Laporta aposta per la diversió en el relat per entretenir la premsa

A l'última i absurda entrevista va convertir pràcticament en acudits les seves valoracions sobre Messi, Gavi, la Superlliga, la sanció a Lewandowski i sobretot la situació econòmica

Joan Laporta, presentant la renovació de Gavi

El Barça actual presenta un ampli dèficit en pràcticament tots els àmbits des que Joan Laporta va decidir fer fora Messi i Ferran Reverter (al seu primer executiu el va empènyer a marxar de forma indirecta). Com a primera conseqüència, l’equip ha caigut dos anys seguits de la Champions i, als despatxos, es va haver de posar el vestit de CEO per dirigir personalment la decadent política econòmica, financera i patrimonial que ha deixat la institució a la vora de l’abisme de la SA.

El resultat, gairebé dos anys després, és que al govern del club li sobren els discursos d’un president a qui aviat ja no serviran per a gaire més, si és que encara les conserva, les seves habilitats comunicatives. Una mancança que es va manifestar a l’entrevista concedida dijous passat a la SER, precisament on va sorgir i es va forjar l’autèntic Barçagate, aquesta fosca moguda mediàtica, social, econòmica, policial i judicial que va fabricar l’altre Barçagate, el que se li atribueix Josep Maria Bartomeu.

Es diria, a la vista de com es degraden i oxiden els seus continguts que, cada cop més, l’eficiència de les seves aparicions s’ha d’atribuir en un percentatge més alt a la condescendència mediàtica i la indestructible adhesió del periodisme i de les xarxes al règim laportista. Sense aquesta tolerància i col·laboració permanents el suport propagandístic de la junta es veuria seriosament afectat. El declivi del personatge i d’aquesta última i deslluïda intervenció davant els micròfons del Què t’hi Jugues? (Cadena SER), per draconiana i incoherent, es va poder condensar en el diàleg surrealista mantingut al voltant de Leo Messi sobre aquest deliri del seu retorn:

-(SER) Sr. Laporta, vostè té ara relació amb Messi?
-(Contestació) Sí
-(SER) Des del seu entorn ens diuen que no
-(Resposta) Bé, eh… doncs l’he tingut

Com és fàcil suposar, la resta de les contestacions s’ha de posar en qüestió perquè, a diferència de la resta, no hi va haver més rèpliques ni contestacions als missatges i argumentacions del president cada cop menys consistents.

Per exemple, en la defensa de la sanció a Lewandowski, l’estratègia s’ha revelat absurda i equivocada, en primer lloc, provocant un soroll mediàtic enorme per a res acudint a la justícia ordinària. Només va generar un conflicte absurd amb l’Espanyol i una reacció generalitzada contra la covarda obsessió per intentar forçar l’incompliment del primer dels tres partits de càstig, el que inevitablement comporta l’expulsió, per acabar “acceptant la resolució del TAD sobre Lewandowski. Ara que s’ha produït la resolució ferma, l’acatarem. Em sembla molt exagerat 3 partits, però aplicant la normativa entra a la lògica”. Pura contradicció en un episodi significatiu dels cops de timó compulsius i emocionals d’un estil autoritari.

Sobre la possibilitat de fitxar al gener, Laporta va assegurar fa un mes que “ara som a la norma 1/1, però a l’estiu tornarem a estar a la norma ¼. Si haguéssim de fitxar algú, convindria fer-ho a l’hivern; però tenim un equip molt competitiu: som el club que més futbolistes aporta al Mundial (17). Demostra la feina ben feta i és una prova evident que Xavi està fent una gran feina”.

Paraules que també s’ha endut el vent perquè en cap cas el Barça de Laporta ha aconseguit recuperar un marge salarial decent ni per fitxar a l’estiu i encara menys ara. Davant de l’opinió pública i davant del futbol en general els casos de Gavi, Iñaki Peña i Araujo han causat un veritable enrojolament.

A Gavi, que va ser renovat amb un pompós acte al Camp Nou, Laporta no li ha pogut fer efectiu aquest contracte i no li quedarà cap altra que acceptar jugar amb fitxa del filial fins a final de temporada. El mateix li ha passat a Araujo, a qui tampoc se li aplica l’ampliació de contracte i de condicions que se li va signar i que, com a Gavi, LaLiga no els ho ha pogut acceptar i validar perquè no hi ha prou marge salarial. Ni n’hi haurà.

Més ridícula va resultar l’esperpèntica i urgent millora de contracte d’Iñaki Peña, el porter suplent del Ter Stegen que, a vint-i-quatre hores del seu debut a la Copa del Rei davant l’Intercity, no podia ser alineat perquè tampoc tenia fitxa del primer equip i quedava fora de la normativa per edat. Se li va prometre un augment que, tampoc de moment, podrà ser efectiu com a jugador del primer equip.

Al mercat d’hivern no hi haurà cap moviment, tret que surt alguna opció inesperada, que en principi no ho esperem. Els socis del Barça -va afegir Laporta- poden estar tranquils perquè la situació econòmica està controlada”, va afirmar sense que li tremolés la veu al mateix temps que admetia aquests mateixos fets, aquesta insòlita precarietat i una evident falta de previsió i de càlcul. Per posar-se a tremolar si, a més, el mateix Laporta acaba reconeixent la seva preocupació pel trasllat a Montjuïc de la temporada que ve.

“Tindrem una baixada d’ingressos de 93 milions, però ho compensarem d’una altra manera”, va dir insinuant que hi haurà vendes de jugadors de la casa, sense especificar, i “organitzant festes i esdeveniments a Montjuïc per obtenir beneficis paral·lels”. La veritat és que, tot i això, trenta anys després dels Jocs del 92, Barcelona no ha sabut ni pogut fer una explotació regular i reeixida de les seves instal·lacions olímpiques més que puntualment en concerts i esdeveniments d’oci o espectacle.

Finalment, va coronar aquest relat amb un altre inesperat gir sobre la Superlliga, com sempre optimista malgrat el primer revés de la jurisprudència europea, que pràcticament la va enterrar en vida. Tot i això, cal admetre com va raonar Laporta que aquest escenari pugui canviar a la primavera quan es pronunciï l’alt tribunal de la Unió. El que costa imaginar són els dos arguments afegits a aquesta esperançadora i imaginativa postura per part seva. “Si hi haurà Superlliga? Jo crec que sí. Aquesta competició la governarem els clubs, espero que la UEFA també formi part de la taula de governança. La Superlliga pot ser una realitat el 2025 si la sentència és favorable. Crec que en un primer pas els equips anglesos no hi entraran, però volem que entrin”.

Si precisament els equips de la Premier van ser els que es van fer irreversiblement enrere deixant sols el Reial Madrid, el Barça i el Juventus  -i, a més, el club italià està sota custòdia judicial pels excessos comptables del seu propietari, Andrea Agnelli, obligat a deixar la presidència-, costa comprendre aquest grau d’eufòria davant d’un panorama tan descoratjador, fins i tot amb una sentència que deixi oberta la possibilitat que uns quants clubs, pel seu compte, organitzin una competició paral·lela i competència de la Champions.

Laporta, en definitiva, continua sent el president que sempre dona titulars, un mèrit innegable i singular, tot i que cada cop més allunyat d’un relat sòlid, coherent i realista. Potser per això, perquè allò que explica i respon va perdent sentit i comprensió, a la premsa i als seus fans els sembla més divertit i interessant.

El problema és que aquest exercici de frivolitat i entreteniment forma part no només del discurs sinó de l’eix principal de la seva gestió.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.