«La natura no fa res que no estigui en les proporcions adequades»

Entevista a Salvador Rueda

Salvador Rueda

Ecòleg urbà, psicòleg i diplomat en enginyeries mediambiental i energètica. Dirigeix la Fundació d’Ecologia Urbana i Territorial. Entre els seus llibres, Regenerando el Plan Cerdà i Ecologia urbana. Ara publica El urbanismo ecosistémico i Carta para la planificación ecosistémica de las ciudades y las metrópolis (Icaria Editorial).

Sona molt bé això d’urbanisme ecosistèmic. En què consisteix i com es diferencia del que podríem anomenar urbanisme tradicional?

L’urbanisme ortodox és un instrument que articula els drets i els deures dels propietaris, i també del públic. Davant els desafiaments que tenim avui damunt la taula, tant de caràcter local com global –com per exemple el del canvi climàtic–, estem obligats a repensar aquests instruments. Per a això necessitem definir un model que permeti incloure de manera holística totes les peces relacionades amb la realitat urbana i el seu entorn. Sense aquest model, és pràcticament impossible incidir de manera integral. Els nostres models serveixen precisament per poder definir el perímetre en el qual s’implantaran unes regles de joc, a les quals després els especialistes arribaran amb els seus coneixements específics.

Aquest plantejament modifica, doncs, la visió i les maneres de fer dominants de l’urbanisme?

Sí, i és molt important, perquè ens permet passar de les visions interdisciplinàries a l’ús, que han donat molt pocs fruits, a altres de transdisciplinàries, cosa que ve de la definició d’un model. El que jo proposo té dues característiques bàsiques. Una és que beu de l’ecologia acadèmica, que es treballa amb models, perquè les realitats complexes necessiten simplificar-se, sintetitzar-se, perquè d’una altra manera és impossible abordar-les. Un altre aspecte és que considerem la ciutat com un ecosistema, entenent que el seu agent principal són els éssers humans. Les persones tenen intencions, interessos i els vehiculen a través del poder. Com que resulta que el model urbà que estem proposant necessita abordar els grans desafiaments urbans que tenim damunt de la taula, ha de ser intencional. O sigui, a més de disposar d’un model ecològic necessitem que les intencions estiguin lligades a l’abordatge d’aquests desafiaments.

Cosa que, a escala tècnica, sembla reclamar dissenys particulars, no exempts de principis…

A nivell tècnic, cal definir les peces clau de com ha de ser la morfologia, l’organització urbana, la biodiversitat… Hem de tractar els fluxos metabòlics: l’energia, l’aigua, els materials, l’habitatge, els equipaments, la cohesió social… Tots aquests elements hi han de ser. Quan es diu cohesió social, ja s’està incorporant una intenció. Estic per la inclusió i no l’exclusió. Quan es parla de metabolisme, es parla d’eficiència, no d’ineficiència, que és el que passa ara, perquè, al final, el capital i el mercat guanyen més amb la ineficiència. Així de clar. I una vegada definit el model, necessitem un instrument que l’ompli de contingut. Com podríem definir el perfil d’aquest model? Es conforma entorn de diversos eixos. És morfològicament compacte. Hem de fer les coses amb una certa densitat perquè, si no, el transport públic no funciona, no existeix l’espai públic, etc. No podem fer suburbis de cases unifamiliars. Això és un desastre. Ha de ser complex, amb una mixticitat d’usos i activitats al mateix lloc: associacions, activitats econòmiques… Tot el que està organitzat dins de la ciutat. I, ara, necessitem que bona part d’aquestes activitats siguin denses en coneixement. És la tan esmentada “ciutat intel·ligent”. Un altre eix té a veure amb una renaturalització de la ciutat. Necessitem multiplicar la biodiversitat, per moltes raons, entre les quals poder adaptar-nos al canvi climàtic, per temperatura i inundacions. En incorporar el verd a la ciutat, el que fem és crear una espècie de paraigua ombrejat, que redueix entre dos i tres graus les temperatures. El quart eix és l’eficiència metabòlica. Necessitem la màxima autosuficiència d’energia, amb energies renovables. El mateix amb l’aigua, els materials i els residus. Finalment, el més important és la necessitat de no exclou re a ningú. Tothom ha de viure junt, sense que importin les condicions personals, socials o econòmiques. Això obliga a barrejar la població per rendes, edats, ètnies…, en les proporcions adequades. Això és el que permet la convivència. Ciutats sense por i on l’espai públic és un lloc meravellós per viure. Aquests eixos en necessiten un que els ompli de contingut, i per a això ve l’urbanisme, en aquest cas ecosistèmic. Què volem, ciutats invivibles com, en el cas de Barcelona, on el 80% de l’espai públic està dedicat a la mobilitat amb cotxe?

