A l’illa de Mallorca, a l’últim cap de setmana d’octubre encara fa temps d’estiu malgrat que durant la setmana havien baixat les temperatures i algú ja havia començat a fer el canvi d’armari. De fet, l’aigua de les cales esguardades pel litoral de la Serra de Tramuntana encara permet fer-hi xip-xap sense haver de sortir-ne tremolant. Però, el perfil d’aquells qui fan vida assossegada assentats a la grava o a les roques no és el mateix del dels qui freqüenten l’illa entre els mesos de juliol i agost. Quan cau la tardor, estirat a la platja, sents el públic salar les paraules o el pollencí i el solleric s’endevinen amb més facilitat; fins i tot el visitant estranger sembla de caràcter més familiar o venen a l’illa portats per les curiositats naturals. Des de fa uns anys, cala Bóquer, prop de Pollença, s’ha convertit en un espai altament cotitzat entre aficionats a la ornitologia, que cerquen l’encant de les aus migratòries a la primavera o veure planejar el falcó marí.
Més cap a l’oest, la volta des General recorre els penya-segats que van de Banyalbufar a Port des Canonge, del poble al port; esdevé un recorregut familiar, sense massa complicacions, que permet entendre el desnivell que separaven els nuclis habitats de sa Serra amb els seus ports de referència: ajuden a imaginar la vida contemplativa que tenien els antics ports de pescadors, allunyats de la civilització. A la platja de còdols s’estenen els escars ben integrats tocant als marges, que avui sense tantes embarcacions resguarden caminadors i banyistes a sota dels seus porxos tapats de branques de pi sec. La façana que dibuixen les seves portes de fusta, arrenglerades anàrquicament i pintades de tonalitats verdoses i de blaus pàl·lids, esdevenen la postal més coneguda de la cala que, potser pel seu rastre mariner i de decadent bellesa, encara no s’ha convertit en un indret de visita obligada pel turisme de sol i platja. A la Serra de Tramuntana, qui pot competir amb les estampes idíl·liques de la Calobra, l’accent anglès de cala Deià, Valldemossa o les cales i miradors de Formentor?
A Port des Canonge la posidònia tenyeix de marró la platja i les barraques miren fit a fit la tramuntana per homenatjar els qui feinegen durament a alta mar. Tributs també en el plat, perquè al port el peix es cuina “sense manipular-lo gaire”, recalquen a Ca’n Toni Moreno (1963) ara que és temporada per sortir a pescar la llampuga i tant sols amb un toc de planxa es pot ennoblir enormement aquest peix blau. Enguany, la campanya va començar pel setembre i amb prou bones xifres: els pescadors dels onze ports, entre Mallorca i Menorca, d’on surten barques van treure 1,2 tones de peix al dia durant la primera setmana. No obstant, els pesquers no poden tornar amb més de 150 quilos de llampuga per vaixell i dia.
Aquella olor d’all i julivert estès pel llom d’una llampuga fresca esberlada per la meitat fa venir salivera. I aquells esclata-sangs amb sobrassada servits d’aperitiu han enrogit l’oli del plat que crida desesperadament la llesca de pa morè. Moments d’infantesa que l’amo del local recomana enèrgicament reviure. Perquè al mar hi ha llampugues, però als boscos de pins i alzines de la Serra, a les obagues, ja es troben esclata-sangs i picornells (rovellons i rossinyols). Caminant entre les pendents, xafant el fullam, venen de tant en tant corrents d’aire humits on s’hi endevina l’olor de la molsa fresca, que desvetllen l’interès dels boletaires que ja pentinen la zona des de bon matí. I que, en alguns llocs, ho faran fins ben entrat el desembre.
Però, com a tot arreu, saber els indrets d’on surten aquests caramels és dels secrets més ben guardats de la població autòctona. Els nouvinguts, aquest cop més senderistes que boletaires, potser tindran la sort de trobar-ne quatre que han crescut despistats prop del camí, allà on els experts potser tenen menys tendència a fixar-s’hi farts de carregar els cistells plens des de les entranyes del boscos. Només els cotxes aparcats als vorals de la carretera que ressegueix la serra des d’Esportes al port d’Andratx deixen entreveure quins són els varals que poden ser més fèrtils. Als aficionats que venim de fora només ens queda la satisfacció de contemplar els paratges que amaga el recorregut del GR221, baixar a les cales i gaudir del la cuina quilòmetre zero que, a Mallorca, no per tenir plats poc manipulats no s’hi troba sempre una altíssima qualitat.
