La segona onada de la pandèmia´ha tornat a sacsejar la nostra quotidianitat. Quan semblava que començàvem a sortir del pou, l’arribada del fred ha fet més violent el virus i el general hivern ens recorda que les seves derivades han sotmès més d’un exèrcit victoriós. La segona onada no només està fent estralls a Espanya, sinó que d’altres països europeus tampoc estan gaire més bé: França o Bèlgica, sense anar més lluny. Potser ara veurem que la pandèmia tampoc s’ha gestionat més malament a Espanya que en
altres llocs, i que això d’haver de conciliar l’economia amb la gestió sanitària és més difícil del que alguns es pensen o ens han explicat.
Però no ho tinc clar. L’inici d’aquesta segona onada ens ha tornat a ensenyar les vergonyes del país. Per una banda, la Comunitat de Madrid exemplifica a la perfecció que el trumpisme made in Bannon trenca amb els estàndards més ortodoxos del sistema i s’assenta com una de les dinàmiques de futur de la política espanyola. No només a través de Vox, que va tenir el seu moment de glòria defensant la seva moció de censura, sinó que l’aznarisme que representa la presidenta autonòmica Díaz Ayuso cada dia s’aproxima més a les tesis derivades de l’institut Dignitates Humanae, la pseudoacadèmia europea de formació de líders populistes i ultranacionalistes dirigida per Benjamin Harnwell, el qual va demanar a Steve Bannon que preparés un currículum formatiu a mida.
A Madrid hem comprovat com, un darrere l’altre, els tècnics de Salut de la Comunitat han deixat plantat un govern més preocupat per la supervivència política que no per la vida dels ciutadans, més preocupat per contraprogramar l’Executiu de Pedro Sánchez que no per cooperar en la lluita contra la pandèmia. La gestió de la pandèmia és efectiva –entre altres coses– quan hi ha un lideratge tècnic sòlid, que sigui capaç de parlar amb autoritat davant de polítics, ciutadans i premsa. Per molt que els mitjans més conservadors hagin intentat desgastar Fernando Simón, l’Executiu central va fer bé de cobrir la rereguarda amb l’autoritat d’un científic, igualment com el de Catalunya ha descobert que l’arribada de Josep Maria Argimon ha estat cabdal per posar ordre al desgavell. En crisis com aquesta, com recordava el doctor Bonaventura Clotet al FAQS, el lideratge ha de ser indiscutiblement tècnic.
Per altra banda, però, aquesta segona onada ens ha evidenciat novament que les decisions polítiques no sempre han estat les que els tècnics demanaven. O, si més no, han estat més lentes del que s’esperava. Sota les indicacions tècniques, els responsables polítics han de fer equilibris felins per conciliar tots els actors en joc, per gestionar la complexitat de la vida quotidiana. Però aquesta segona
onada ens ha agafat, novament, amb una atenció primària al límit de la seva capacitat, amb una vaga de personal sanitari que es queixa de les seves condicions laborals i havent avançat menys del que s’esperava en el sistema de rastreig i detecció. Aquí sí que s’ha de posar la lupa sobre la gestió política, ja que, com criticaven els doctors Oriol Mitjà o Bonaventura Clotet, part de la problemàtica es pot solucionar amb una priorització de la despesa diferent.
Sembla que l’opinió pública europea i internacional té poques esperances amb la gestió futura del Govern espanyol, i alguns mitjans de comunicació estrangers –com relatava Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia– ja parlen d’una Espanya fallida que les tensions
politicoterritorials han portat pel pedregar. Pedro Sánchez i les autonomies tindran una nova oportunitat de demostrar eficàcia en la gestió amb les inversions derivades dels fons europeus. Davant d’una Europa que necessita liderar un canvi de model productiu per posar les bases d’un creixement futur més sostenible, el repartiment dels 140.000 milions d’euros no es pot fer ni amb mirada curta ni subjecta al tactisme parlamentari.
De moment, Espanya ha arribat a l’inici de la segona onada amb tècnics descontents amb les decisions polítiques, professionals sanitaris protestant i una batalla campal entre la Real Casa de Correos i la Moncloa. Per no parlar de la impopular decisió de tancar bars i restaurants a Catalunya, mentre que durant el primer cap de setmana que era vigent la mesura s’omplien els parcs naturals d’excursionistes i boletaires, i es tapava la gespa dels parcs municipals de Barcelona a causa dels pícnics que s’hi van instal·lar.
