«Avancem cap a un col·lapse civilitzatori de les societats humanes»

Entrevista a Miguel Pajares

    Miguel Pajares

    President de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), doctor en Antropologia Social, investigador a la Universitat de Barcelona i escriptor. Entre altres llibres, ha publicat Aguas de venganza, Crímenes de hambre i l’assaig Refugiados climáticos. Ara surt a les llibreries El legado (Alrevés Editorial), una novel·la que aprofundeix en l’engany de les multinacionals i en les seves suposades polítiques contra l’escalfament global.

    El legado, de qui, per què…?

    A la narració, que transcorre en dos moments (un d’actual i un altre de pretèrit), hi ha dues figures protagonistes. D’una banda, un hacker i la filla d’un científic i, de l’altra, el mateix científic, de renom mundial, que ha estat ajudant, a través de les Nacions Unides i altres institucions, les multinacionals a definir objectius climàtics. El que ara està tan en voga, com zero emissions netes el 2050, resultat dels seus programes de compensació d’emissions. Un dels seus informes ha desaparegut, i d’això se n’adona el hacker. El llegat és aquest informe, que no interessava que es conegués. I tot això redunda en el sentit últim de la novel·la, que constitueix una crítica en profunditat a aquests compromisos climàtics, amb el clar missatge que no ens podem creure el que ens estan dient. Les aerolínies, les automobilístiques, les tecnològiques i fins i tot les petrolieres estan bolcades en el que es coneix com a greenwashing.

    Aquesta denúncia es pot interpretar com una forma d’alineament amb els corrents que afirmen que “tot és mentida”, tan à la mode?

    És just el contrari. A la novel·la es parla del canvi climàtic, posant l’accent en la seva gravetat, de l’immens repte que té la humanitat en aquest moment. El que es qüestiona és el que ens diuen que estan fent per lluitar contra el canvi climàtic. Una cosa que ve a dir que els “compromisos” no estan solucionant el problema.

    El missatge que pretén transmetre El legado és que cal fer molt més i de manera diferent del que s’està fent pr aturar el canvi climàtic. No és creïble el que moltes empreses diuen que fan contra el canvi climàtic, però tampoc ho sembla el que les institucions, els poders públics, les Nacions Unides diuen que s’ha de fer…

    Les Nacions Unides realment estan en una posició molt interessant, que és mostrar la gravetat del problema. Els informes de l’IPCC i de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), són molt contundents i estan reclamant un gir molt més gran del que s’ha fet. Un informe de l’Oficina per a la Reducció de Riscos de Desastre (UNDRR) d’aquest any, amb la guerra d’Ucraïna ja declarada diu, per primera vegada, que avancem cap a un col·lapse civilitzatori de les societats humanes. Qualsevol que es posi a pensar en el que significa el terme col·lapse pot entendre que això significa una interrupció en la cadena de subministraments, que es deixa de produir, de conrear… Una situació en què, per descomptat, la seguretat alimentària mundial es posa en risc. António Guterres, secretari general de l’ONU, va qualificar d’“aterridora” la situació, en ocasió de l’últim informe de l’OMM.

    Com posa de manifest l’última entrega de la sèrie Borgen, no crida l’atenció la impotència, sinó l’entrega i la complicitat, a escala global, dels poders públics als interessos empresarials…

    Els governs estan intentant fer coses. No es pot posar en dubte, per exemple, la sinceritat de Teresa Ribera, ministra per a la Transició Ecològica. Però cal tenir en compte que les grans contaminadores són les multinacionals, que segueixen amb els seus negocis com si no passés res. Ens estan dient que compensaran les emissions, però mentrestant les emissions segueixen creixent. El 2021 les emissions van augmentar tot el que s’havia frenat amb la pandèmia, i aquest any van a més. La conclusió no pot ser cap altra que assumir que no s’està lluitant contra el canvi climàtic de la forma en què s’hauria de fer.

    Apareix, cada cop amb més protagonisme, la idea que les iniciatives contra el canvi climàtic posen en risc o eliminen llocs de treball. Cosa que sembla compartir fins i tot a una part de l’esquerra… Com intervenir, diguem-ne, sense produir danys col·laterals, en alguns casos molt dolorosos?

