Una lectura sociopolítica de la victòria de Joan Laporta

Joan Laporta torna a presidir el FC Barcelona. Va ser l’encarregat de construir un dels millors Barça de la història, de posar en valor el famós “cercle virtuós” que va entronitzar qui va ser vicepresident seu, Ferran Soriano. I, en un moment en què el FC Barcelona viu una triple crisi (econòmica, esportiva i institucional), el record d’aquells anys ha estat prou significatiu perquè hagi guanyat les eleccions del 7 de març sense baixar de l’autocar.

El record del personatge i, sobretot, el record dels triomfs que va aconseguir: ha explotat, en positiu, el sentiment de la nostàlgia i aquesta ha estat la clau de l’èxit. Possiblement, no va ser el candidat que va presentar el projecte més sòlid. De fet, estic gairebé segur que Víctor Font feia molt més temps que preparava l’assalt a la llotja del Camp Nou. Però, el votant del Barça també es guia per les emocions, segueix a qui és capaç de capitalitzar millor els dots de lideratge i de fer-lo trempar. I Laporta ho té tot: és un líder nat i té un currículum en la gestió futbolística que l’avala.

La campanya electoral que va enfrontar a Laporta, Font i Freixa va tenir prou fair play, talment com es va veure a la nit electoral a l’esplanada del Camp Nou. Qui més qui menys va desembeinar l’espasa –“vostè feia PowerPoints mentre jo guanyava Champions”, va etzibar Laporta a Font durant la campanya–, però l’abraçada final entre els tres candidats fa presagiar uns mesos de pau social per poder reestructurar la malmesa situació de l’entitat.

Laporta va arrasar, però sumant els percentatges de vot obtinguts per ell (54,28%) i Víctor Font (29,99%) es pot percebre una clara voluntat de canvi a la institució. Al final, Freixa era el que va abanderar la defensa de la gestió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, talment com això el va portar a confraternitzar amb l’herència del president Josep Lluís Núñez. La lectura, doncs, és fàcil: en aquestes eleccions també es va vèncer, definitivament, el nuñisme sociològic que sempre havia intentat controlar el backstage de l’entitat. Aquesta és una de les notícies de la nit: en el debat sobre els ismes, sembla que el que perdurarà com a essència del FC Barcelona és el llegat de Johan Cruyff, al terreny de joc sempre, i ara també recuperant la llotja de l’estadi.

Malgrat l’obra de govern de Núñez, cal no oblidar que va ser Laporta qui va liderar la junta que, contra tot pronòstic, va derrotar l’establishment el 2003 i va tenir la visió de transformar el club en una “empresa”. Van transformar el club en una multinacional de l’entreteniment seguint l’aurèola que marcava Peter Kenyon al timó del Manchester United.

Una lectura sociopolítica de les eleccions ens fa pensar que, també amb Joan Laporta, l’independentisme ha recuperat el control de la institució. Laporta i Font, per exemple, no han tingut mai problemes a pronunciar la paraula “presos polítics”, mentre que Freixa ha jugat més amb l’ambigüitat en el debat nacional. Laporta no amaga les seves simpaties polítiques, que el van portar a rebre el suport explícit de bona part de la classe política del país quan va decidir presentar-se a les eleccions.

Veurem fins a quin punt el president es veurà atret per alinear el Barça amb determinats interessos particulars, però no hi ha cap mena de dubte que el catalanisme s’accentuarà amb l’aval de gairebé el 55% dels vots i, n’estic convençut, amb l’aval de la majoria de votants també de Víctor Font.

Laporta fa por a Madrid, no només al Bernabéu que té ganes de “tornar a veure”, sinó a l’establishment polític de la capital, que sabien que amb Bartomeu tenien la principal institució esportiva del Principat tranquil·la i volgudament al marge del que passava a la plaça de Sant Jaume i al Parlament. Com es pot entendre, si no, que ni 24 hores després de la victòria de Joan Laporta, el ministre de Cultura i Esport advertís al nou mandatari culer que no tingués temptacions d’alinear el club amb una determinada opció política?

A Madrid saben que allò que Laporta va dir en campanya, que el club s’ha de posicionar en qüestions de país, és capaç de portar-ho a terme. El Camp Nou pot tornar a ser una caixa de ressonància per a l’independentisme, difícil de controlar a partir d’ara. Malgrat perfils coneguts, com el mateix Laporta, s’albiren aires de canvi a la llotja del Camp Nou i en la manera com la marca Barça s’ha construït els darrers anys.

Veurem quin Laporta ha votat el soci: si el del contracte amb l’UNICEF o el dels tripijocs amb l’Uzbekistan.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides