Les cassoles seran sempre nostres. El discurs del rei Felip VI el passat 18 de març a la nit no va aportar res de nou. De fet, va ser un discurs previsible, que tampoc va enganyar per la seva escenografia gerencial amb el monarca darrera d’un faristol. La crisi de la Corona ha quedat força eclipsada, a nivell mediàtic, per una crisis sanitària d’abast global que compta els morts per milers a tot Espanya. Això, certament, ha fet focalitzar els mitjans a informar de la pandèmia, amb més o menys populisme i encert. Permetin-me fer un esment especial a la bona funció de servei públic que fa Televisió de Catalunya, que ha sabut reajustar la seva graella i els seus continguts a allò que ara necessiten els ciutadans.
De la crisi de la Corona no se n’informa gaire, però el discurs del Rei va ser contraprogramat per una cassolada espectacular a bona part de pobles i ciutats de Catalunya, i també dins de la mateixa capital de l’Estat: Madrid. El republicanisme és transversal, possiblement perquè és més modern que la idea de viure en un país que adora una monarquia hereditària –alguns pensarien, fins i tot, d’arrels divines–. El llegat de Joan Carles I al seu fill és francament decebedor: la idea d’un monarca que garantís l’estabilitat de l’Estat es desdibuixa per les suposades infidelitats, les escapades per caçar elefants i les amistats perilloses que ha conreat el rei emèrit a l’Orient Mitjà, que són origen d’herències que no són precisament transparents.
El Rei va demanar transparència a la Corona quan va ser proclamat davant de les Corts. Res més lluny del que ha passat, perquè cada dia està més sol envoltat per una família que no contribueix amb la praxis a legitimar la institució que representen. El cas Noos va esquitxar de ple la monarquia, l’ermitatge de Joan Carles va posar més dubtes sobre la taula i, avui, The Telegraph s’ha encarregat d’explicar tot allò que molts temien. Certament, sembla estrany que encara els partits constitucionalistes (PSOE, PP, C’s, Podemos i Vox) es posin la vena als ulls davant les revelacions –ja obertes i evidents– que la Corona espanyola ha estat còmplice del crony capitalism. Però, potser la caixa dels trons que s’obriria si es volgués abraçar la república també els esquitxaria de ple, a ells i els seus dirigents. No tant per còmplices, però sí per haver gaudit de privilegis permanents d’un sistema que, emparat per l’escut de la monarquia, ha protegit les males arts de bona part del deep state.
L’editor Eduard Voltas explicava a Twitter que, possiblement, ara és el sentiment republicà el que pot acostar més gent a l’independentisme. De ben cert, la transversalitat del sentiment anti-monàrquic a Catalunya és visible, i possiblement el republicanisme pot ajudar a trobar complicitats a la resta de l’Estat entre aquells qui volen esmenar el règim del 78. Ara bé, hi ha quelcom que la monarquia ha sabut treballar molt bé, amb la complicitat dels partits constitucionalistes: el nacionalisme banal. L’apel·lació al patriotisme i a la unitat de la pàtria com a solució als grans problemes de l’Estat, a la crisi mateixa del coronavirus. El coronavirus no entén de fronteres dins d’Espanya, però és el govern de Pedro Sánchez qui tanca la globalitat del territori espanyol a l’exterior: quina gran metàfora política –amb el seu afany permanent de situar la unitat d’Espanya al centre del debat–, aquesta idea que la Covid-19 “no entén de fronteres”.
La sensació que de la crisi del coronavirus en sortirem, també, amb una monarquia més afeblida crec que és una utopia, un somni. Sobretot, perquè ja hem comprovat que és el consens i la complicitat entre els partits constitucionalistes que la protegeixen, dins i fora del Congrés. Però, vull pensar que sortirem de la crisi del coronavirus amb un argumentari més ferm per esmenar-la. Amb més arguments per poder-la criticar, des de tots els fòrums que ens ofereixi la nostra democràcia, davant dels seus còmplices. Tinc la sensació que, a Catalunya i davant la gravetat de la crisi sanitària, els partits independentistes i republicans han vist la necessitat de cooperar primer, abans que de competir. I, crec sincerament, que quan amaini el temporal també haurien d’asseure’s per adonar-se’n, refer argumentaris i fer un front comú prioritari allà on s’ha vist que hi havia amplis consensos: l’esmena a la totalitat als Borbons. Coopetició, com a full de ruta per l’independentisme.