Tendim a veure la ciutat de manera reduccionista, gairebé a l’altura dels nostres ulls. L’urbanisme ecosistèmic inclou realitats més enllà del sòl?

Treballem amb tres plans, no només amb un, en superfície, que és el que fa l’urbanisme actual. Contemplem un pla en altura, un altre en superfície i un més al subsol. Element clau i, a més, interrelacionat. Per això és sistèmic. Una de les característiques dels ecosistemes és la seva escalabilitat. Puc definir casa meva com un ecosistema, i també l’edifici. Podríem anar obrint el ventall, que té un grau d’arbitrarietat en funció de l’interès, però que ha d’encaixar amb la definició. Aquesta escalabilitat, gràcies al fet que la ciutat és un ecosistema, permet preguntar-nos com és l’ecosistema urbà mínim on encaixen els quinze principis de l’urbanisme ecosistèmic. Aquí apareixen les superilles, que són la base de l’urbanisme ecosistèmic perquè contenen el tot. Són com petites ciutats. Actuen com una fractal. Una cosa substantiva. De fet, Cerdà ja ho va plantejar en aquests termes, i Le Corbusier també.

Qui té la paella pel mànec a l’hora d’emprendre aquestes iniciatives?

En aquests moments, els que han de definir l’urbanisme són les comunitats autònomes, encara que des que va aparèixer l’agenda urbana espanyola (en la qual vaig tenir l’honor de participar), l’Estat planteja un document estratègic basat en el model que estem comentant. Una cosa que també va fer seva l’ONU-Habitat, i que data dels anys 80. En aquesta perspectiva, el ministeri es denomina ara de Mobilitat, Transports i Agenda Urbana. Les comunitats autònomes tenen, la majoria, transferides les competències urbanístiques, però els que desenvolupen els Planes Generals d’Ordenació Urbana són els municipis, Aquí la figura general es desglossa en altres d’urbanístiques. Jo soc un servidor públic i sempre ho he estat, encara que ara estic en una fundació privada, però sense ànim de lucre. Continuo treballant pel bé comú. De la iniciativa privada no en podem prescindir, perquè en els sistemes la competitivitat està associada a les dinàmiques i les possibilitats de transformació. Quan es deixa tot en mans públiques, apareixen molts hàndicaps, com per exemple la burocràcia. Al final (ara estic escrivint un llibre sobre la complexitat urbana i el poder), el poder és l’element dinàmic de transformació social. El mateix que l’energia és l’element dinàmic de la transformació física. La iniciativa privada té aquesta empremta dinàmica, per guanyar diners. Aquest dinamisme no es pot perdre, però cal embridar-lo amb unes regles de joc que només poden ser públiques.

Cal imitar la natura: “Màxima complexitat, amb la mínima despesa d’energia”, dius al teu llibre…

L’urbanisme ecosistèmic té com a premissa posar les persones al centre de la planificació, però també les lleis de la natura. Sens dubte. El problema de la societat industrial és que, de manera estúpida, pretenia independitzar-se de la natura. Aquesta barbaritat és el que està passant, i que ve de les bases ideològiques del pensament judeocristià. Es va reproduint la mateixa idea i, al final, qui hi acaba perdent és la natura, i nosaltres, que en som una part. En aquesta via, la natura perviurà i nosaltres no. La natura no fa res que no estigui en les proporcions adequades. I nosaltres no n’aprenem perquè jo crec que tenim un problema estructural, a escala de capacitat mental, sobretot individual, perquè durant 250.000 anys hem viscut amb orelleres, amb solucions que busquen solucions lineals. Sense mirar al nostre voltant. En una conversa amb el meu mestre Ramon Margalef (l’ecòleg número 1 del món als anys 70), fa ara 30 anys, li vaig dir que era pessimista respecte al futur, i ell em va contestar que era un pessimista actiu, perquè seria una llàstima que aquest gran experiment de la condició humana estigui en perill d’extinció real.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.