«Tinc una relació neuròtica amb el periodisme»

Entrevista a Jordi Ibáñez Fanés

    Jordi Ibáñez Fanés

    Professor de Filosofia a la Pompeu Fabra. Escriptor. Ha publicat Un quartet i Morir o no morir, un dilema moderno, entre altres. Ara surt a les llibreries Infern, Purgatori, Paradís (Tusquets Editors), una novel·la política, ambientada en la Catalunya postpujolista.

     

    A què respon un títol tan bíblic com Infern, Purgatori, Paradís?

    Més aviat dantesc, de la Divina comèdia. El llibre té tres parts, que alguns lectors podrien interpretar que són independents. Estan escrites amb estils i composicions literàries diferents. La primera és un infern, la segona un purgatori i la tercera un paradís. Cronològicament, van cap enrere. La part de l’infern és el futur. Un futur que en realitat està fora del món, perquè és el país dels morts. La segona part se situa el desembre del 2016, quan Alfons Quintà mata la seva dona i se suïcida, i la tercera té lloc exactament el dia en què Pujol, els seus advocats, fan un comunicat reconeixent que té diners a Andorra. La reculada és d’un futur, que és el país dels morts, a un passat no tan llunyà (hivern del 2016) de l’assassinat i mort de Quintà, i el juliol del 2014, quan Pujol confessa. El purgatori i el paradís se situen a les portes de l’any infaust del 2017. La primera part, l’infern, transcorre quan tot ha passat. No és, per tant, un llibre sobre els esdeveniments durs del procés, però sí que els rodeja, des d’abans, i més endavant va saltant a un després, molt metaforitzat, al·legoritzat…

    El teu paradís fa al·lusió al jardí edènic, que tan bé expressen els mosaics de la mesquita de Damasc?

    És una mica estrany, perquè fa coincidir el que podríem anomenar el coneixement i el reconeixement de l’amor. Un territori privat, que s’explica a grans traços, a través d’un subjecte a qui li agafa un atac de ganes d’anar a un saló de sado-maso, i allà descobreix l’amor de la seva vida. Hi ha un altre personatge que acaba descobrint que una dona que desitja molt, en el fons, també l’estima. El descobriment de l’amor, estrictament personal, coincideix amb la confessió de Pujol, que en la novella és Capgràs. Un altre personatge important a la novel·la és Xavier Clotas, que té una relació sinó d’amistat, sí, de vella rivalitat, i d’un cert afecte peculiar amb Pujol. Aquest apareix a la casa de Clotas, desesperat, perquè ha confessat que té diners a Andorra. I aquí es produeix una llarga conversa. Aquest Pujol de ficció dubta, es fa preguntes, sobre la vida que ha portat. Així, el paradís és un territori en què encara és possible canviar de vida, pensar per un mateix, en el qual els grans moviments històrics delirants encara no s’han apoderat de la vida dels subjectes. Però tot s’està acostant, coent-se.

    Quina és, si n’hi ha, la relació entre la individualitat de Capgràs i el carrer, la gent…?

    Al principi de la novel·la, quan el protagonista abandona el taxi i emprèn un camí que el porta a casa de Xavier Clotas, veu que les coses han canviat molt. Quan arriba, Clotas el porta a veure una escena que, per moments, sembla treta del programa d’humor Polònia, i és molt malenconiosa. Hi apareixen inconfusiblement els últims presidents de la Generalitat, menys Puigdemont i un altre, que ni l’esmento ni li canvio el nom, que és Joaquim Torra. Apareix Maragall, que es diu Capavall; Montilla, Punta, i Pujol, Capgràs. Els últims que van tenir alguna cosa semblant a una dignitat, o que la van respectar una mica. Després, tot és terra cremada. La vinculació amb el món social català no es posa en dubte. Per exemple, quan el protagonista arriba a la casa, que ja no és la que ell va conèixer, perquè està mort. Arriba al país dels morts sense saber que ho està, i s’estranya dels canvis…

    Amb què es va trobant en aquella regió d’Hades?

    Una de les coses que veu és que Xavier Clotas, que és una espècie de segon protagonista, està instal·lat sobre una muntanya de papers de diari. Una cosa que deu venir de la meva relació neuròtica amb el periodisme. El meu pare va ser un periodista important, molt vocacional i realitzat en l’ofici de periodista. A mi, el periodisme sempre m’ha atret, però també em repel·leix. Em desagrada la submissió a la fugacitat de la notícia, l’actualitat, i al mateix temps confesso que m’apassiona aquesta cosa del saber més que tenen els periodistes. La novel·la sorgeix, exactament, de la decisió de dir “no faig més articles perquè perdo el temps”. La muntanya de paper representa, molt al·legòricament, el fracàs del periodisme. En la novel·la no es diu de manera explícita, però encara ningú s’ha atrevit a fer una anàlisi profunda del paper que ha jugat aquí la premsa, en els últims 15 anys. Tots diem, comentem, assenyalem…, però un llibre seriós, no sobre els excessos, els deliris, les maldats de la ciutadania, sinó respecte a la complicitat, la covardia del periodisme, encara no ha sortit.

    El teu purgatori té alguna cosa a veure amb aquest “foc interior que purifica l’ànima del pecat”, segons Benet XVI?

    Jordi Amat i jo vam saber, per amics comuns, que estàvem fent al mateix temps un llibre sobre Quintà. Sabia que ell acabaria abans, perquè, a més de treballar molt, el seu llibre era molt concret. Es tractava de construir la biografia del personatge. El meu era més complicat perquè, a més d’haver-lo d’encaixar en el llibre, volia, d’alguna manera, fer ficció sobre la hipòtesi que hi va poder haver maniobres polítiques al voltant d’aquesta mort. Hi ha una trobada nocturna, que jo considero el cim del llibre, no per qualitat sinó per intensitat, amb Capgràs, que apareix amb una màscara de Quintà. Això passa per un policia típic de novel·la negra: perdedor, separat, putejat… Una escena també política, perquè hi ha una interpretació de tot l’embolic de Catalunya, Espanya, les polítiques del Govern de Madrid, les d’aquí… I, dit cordialment, he fet un anti-Quintà, que apareix al final, en forma de fantasma. És purgatori perquè el policia està purgant penes, i Quintà no deixa de ser una purga.

    L’infern és algun en particular dels set que descriu Dante, un compendi de tots, o una cosa no prevista a la Divina comèdia?

    La primera part és un viatge explicat en primera persona, la segona és un narrador que explica la història del policia, i a la tercera hi ha més veus. Algunes sembla que entrevisten Clotas, unes altres volen donar testimoniatge… Es juga amb Ubú rei, de Jarry, que Boadella va portar al teatre. Al final, hi ha una sèrie de bromes que s’entenen bé si es té en compte Ubú. Una cosa una mica impenetrable. A la coberta del llibre, en català, hi ha un error: Purgartori, en comptes de Purgatori. “Deixeu-ho”, vaig dir a l’editorial. En català ningú ens farà cas, vaig pensar. I així ha estat. A més, aquesta r solta resulta que, inesperadament, té molt sentit. És un joc de paraules, perquè a l’Ubú de Jarry, el gras rei de Polònia diu “merde”, i ho diu malament. A la novel·la, Mas és Gas. En algun moment, algú pregunta: “Per què no treus aquesta r de merda? Perquè Capgràs es converteixi en Capgàs”, s’afirma.

    El rei Ubú, Capgràs, Pujol constitueix una referència ineludible en aquest temps del viatge per l’infern, el purgatori i el paradís de la teva novel·la?

    Al final hi ha una escena de certa compassió amb Pujol. El personatge sempre m’ha resultat horrible, però en aquest desenllaç tan patètic, la novel·la sembla voler dir que acarnissar-nos amb ell no ens fa millors que reconèixer tot el que ha fet, objectivament, malament. Part de l’èxit de Pujol, de la gran modernització de Catalunya que se li adjudica, no s’entén sense Felipe González i la Unió Europea. No ha estat el gran estadista envoltat de baliga-balagues, sinó la baula d’una cadena de prosperitat, inversió… Això es diu a la novel·la, que redueix la seva talla d’home històric, providencial…, encara que és veritat que el deliri emancipatori passa per ell.

    Manel Pérez, a La burguesía catalana, descriu el perill de corralito que es va produir arran de l’1-O, quan milers de clients treien de cop els seus estalvis del Sabadell i La Caixa, inclosos, és clar, bastants o molts dels que havien votat. Cor espectral d’una final fantasy digna d’Infern, Purgatori, Paradís?

    No he llegit el llibre de Manel Pérez, però, des de fora, i parlant de tòpics, aquí se satisfà el gran tòpic català: una cosa és la pela i una altra la causa. Resulta difícil d’entendre que la mateixa persona a qui l’apallissen l’1-O, el dia 4 estigui preocupant-se dels seus estalvis. Jo, que soc un català mitjà, en cap moment vaig tenir sensació de perill de corralito, però potser hi va ser. I, en tot cas, confirma que la societat catalana és complexa, molt més del que els independentistes voldrien, i que en un moment el joc de l’independentisme va espantar.

    (Visited 233 times, 1 visits today)

    avui destaquem

    Feu un comentari