    És una cosa complexa. Sempre hi ha hagut contradiccions entre sindicats i organitzacions ecologistes. Uns defensant llocs de treball i els altres dient que estan contaminant. Ara, els sindicats estan evolucionant cap a un reconeixement del problema de l’emergència climàtica. Però el problema segueix existint. Cal fer transformacions molt ràpides i urgents preservant, és clar, els llocs de treball. Però no necessàriament els mateixos llocs de treball, sinó que cal plantejar-se que hi ha sectors de la producció que han d’anar desapareixent, i uns altres que s’han de desenvolupar. Una economia que hauria de ser de decreixement econòmic també pot generar nombrosos llocs de treball. Una agricultura ecològica, per exemple. A força de petites explotacions es poden generar moltes ocupacions. El que no és sostenible és l’agricultura industrial, que és tremendament contaminant. Igualment, es poden generar molts llocs de treball en la reparació, el reciclatge, la relocalització… Els sindicats han d’assumir aquesta transformació i acompanyar-la perquè sigui més justa.

    Situes la narració a l’Àfrica per algun motiu especial?

    El científic apareix al Congo, amb una empresa minera. Una cosa molt important per a la transició energètica, perquè si es fa, per exemple, com ho està plantejant l’Agència Internacional de l’Energia, convertirem en mines una tercera part de la superfície terrestre emergida. La mineria és molt destructiva del medi ambient.

    Mineria, transport, petroli… Per on ens estreny més la sabata mediambiental?

    En primer lloc, tot el que és l’ús del petroli, des de la mateixa gasolina fins als derivats de la indústria petroquímica. Per descomptat, la calefacció, que es fa amb gas, i la producció d’electricitat, que a Europa ja no tant, però que al món es continua fent amb carbó. No es queden enrere l’agroindústria i la ramaderia. De fet, el 23% de les emissions venen d’aquest sector. La ramaderia ho és no només pels terrenys de pastura que utilitza i les emissions del bestiar, sinó perquè per a l’alimentació del bestiar s’utilitzen les dues terceres parts dels terrenys fèrtils. Per aquest motiu es proposa incrementar la producció agrícola dedicada directament a l’alimentació humana. També els biocombustibles, que s’han presentat com una alternativa ecològica als hidrocarburs, deixen molt a desitjar.

    Estem, doncs, atrapats? No hi ha sortides? Està imposant-se l’ecopessimisme?

    S’estan fent moltes coses. Perquè al món sorgeixen moviments comunitaris d’organitzacions camperoles, que estan canviant les formes de cultiu. Encara no tenen les dimensions per provocar un canvi a nivell mundial, però és una cosa creixent. Al mateix temps, la joventut, els adolescents, el moviment que va sorgir amb Greta Thunberg està revolucionant la consciència social sobre el medi ambient. Tot això té un potencial que, potser, en els pròxims anys, ens pot sorprendre. Ara, tal com van les coses, estem abocats al collapse, com diuen les Nacions Unides. Però això pot canviar. Fa poc vaig participar en unes reunions amb organitzacions camperoles de Colòmbia i em vaig quedar realment impressionat de la claredat d’idees que tenen, i de les lluites que estan lliurant contra l’agroindústria.

    Els diners són, sobretot, especialment sensible als mateixos diners. No creus que aquesta palanca, més utilitzada del que s’utilitza, podria fer entrar en raó més d’un contaminador recalcitrant?

    Efectivament, per aquí s’ha d’anar en una primera fase, però no ens podem quedar només amb uns canvis fiscals mitjançant els quals els rics paguin més. Els últims informes sobre natalitat estan deixant de parlar de la dimensió de la població mundial com a problema. Diuen que el problema són els rics. El 50% de la població mundial, la més pobra, només emet un 10% dels gasos d’efecte hivernacle.

    Més enllà de la propaganda, la Xina s’està prenent seriosament la qüestió mediambiental?

    La Xina és contradictòria, però és ben cert que més de la meitat dels cotxes elèctrics que circulen pel món ho fan a la Xina. També un percentatge de la producció eòlica i solar és xinesa. Fabriquen pràcticament tots els panells solars que s’utilitzen al món, i el resultat és que la Xina està reduint les seves emissions, cosa que no s’esperava. Al mateix temps, són els que més carbó cremen. Sembla que s’ho estan prenent seriosament, però no volen disminuir el seu creixement econòmic.

    Facebook
    Twitter
    WhatsApp

    avui destaquem

    Deixa un comentari

    NOTES ESPECIALS

    Notícies més llegides

     

    Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

    1. Pulsa el icono del adblocker
    2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
    3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.