Bartomeu i la pedra a la sabata

La temporada acaba per al futbol espanyol. Aquesta serà la temporada de la covid-19, la que ha ensenyat que ni els totpoderosos estan lliures d’un virus que ha posat de cap per avall la societat i  l’economia. El PIB espanyol, diu Brussel·les, caurà gairebé l’11% i les previsions més catastrofistes ja apunten a una crisi més severa que la del 2008. “Si el 2009 el PIB va caure al voltant del 4% i vam tenir crisi fins al 2013, què ha de passar ara?”, em recordava gent ben informada. Sembla lògic, doncs, que el 2021 tampoc serà un bon any, i les finances dels clubs de futbol se’n ressentiran, per molt fortes que siguin les seves marques o per molt que es protegeixin.

En l’entrevista que el president Josep Maria Bartomeu va donar a RAC1 després de la publicació de l’informe de PwC sobre el Barçagate, ja va advertir que la reducció d’ingressos podria ser significativa i això obligaria a paralitzar inversions. De fet, que l’estadi
no pugui recuperar la seva utilitat com a lloc de consum per als aficionats i els turistes condicionarà les arques del Barça, i també de la resta de clubs de primera divisió, que, amb la globalització, han deixat de ser “actius comunitaris” per esdevenir “productes en
un mercat”, explica el sociòleg Jaime Cleland, de la Universitat de Loughborough, en un magnífic llibre editat per Routledge (2015) titulat A Sociology of Football in a Global Context.

El FC Barcelona afrontarà la segona temporada de la covid-19 havent de redefinir les seves previsions pressupostàries a la baixa,  amb dubtes sobre la gespa perquè la parcel·la esportiva tampoc roda fina, però també amb la taca per la gestió del Barçagate. L’informe presentat, malgrat exculpar globalment la institució de les males praxis a la xarxa o de les acusacions d’Emili Rousaud, no
ho fa en relació amb els sistemes de contractació o la manera que executius i directius han tingut de revisar i supervisar les feines contractades. Una manera de procedir que si el Barça es fiscalitzés com l’administració pública o com un partit polític no s’escaparia de la condemna immediata de l’opinió pública; i sense esperar cap mena de sentència judicial.

Les conclusions de l’auditoria deixen clar que es van signar fins a 11 contractes per fer un mateix tipus de servei amb empreses “l’objecte social d’algunes de les quals no té relació amb l’objecte del servei dels contractes”, i, a més, “sense sol·licitar altres ofertes a proveïdors”. Posen novament Jaume Masferrer i el departament de presidència a l’ull de l’huracà pel que fa a la supervisió de les feines que es portaven a terme –es constaten duplicitats entre diversos deliveries–, la rendició de comptes amb la resta de membres de la junta directiva, i certifiquen el coneixement de la praxi pel que fa a la “intervenció en converses” a les xarxes.

La contundència amb què el portaveu Josep Vives va presentar les conclusions de l’auditoria davant de la premsa contrastava amb el dubitatiu Josep Maria Bartomeu, hores després, davant la inquisidora entrevista de Jordi Basté. Per molt que els titulars contundents puguin amagar la grisor de les conclusions de l’informe –o alguns periodistes descafeïnessin aquella roda de premsa amb preguntes sobre el VAR–, cal ser sincers i pensar que al Barça hi ha coses que no s’han fet bé.

Vives va parlar que era necessari controlar les converses a la xarxa per protegir la marca, i és cert, però ho va justificar gairebé dogmàticament, apel·lant a una cosa divina: la voluntat del soci. El futbol té un consum emocional i, per tant, des d’aquest prisma semblaria lògic que socis i aficionats estiguin disposats a santificar qualsevol pràctica de l’organització per resguardar i preservar la
identitat del Barça dels enemics externs. Però, malgrat les pràctiques tribals que encara embolcallen el futbol o malgrat pensar que vivim en una època en  què l’estètica preval per sobre la raó, que els aficionats també s’hagin transformat en consumidors juga a favor de demanar que aquestes noves multinacionals de l’entreteniment també tinguin comportaments res ponsables, ètics i íntegres. La responsabilitat social de l’organització va més enllà de la seva Fundació, ja que, dins d’una institució, tot es comunica.

En el seu darrer llibre, L’ampolla mig plena (Pòrtic, 2020), Oriol Amat posa el Barça com a exemple d’empresa transparent. Però també adverteix, citant l’inversor Warren Buffett, que només si les empreses tenen integritat perduren durant anys.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides