La nul·litat de la sentència a Arnaldo Otegui pel cas Bateragune ha tornat a posar la justícia espanyola en el punt de mira. De fet, el Suprem ha hagut d’acatar la resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que impugnava el judici, atesa la parcialitat de la presidenta del tribunal que el va jutjar a l’Audiència Nacional, Ángela Murillo. L’acusació d’una magistrada de no haver estat imparcial, i més en un cas com aquest que toca al moll de l’os d’un dels conflictes polítics més complexos d’Europa, és una nova constatació que la politització de la justícia espanyola no és una anècdota. És quelcom intrínsec a les altes magistratures d’aquest poder de l’Estat que viu encara encotillat en un rerefons ideològic que no ha pogut desprendre’s de tots els marcs d’interpretació hereus de la dictadura.
Otegui, al Via lliure de RAC1 del 2 d’agost, va traçar alguna similitud entre els conflictes català i basc, i sobretot en va destacar que serà el TEDH el que posarà les coses al seu lloc també en relació als presos polítics del procés. El plebiscit arriba a Europa: ho vaig anunciar jo en el títol i hipòtesi de partida del llibre que vaig publicar durant el darrer Sant Jordi confinat (Curbet Edicions, 2020), perquè ha estat Europa qui ha acabat redimensionant la figura de l’Arnaldo Otegui, igualment que serà el TEDH el qui acabarà escrivint l’última pàgina del relat sobre el que va passar a Catalunya l’octubre de 2017.
La figura del líder de l’esquerra abertzale és tan complexa que difícilment acabarà havent-hi qui en faci una biografia acceptada per tothom. Això, malgrat els esforços titànics del company Antoni Batista, un dels millors coneixedors del personatge. Però, com Otegui i el socialista Jesús Eguiguren sabien quan van començar a parlar de redreçar el conflicte basc poc després del tombant de segle, una negociació mai es pot guanyar per golejada, les famílies dels presos també tenen el dret a considerar-se víctimes indirectes del conflicte i trobar punts de partida comuns en narratives que havien estat enfrontades era essencial per planificar un futur sense violència.
El relat, sempre el relat. Perquè, una vegada ETA va deposar les armes i va deixar de matar, una vegada el conflicte es va situar, només i exclusivament, sobre l’arena política, tothom sabia que quedava molta feina per fer a l’hora d’explicar el què va passar a Euskadi, entre 1959 i 2011, a les futures generacions. La sentència del TEDH i la nul·litat posterior de la condemna a Otegui –que per cert, l’habilita per a ser electe– són, no només un cop dur a la judicatura espanyola, sinó també per una classe política i una Brunete mediàtica que encastellada al poder de Madrid ha rebutjat analitzar el conflicte basc amb tota la seva complexitat. La mateixa classe política a qui Eguiguren es va haver d’enfrontar perquè el deixessin continuar seient a la taula de diàleg, d’amagatotis, malgrat els atemptats a la Peineta i la T4 de Barajas; la mateixa classe política, aquest cop a l’oposició, que sota el comandament de Mariano Rajoy sabia que la mà dura donava vots a l’Espanya menys perifèrica.
La sentència del TEDH i l’acatament que n’ha fet el Suprem obliguen, ara sí, a situar la complexitat del fenomen a tots els historiadors i periodistes que el vulguin treballar. Molts ja ho assenyalaven, però encara hi havia qui intentava usar les grans plataformes audiovisuals o els programes d’infotainment per a buscar més culpables dels que realment hi va haver: els qui van empunyar les armes. Potser, el moment polític que s’obre ara –que permet la calma i comencem a gaudir de la perspectiva del temps– ens ajudarà a fer una anàlisi més pausada i a fer-nos preguntes transcendentals per teixir un relat molt menys maniqueu: el final d’ETA va venir per convicció i maduresa de la societat basca, o també hi va tenir quelcom a dir la pressió policial, que va engarjolar a més de cent activistes anualment durant els darrers anys de conflicte? Quin és el topall electoral de l’independentisme basc amb Arnaldo Otegui habilitat per a ser electe? Hi haurà mai capacitat d’entesa amb un PNB de qui, el mateix líder abertzale reconeix que “està narcotitzant la consciència nacional”?
Ara mateix, encara preguntes que tenen difícil resposta i en un nou temps polític per Espanya on, des de 2015, la pressió de l’independentisme es deixa sentir més a Catalunya que al País Basc.
