El vot electrònic, el Barça i la nova normalitat

El company de Mundo Deportivo Edu Polo publicava, el passat 11 de novembre, un interessant tema titulat “La viabilitat del vot electrònic, a debat”. La revisió del posicionament dels diversos precandidats a la presidència del FC Barcelona en relació a aquest tema, que de moment ni els estatuts del club ni la llei de l’esport contemplen, ajuda a prendre consciència que poder votar telemàticament estarà sobre l’agenda durant un bon temps. No només en relació a les eleccions al Barça, sinó també per a facilitar la participació a les futures eleccions al Parlament.

A Catalunya hi ha tres proveïdors d’aquesta tecnologia: Acrònim, éKratos i la que va implementar el sistema que va permetre a Joan Canadell arribar a la presidència de la Cambra de Comerç, el gegant caigut Scytl. L’any 2014, un dels màxims experts en innovació del país, Xavier Ferràs, explicava que l’empresa era un dels grans èxits del sistema d’innovació de Catalunya, més quan Paul Allen va invertir-hi 40 milions d’euros. Però, enguany, després d’una expansió internacional amb massa risc i d’entrar en concurs de creditors, la companyia ha estat comprada pel grup irlandès Paragon.

Independentment de l’opinió que el lector tingui sobre aquestes companyies, el cert és que la tecnologia existeix i pot funcionar correctament si hi ha bons enginyers a la sala de màquines. És per això que sobta tant que, en un context de pandèmia, encara hi hagi precandidats que justifiquin no implementar el vot electrònic per una simple qüestió de tipus legal: per estatuts i per llei. Emocionalment, podria entendre les reticències de Carles Tusquets a implementar-lo: Tusquets és gat escaldat. Però, més enllà de les reticències personals del representant de l’establishment a la Cambra de Comerç, crec que seria una mostra de normalitat institucional que el debat sobre el vot electrònic estigués sobre la taula del club, en aquestes eleccions i les properes.

La progressiva implementació del vot electrònic a totes les esferes de decisió de la societat hauria de ser una conseqüència directa de la pandèmia, una evidència de la “nova normalitat”. En el cas de les eleccions del FC Barcelona, quin sentit té per una marca que diu ser global haver de triar els seus dirigents amb un sistema de votació presencial, encara que sigui descentralitzat? Si la por és que el vot electrònic permetria entrar a la competició electoral a actors que podrien estar massa desconnectats de la societat de referència de l’entitat, crec que tothom és prou grandet per entendre que els estatuts tenen altres vies per encotillar qui pot ser (o no) candidat. Sense anar més lluny, des de 2012 el Real Madrid demana vint anys d’antiguitat als presidenciables i un aval del 15% del pressupost exclusivament vinculat al patrimoni personal.

Si el club està a favor del dret a decidir, i és aquest dret el que permet traçar un dels valors més compartits per tot el barcelonisme, la no revisió del sistema de votació durant el proper mandat seria, literalment, una contradictio in terminis. Per això, crec que fora ideal que més enllà d’omplir-nos tots la boca de “més democràcia” o de quelcom “fora dels estatus o de la llei” –debat superat pels esdeveniments, la tecnològica i la Ciència Política– també hi hagués una anàlisi serena sobre qui resultarà més o menys beneficiat a l’hora d’implementar aquest sistema de votació. Sembla demoscòpicament provat que el vot més cruyffista està més dispers pel rerepaís que no pas per la gran metròpolis; per no fer una relació directe entre aquells socis més propers al laportisme amb aquell vot políticament més pròxim a l’independentisme més arrauxat: digueu-li com vulgueu, unilateralista o independentisme hiperventilat.

La implementació del vot electrònic a les futures eleccions al club, en un context on no hi haurà públic a l’estadi i la COVID-19 genera temors, hagués estat l’única manera de fomentar realment la participació: de demostrar que tot soci és propietari de l’entitat en igualtat de condicions. Una descentralització dels col·legis electorals controlada top-down és fàcil que caigui en el gerrymandering. I, suposadament pensar que la gestora ha organitzat la votació en benefici d’uns és més greu que assumir el risc que sempre hi ha quan deixes les coses en mans de la tecnologia. Encara que Tusquets pugui pensar allò contrari.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides