La pandèmia de la covid-19, entre d’altres, ens va ajudar a posar en valor el producte de proximitat. Com que ens havíem de quedar tancats a casa, vam aprendre a comprar per internet als productors del Pirineu, o als pagesos de les hortes del Llobregat o de la Baixa Tordera. Però, el que va quedar clar és que es van començar a establir una sèrie de fluxos del camp a la ciutat que fins aquell moment semblava que no havien existit mai: com si durant anys les àrees més metropolitanes haguessin viscut d’esquena a la realitat de la Catalunya més rural, i de cop i volta s’estigués produint un procés de descoberta.
No és agosarat dir que la Catalunya ciutat i la Catalunya rural han estat molts anys convivint sense que es coneguessin gaire. Però la malaurada pandèmia ens està ajudant a matisar l’afirmació anterior. Estem vivint, perquè tampoc ens podem moure gaire, un procés de retrobament entre l’interior i la costa. En termes politològics: entre el centre i la perifèria, i entre el camp i la ciutat. Potser aquesta serà una de les poques conseqüències positives que ens deixarà la covid-19: hem après que a prop de casa hi ha molt bon producte, hem après a fer turisme d’interior i alabar les meravelles del país com si fossin a l’altra punta de món, hem vist que des de les segones residències es podia teletreballar, i molta gent ja ha començat a protagonitzar un èxode metropolità buscant espais més oberts i amb més qualitat de l’aire.
La impossibilitat de fer grans viatges ha estat ben aprofitada per aquells municipis que s’han volgut reposicionar. El temps de pandèmia pot haver estat profitós per a aquells pobles i viles d’interior que han revisat la seva narrativa territorial per atraure nous turistes, talent i inversions. És que en aquesta era de glocalitat, qualsevol poble té l’obligació d’autoanalitzar-se i plantejar què pot oferir al seu ciutadà i al nou visitant. Si bé les marques de territori s’han entès (moltes vegades de manera equivocada) com un codi de barres aplicat als llocs, res està més lluny de la realitat: els municipis que hagin treballat millor la seva marca, que hagin buscat un relat proper als ciutadans i compartit entre ells, són els que més opcions tindran de no caure en l’oblit.
Es vulgui o no, la pandèmia i les restriccions de mobilitat representen una gran oportunitat per recosir les àrees metropolitanes amb el rerepaís. Sobretot perquè aquells pobles d’interior que hagin treballat millor la seva narrativa hauran tingut més oportunitats d’esdevenir destinacions turístiques per als ciutadans metropolitans, o fins i tot hauran pogut empadronar nous veïns vinguts de zones més densament poblades que hauran ajudat a mitigar el despoblament.
El repte de tota marca de territori, però, és que aquesta no només pugui aconseguir ser un bon dispositiu turístic, sinó que perduri en el llarg termini com un actiu imprescindible per a la promoció econòmica i la planificació urbanística del lloc. En aquest marc també s’inscriu el debat sobre si acollir (o no) uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. La marca olímpica és molt potent i, de bon començament, no s’hauria de rebutjar com a projecte que permeti millorar la cohesió entre les zones rurals i metropolitanes. Però, ha quedat demostrat que acollir un macroesdeveniment esportiu no sempre és beneficiós en el llarg termini. L’èxit de Barcelona-92 es va intentar reproduir en altres ciutats que ni de bon tros ho van aconseguir, i algunes veus crítiques des de l’acadèmia ja parlen des de fa anys que el COI “segresta” –en paraules del professor de la Universitat de Maryland John R. Short– les ciutats que acullen els Jocs en benefici propi, i no dels ciutadans.
Fer de la marca olímpica una bona marca per al territori, que entrellaci les relacions camp-ciutat, no és un debat de blancs o negres. Les posicions maximalistes no ajuden a fer una bona anàlisi dels avantatges i els inconvenients. Els debats sobre com s’han de promocionar els territoris estan indissociablement lligats als valors de la sostenibilitat.
El concepte de sostenibilitat ha de ser un marc inspirador i, a la vegada, que marqui línies vermelles en la manera com es treballen els nous projectes que han de permetre vertebrar i equilibrar el país. Al final, ja ho hem vist amb la mateixa pandèmia: si no fos per l’escalfament global, potser el SARS -CoV-2 ni hauria nascut.
