La nova normalitat: elogi a les petites coses

Gairebé acabant la primera quinzena de maig ha començat la primera fase del desconfinament a tres regions sanitàries catalanes. Tothom té ganes de tornar a recuperar un bri de normalitat en una vida que ha quedat alterada pel coronavirus i un estat d’alarma allargat cada setmana que passa amb menys suports parlamentaris. Deixem la política al marge, perquè ja hem vist que ni amb milers de morts hem aconseguit oblidar els tacticismes electorals ni s’ha pogut renunciar a aquelles expressions característiques del nacionalisme banal tan propi del patriotisme romàntic. És hora de posar en valor quelcom més mundà, però que ens serveix per adonar-nos que el coronavirus ha obligat a tota la comunitat a autoexaminar-se o, si més no, li ha demanat que faci un reset.

Sentia pel telenotícies que el que més agraïen aquells ciutadans que han entrat a la fase 1 era poder tornar al bar i tastar un bon cafè. De fet, aquesta sensació ja la va posar sobre la taula la conversa entre el xef Joan Roca i el periodista Jordi Bosch, que va servir d’avantsala d’un FAQS on la versió celestial que Gemma Humet va fer d’Un núvol blanc va tapar qualsevol intent posterior de politització de la crisi sanitària.

Elogio petites coses, com aquell gust torrat del cafè de bar o la simplicitat d’una veu excelsa maridada amb la tendresa de qui acaricia el piano com ho fa amb els seus dos fills. Elogi de les petites coses, perquè la creativitat musical que han tingut els nostres artistes ens ha ajudat a posar pau a l’ànima, mentre el carrer patia perquè les residències havien quedat deixades de la mà de Déu o els hospitals havien col·lapsat. Sí, perquè van col·lapsar encara que determinats mitjans de comunicació, i els seus opinadors de capçalera, van intentar amagar-ho. Sí, perquè en aquests hospitals i geriàtrics, expliquen els qui hi treballaven maratoniànament, entre el drama també hi va haver petits instants de felicitat quan les noves tecnologies permetien posar en contacte els pacients aïllats amb els seus familiars. Fins i tot quan les tauletes i els mòbils permetien dir un últim adéu.

I els qui s’han escapat de la pandèmia, o s’han recuperat, han pogut tornar a caminar entre paisatges més verds, on els colors eren més intensos, on la llum de la primavera semblava donar la benvinguda a aquells a qui la mateixa naturalesa havia castigat amb el confinament. Perquè el planeta va dir prou i va enviar-nos el SARS-CoV-2 a posar ordre. Perquè quan l’acció humana ha deixat d’estressar el medi, altres espècies han recuperat terreny perdut: a les lleres dels rius, als camps i a la costa del Mediterrani.

Avui, tornar a treure el cap per paisatges ja coneguts del nostre entorn és fins i tot sorprenent: hem viscut prescindint de la bellesa d’allò proper enlluernats per paradisos llunyans, i ara més que mai saber-nos adaptar al que tenim al costat de casa ens ha d’ajudar a fer més agradable la futura xafogor de l’estiu. Perquè aquest estiu haurem de passar moltes hores a les piscines que ens van veure créixer, a l’hort recuperant els coneixements ancestrals dels nostres avis, caminant pels boscos on vam fer cabanyes i vam jugar a ser en Robin Hood. Aquest estiu continuarem gaudint dels enviaments que els cellers de la Terra Alta, els productors de boví del Pallars, els pagesos de l’Empordà o els formatgers del Cabrerès van posar en marxa quan va arribar la Covid-19 i ens van tancar les rutes comercials.

La societat mcdonalitzada –en paraules de George Ritzer– ens va fer perdre el gust pel producte de proximitat; però el confinament ens ha fet adonar que l’economia digital també ha rellançat el posicionament del nostre sector primari. Els productes frescos servits per Amazon havien de destrossar el mercat, però entre petits la unió fa la força i els nostres artesans s’han sabut espavilar.

Certament, aquesta és una de les grans lliçons econòmiques que ens deixa aquesta crisi: quan el mercat s’estressa, i gràcies a viure plenament en l’era digital, els més llestos se’n poden sortir, tant si tenen la seu a Seattle com a la Pobla de Segur. Vull pensar que
els elogis que s’emporten els petits productors, els nostres artistes, les instantànies de flors penjades a Instagram, els colors radiants del cel que s’obre a sobre de casa, o l’olor d’un cafè –que, per cert, haurà servit un mileurista–, no seran fruit del moment o la màgia
del desconfinament.

Voldria pensar que aquests elogis ens ajudaran a crear una 'nova normalitat' millor que la que teníem.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides