Aquests dies prenadelencs, el col·lectiu El Senyor Ramon va organitzar el primer Congrés del Barça per discutir sobre l’estat del club: econòmic, social, esportiu i polític. Vaig tenir la sort de participar en la sessió inaugural, al Museu Colet, juntament amb els companys Marc Menchén de 2Playbook i David Serrahima, director general de l’agència Octagon. Poder parlar del Barça amb gent que domina els números, i sobretot té una visió poc contaminada de la realitat econòmica de l’entitat, és un luxe. Principalment, perquè es pot parlar sense la cotilla que imposa l’entorn quan un és directiu o executiu de l’entitat, que prou feina tenen. Reconec que la pressió de l’entorn per a tots aquells qui n’han de gestionar el dia a dia és asfixiant. I més, en la que el secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, va reconèixer que era “la primera institució esportiva del país”.
El Barça viu un dels moments, econòmicament parlant, més complicats de la seva història. L’endeutament del club és nou vegades el patrimoni net, cosa que en altres contextos empresarials seria estar en una situació de fallida; la previsió d’ingressos ordinaris, que abans de la pandèmia havia de ser de quasi mil milions d’euros, ara es redueix a 791 per al pròxim pressupost, i la massa salarial és inassumible. Els jugadors del Barça, en resum, són dels més ben pagats de l’esport mundial. Això fa que la nova junta directiva tingui un panorama molt complex de gestionar, que, a més, està condicionat per una massa social que recorda sovint el desastre de Lisboa i el fet que l’equip hauria d’estar lluitant cada any per guanyar la Champions League. Nota al marge: guanyar la Champions suposa un ingrés, per al campió, de 111 milions d’euros extres.
Però mentre els resultats sobre la gespa tensionaran l’ambient només d’acabar les eleccions, el que realment necessita la nova directiva, i el seu equip, és temps. Al Barça, l’equilibri entre la pressió del resultadisme i el temps per assentar els nous projectes sembla que estar sempre en conflicte. Però, el company David Serrahima tenia raó quan afirmava, al col·loqui d’El Senyor Ramon, que cal assumir que per revertir aquest estat financer tan delicat cal apel·lar al seny i al temps: a mantenir creixent la corba d’ingressos, però a revertir immediatament l’ascens de les despeses.
El Barça ha invertit molts diners a retenir el talent, i més quan la plantilla del primer equip ha dominat el dia a dia de l’entitat en els darrers anys. Si la plantilla s’imposa a la directiva, els jugadors sempre acabaran guanyant en la negociació dels seus contractes. Per això, la nova directiva tindrà l’obligació de retenir talent, però no a qualsevol preu, i d’explicar al soci que els projectes es construeixen en el llarg termini. Per exemple, podrà aguantar el soci dos anys en blanc? Si realment vol salvar econòmicament l’entitat, potser s’ho hauria de plantejar.
A més a més, l’altre aspecte que entra en joc és la Masia: el club no pot estirar més el braç que la màniga per retenir el seu talent, però també ha de tenir capacitat per fabricar-ne a casa. El talent que es fabrica a casa és el que, una vegada posat al mercat, dona més marge si s’ha de vendre o s’amortitza més ràpidament si puja al primer equip i es guanyen títols. La imatge de tenir Messi i Xavi Hernández entre els onze jugadors més importants de la història del futbol hauria d’illustrar l’equació: talent fet a casa i actius significatius per al relat de la marca Barça, que avui val 4.000 milions d’euros segons el rànquing de la revista Forbes.
La reducció de la despesa i la contenció pressupostària serà, segurament, el principal repte que haurà d’assumir a curt termini el nou president. És el llast més important que ha deixat Bartomeu. Pels ingressos haurien d’estar menys preocupats, ja que des que Laporta va agafar les regnes del club, la transformació de l’entitat en una multinacional de l’entreteniment l’ha fet mantenir un ritme de creixement prou bo, només frenat per la pandèmia.
La creació de Barça Corporate (agrupant Barça Studios, BLM, Barça Innovation Hub i Barça Academy) pot ser una de les millors herències de l’antiga junta, ja que encara permetrà aproximar més l’entitat al que avui demana el mercat de l’oci: que els clubs es consolidin, també, com a fàbriques de continguts i que els aficionats passin a ser, gairebé sempre, consumidors d’entreteniment.
