George Floyd ja és al cementiri de Houston. I, darrera d’ell queda el rastre d’un país que ha acabat dividit entre aquells qui han condemnat obertament el racisme i els qui han fet seguidisme de Donald Trump. Però, sobretot, s’obre una precampanya i campanya electoral per a les properes presidencials de novembre que tindrà –deia l’Antoni Bassas en una conferència a la UVic-UCC– aires de House of cards.
Donald Trump es fiava de la salut econòmica dels Estats Units per afrontar una campanya a la reelecció a l’estil d’un passeig militar. Perquè, ja sabem que si la Casa Blanca pot mantenir l’economia estable, això es converteix en un dels principals triomfs de l’administració. La cultura nord-americana fa del progrés econòmic un ideal i un objectiu, i quan s’alineen hi ha poc a dir i a queixar-se. De fet, per això, tant sols veure’s l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 Trump va posar sobre la taula una injecció bilionària per intentar salvar els mobles i fer que l’economia no deixés de funcionar. El febrer de 2020, el President va portar al Senat una proposta per posar a disposició dels ciutadans un bilió de dòlars per capejar el futur temporal.
Però, en una societat on no hi ha estat del benestar que permeti garantir un mínim comú denominador a la ciutadania, la pandèmia ha accentuat les diferències de classe, que als Estats Units també acaben esdevenint diferències racials. Hi ha molts més afroamericans que viuen en el llindar de la pobresa, i aquest ha estat també un dels col·lectius més colpejats. Les ciutats de Nova York o Chicago n’han estat un clar exemple: tant sols començar a aterrar el SARS-CoV-2 als Estats Units, a Nova York gairebé el 30% dels afectats pel virus era d’origen afroamericà, mentre que a Chicago arribaven al 50%. A Chicago, de fet, van representar el 72% de les morts.
A la manca d’un sistema de salut públic que garanteixi uns mínims, d’unes pòlisses mèdiques subjectes als contractes laborals, s’afegeix també la brutalitat policial descarregada contra els afroamericans. El racisme no ha desaparegut de la societat nord-americana, fins i tot on va morir Floyd, a Minnesota, on es deia que era un dels estats amb més qualitat de vida: el 60% dels trets de la policia d’aquest estat entre 2009 i 2019 van anar dirigits a negres.
Així doncs, a falta de quatre mesos per les eleccions, Trump s’enfronta a tres crisis. Per una banda, la racial, que ha portat a inflamar els carrers de la mateixa capital i a fer que el president es refugiï en un populisme presidencial que dibuixa una societat maniquea. Per altra banda, la sanitària i l’econòmica, que es tradueixen en més de dos milions de persones infectades, uns 40 milions d’aturats i una caiguda de l’economia del 5% del PIB. Trump fiava la reelecció a la bonança econòmica, però ja ha vist que difícilment podrà jugar aquesta carta durant una campanya electoral que, ara mateix, es presenta molt més competitiva del què es pensaven els estrategues del seu rival, el demòcrata Joe Biden. De fet, fins i tot el líder opositor avança Trump en els sondejos (48% a 42%). I, tot i que quatre mesos són una eternitat en política, possiblement mai el GOP s’havia pensat que podria tenir la reelecció tan coll amunt.
La lectura de la biografia de Trump –recomanable la de David C. Johnston– ens radiografia un personatge que no sap perdre. “Si no guanya, no juga”, sintetitzava Antoni Bassas a la UVic-UCC, que va ser corresponsal als Estats Units. I, ara mateix, sembla que el president només es pot refugiar preparant una campanya radicalitzada i reaccionaria, que torni a infondre la por al cos de les classes mitges i blanques que veuen en aquestes tres crisis (sanitària, econòmica i racial) el fantasma que els estronqui un model de vida tradicional i tradicionalista. Explicava Bassas a la seva conferència a la Universitat que la societat nord-americana és aquella que “pot votar contra els seus interessos, malgrat que això li permeti mantenir els seus ideals”. I, això buscarà Trump.
De fet, concloïa: “La classe mitjana s'informa bàsicament per la televisió, però és una televisió privada que respon a interessos privats. És molt difícil fer un debat en condicions sobre sanitat o canvi climàtic si farmacèutiques o petrolieres són els anunciants. La societat americana, si bé políticament està atacada pel virus de la ultradreta basat en la mitja mentida i la por, el caldo de cultiu és molt més profund per la inexistència d'uns principis de solidaritat elementals com són els de l'estat del benestar”.
