La tardor de la confrontació intel•ligent

La reobertura del curs polític ens portarà a una nova batalla conceptual entre la “confrontació intel·ligent” i el “diàleg intel·ligent”. El president Puigdemont va introduir el primer concepte a la Universitat Catalana d’Estiu, entorn immillorable per a fixar agenda durant el període estiuenc com ja estem acostumats des de fa anys. I ERC, per boca d’un Pere Aragnès que sembla estar fart de no encertar mai el frame, va replicar. D’aquí a l’embolic mediàtic amb la interpretació subjectiva de l’Iceta als micròfons de Catalunya Ràdio i una nova rèplica de la Vilalta per no quedar en fora de joc.

Carles Puigdemont és un periodista portat a la política: explosiu, enginyós, hàbil comunicant, imprevisible. Aquí radica part del carisma del President a l’exili. I també part de la seva capacitat per guanyar eleccions i mantenir convençut bona part del seu electorat. En la posada de llarg de Junts, ja va quedar clar que el partit abandonava estratègicament l’eix ideològic per plantar batalla en l’eix nacional: no només és on se sent còmode, sinó on no pot quedar encotillat en un debat esquerra-dreta que els seus rivals polítics necessiten per desgastar-lo aprofitant la caiguda en desgràcia de l’antiga CDC.

La “confrontació intel·ligent” que planteja Carles Puigdemont pot semblar un oxímoron a ulls de molts interessats: o perquè estratègicament volen aprofitar-se del marc mental que el constitucionalisme va aconseguir instal·lar a partir dels desastrosos plens del 6 i 7 de setembre, o per desconeixement dels múltiples significats del que significa “confrontar”. No només és barallar-se o tirar-se els plats pel cap, sinó posar plantejaments diversos sobre una taula per discutir-los civilitzadament: la confrontació intel·ligent pot portar-se a terme, perfectament, en el marc de les múltiples legalitats que ja s’ha vist que han emmarcat el procés des del 2015. Si s’hagués introduït la perspectiva internacional en el judici del Suprem, ens podríem qüestionar si la derrota hagués pogut ser més matisada? Qui sap, però hi ha quelcom de versemblant veient què ha passat a Bèlgica i Alemanya.

Ara bé, més enllà de les victòries judicials a Europa, la darrera de Lluís Puig, o la diplomàcia pública desplegada pel Consell per la República, a curt termini la “confrontació intel·ligent” té un contingut matisable, poc concret. Estem davant del desplegament d’una altra peça de l’argumentari de Junts, lògic en un moment preelectoral com aquest. Una peça, però, que reforça una idea que des de Junts mai han oblidat —el major èxit de l’independentisme ha vingut amb Junts pel Sí, una candidatura transversal—, mentre que alguns barons d’ERC i alguns dels seus tertulians fa temps que eviten pronunciar embolcallats amb la utòpica “unitat estratègica”. 

Perquè en l’escenari de partits actual ha quedat clar que la unitat estratègica a través de dues candidatures per separat —malgrat ser l’escenari més realista— tampoc comporta passos ferms cap a l’horitzó nacional de plenitud: massa interessos electorals en joc, massa cadires per repartir, massa quotes, massa spin doctors buscant el seu moment de glòria. La famosa lluita per l’hegemonia sempre en el retrovisor. 

Junts pel Sí, amb encerts i errors, amb la CUP navegant en solitari, va suposar el major moment de confrontació política amb l’Estat i va portar als independentistes a l’estadi més proper a l’objectiu buscat. Des del meu punt de vista, parlar de “confrontació intel·ligent” —més enllà del que ronda pel cap del President i ben pocs saben i poden interpretar— és tornar a posar un frame sobre la taula que ens porti a cercar la màxima unitat: no estratègica, sinó electoral i de govern. I aprenent dels errors, tornar a plantejar un projecte independentista sòlid per tothom, potser fins i tot fent autocrítica dels lideratges que ens han conduït fins aquí a l’hora de vestir una candidatura transversal.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides