El surrealista escenari de l’actualitat blaugrana passa ara per la impaciència institucional, social i, fins i tot, sembla que del mateix vestidor per lligar la continuïtat de Xavi a la banqueta. La reacció magnificada i concentrada de la premsa laportista, l’endemà de confirmar-se el pitjor balanç en tres temporades del tàndem Joan Laporta-Xavi, ha arribat acompanyada de la teatralització, també extrema, del mateix president acusant públicament l’estament arbitral d’haver impedit al Barça guanyar la Lliga i el clàssic del diumenge. Laporta va emetre dilluns una espècie de vídeo casolà, infumable, exigint les imatges del VAR, els àudios i amenaçant al món amb acudir a la justícia ordinària, si es pogués demostrar que la polèmica jugada del gol fantasma era gol, per obligar a concedir la repetició del partit. Tot plegat, aliment pel Chiringuito i titulars fàcils per a la premsa domèstica catalana.
Amb independència de les malifetes arbitrals, que són un clàssic dins del clásico, la reacció de l’univers laportista sí que ha fet un gir radical de 180° en relació amb el passat, perquè quan el Barça patia les mateixes calamitats arbitrals quan el club estava governat per Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu la reacció de l’oposició- és a dir, de Laporta i de la seva cort periodística- era, al contrari d’ara, eliminar de l’equació de qualsevol impacte advers de la incidència arbitral i criticar la menor reacció institucional de retret a la Federació, LaLiga o al Col·legi d’Àrbitre, considerat llavors com una excusa, una actitud infantil, pròpia del desfasat nuñisme i d’una madriditis que el barcelonisme ja havia superat. Consideraven que si es perdien títols o partits descaradament arbitrats contra el Barça la culpa era exclusivament de la directiva de torn. Tot el contrari de com actua ara Laporta.
Només cal recordar el desenllaç del curs 2013-14 en el partit que el Barça va perdre la Lliga per culpa d’un gol anul·lat erròniament a Messi per un fora de joc inexistent. Laporta i el seu seguici van considerar un gest de mal gust, innecessari, injustificat, de debilitat i de pèssima gestió per part de la junta lamentar l’error arbitral.
“Perquè jo ho entengui, esteu dient que els àrbitres han vist que era gol i no ho han donat per a perjudicar el Barça? És això? Tornem als 80?”. Temps enrere, aquest era el tuit cínic i pervers d’un periodista com Joan Maria Pou en reacció a les queixes blaugrana per una rematada blaugrana en un Betis-Barça que havia entrat, com van demostrar els vídeos, un metre dins de la porteria contrària. Des d’aquest diumenge passat, el mateix periodista, i el seu mitjà, RAC1, han dedicat especials i continguts extra denunciant el robatori arbitral i a les evidències que el VAR i les forces fosques del madridisme i del centralisme persegueixen el Barça des del principi dels temps. Res a veure amb la seva actitud -extensiva a la resta dels mitjans- quan el perjudicat era el Barça d’un altre president. Un posat de comèdia en funció dels interessos personals i de la conjuntura.
En conjunt, una defensa de l’indefensable que, lluny de respondre a una conducta emocional o d’indignació, només ha sigut una pantalla interposada per a ocultar la realitat, alçada per Laporta a tall de distracció per a eludir la seva plena responsabilitat en la decebedora temporada, la crítica i el desastre que suposa una altra temporada en blanc. Òbviament, la protesta de Laporta, a més de tronada, no tindrà cap recorregut, com bé sap el mateix president, que necessitava diluir com fos l’amarg sabor de la setmana tràgica viscuda després del KO blaugrana en la Champions davant el PSG, la doble i dolorosa ferida produïda per la classificació europea del Madrid per a les semifinals, a costa del City de Guardiola, i la derrota en el Bernabéu, que certifica una les pitjors temporades blaugrana dels últims anys.
Es diria que comparable a la 2019-20, també en blanc i rematada amb la catàstrofe de Lisboa davant el Bayern, amb la diferència que, llavors sí, el barcelonisme laportista, perfectament articulat, compacte i secundat des del mateix govern de la Generalitat, es va alçar en armes contra la junta de Bartomeu exigint, com sempre ha dit Laporta, que “perdre té conseqüències”. Encara que el calibre del fracàs és del tot homologable al de la temporada actual, estèril malgrat els 1.000 milions injectats en les finances amb l’única finalitat de fitxar, no hi haurà, no obstant això, cap conseqüència.
A l’inrevés, el relat controlat i dissenyat des de la junta és el de celebrar l’explosió d’una generació del planter al voltant de la figura de Lamine Yamal, un gir de guió imprevist, encara que oportú, vista la necessitat de tapar el rendiment dels fitxatges de Laporta com a contrapunt de la sorprenent i insuperable revelació de l’herència de Bartomeu deixada en el futbol base, més o menys un calc de la irrupció de la generació Messi el 2008 que tampoc Laporta havia vist venir mentre ell mateix liderava el Barça de les farres, els excessos i l’autocomplaença, sortint de festa diàriament amb Ronaldinho i, per cert, també amb Deco.
El rodet laportista d’avui farà la resta, conformarà l’afició i prepararà tediosament els mesos que venen, que es faran eterns, amb una infinitat de promeses de mercato buides i mentideres, mentre es breguen dues batalles d’alt risc. La més imminent i complexa, aquesta postura rectificada de Xavi, que ara exigeix quedar-se i fer valer l’any signat de contracte per a la 2024-25, vigent encara. El Xavi que va prometre anar-se’n a final de temporada “pel bé de l’equip”, considera que han canviat les circumstàncies i, sobretot, s’ha penedit de la seva compulsiva generositat la nit del Vila-real, quan va anunciar la seva marxa i la renúncia a una temporada més. Sota el pretext d’acceptar quedar-se si li ofereixen garantís de reforços -almenys això diu la premsa-, en realitat Xavi planteja seguir sense més ni més perquè els cracs que buscava ja els té, Lamine Yamal i Cubarsí, i creu, ingènuament, que Laporta aconseguirà els diners per a un mig centre de garanties.
La disputa ha arrencat amb posicions amistoses i de predisposició al diàleg, telegrafiades a través dels mitjans, encara que fonts pròximes a Laporta confirmen que el president no acaba de veure clara aquesta continuïtat, com Deco, que prefereix a Rafa Márquez o a Hansi Flick abans que continuar suportant un entrenador que, després de tot, no li ha donat els èxits previstos i que, potser per mimetisme, actua amb la seva mateixa frivolitat, capritx i vel·leïtat. Pot ser que, ben aviat, esclati una guerra que al final haurà de dilucidar-se en funció del marge salarial disponible, que continua estant no disponible.
Circumstància que condueix al segon conflicte de fons: la necessitat de traspassar jugadors realment valuosos abans del 30 de juny per a tapar forats, deutes i evitar l’execució de l’aval de Laporta i altres directius. Aquesta precarietat entra en contradicció amb què Laporta pugui, en principi, prometre-li cracs a Xavi. De moment, a curt, se’ls ha de treure.
