l’amnistia em seria vàlida– hauria obert un altre front: amb el Partit Popular, Ciutadans i Vox. L’expectativa de Salvador Illa de recuperar una part dels votants de Ciutadans, que van marxar fastiguejats d’un PSC que no sabia plantar cara a l’independentisme, hauria decaigut si la Moncloa es mostrava condescendent amb els presos del procés.
Això explica les presses d’en Salvador, que de pensar que viuria dins d’un ministeri amb poques competències es va trobar havent de liderar una de les crisis més importants que, possiblement, viurem mai. Per això les seves presses, que de pensar que podria continuar fent d’aparellador a la Moncloa, va haver d’assumir que s’havia de posar al davant del partit a Catalunya aprofitant que bufava el vent a favor. I s’ha de dir que, amb el pas del temps, els cops que no saps d’on baixen i els minuts de càmera en rodes de premsa, un podria tenir la sensació que ha guanyat capacitat de lideratge i autoritat. La judicatura, novament!, sembla tornar a posar el debat electoral a la casella de sortida (14-F). En Salvador té pressa per guanyar, i els jutges, aliats imprescindibles del poder, el poden ajudar a aplanar el camí.
