Quan es tracta que els directius de la junta de Joan Laporta apareguin als mitjans de comunicació el millor consell és que, precisament, evitin parlar, que estiguin calladets. Així no fiquen la pota. Una lliçó extensible i d’aplicació pràctica també al mateix president Laporta i algun dels seus assessors de confiança, com Enric Masip, un altre bocamoll que molesta fins i tot callat, com a l’assemblea de compromissaris, quan va voler silenciar un soci de manera maleducada i impresentable. Per això cobra com a assessor?
Laporta i el seu entorn directiu tampoc no han estat precisament encertats ni oportuns al llarg dels dies previs a la disputa del clàssic, ni de cara als mitjans ni en l’impacte davant l’opinió pública per culpa, entre d’altres, de Mikel Camps, un dels integrants de la seva junta, fàcilment identificable per la seva ordinariesa habitual, el seu fanatisme i per exhibir una sistemàtica manca de respecte envers els mateixos socis del Barça, un altre d’aquells personatges de gallet fàcil i compulsiu que, amb motiu de la crisi per la invasió de milers de seguidors de l’Eintracht al Camp Nou, va delatar i va culpar els socis per revendre’s el seient. Aquesta vegada va provocar que saltessin espurnes en aquesta relació entre Barça i Reial Madrid, que ja no passava pel millor moment, pel foc creuat del cas Negreira, la querella del Reial Madrid contra el Barça com a perjudicat i la resposta ressentida i victimista de Laporta en reacció a la seva imputació judicial pels pagaments a l’exàrbitre, a partir que el magistrat li hagi aplicat un upgrade a la causa i prevegi el suborn com a possible delicte.
“No és racisme, es mereix una clatellada per pallasso i vacilón, què representen aquestes bicicletes innecessàries i sense sentit al mig del camp?”, va escriure Camp irritat al seu compte de Twitter després del partit previ de Champions del Madrid a Braga sobre Vinicius. Al cap de pocs minuts va haver de retirar-lo obligat per les primeres reaccions i la seva corresponent viralització. Massa tard.
Propens a l’insult i la desqualificació, però sobretot incapaç de saber fins on arriba la responsabilitat pública d’un directiu, Camps va fer saltar pels aires els esforços del seu president, que tampoc no seria el millor exemple ni d’integritat ni de cautela a la seva imatge social, perquè les dues directives poguessin celebrar el dinar institucional i que el mateix Florentino Pérez estigués a la llotja de Montjuïc. Al Madrid li va faltar temps per comunicar la seva negativa a participar en qualsevol acte susceptible de ser interpretat com un acostament o una normalització del bon rotllo demostrat entre Florentino i Laporta al llarg de la major part del mandat de Laporta, ja que cal no oblidar l’indubtable protagonisme dels dos clubs a l’eix estratègic de la Superlliga europea, avui més que mai pendent d’un fil.
Al vicepresident Rafael Yuste, figura més que res decorativa en funcions de vicepresident primer al càrrec de l’àrea esportiva, li va tocar donar la cara abans del partit amb una disculpa en tota regla: “Encara que sigui una relliscada –va dir–, no s’ha de fer. És un tuit desafortunat. Si m’està sentint Vinicius, no es repetirà”. No va semblar que el davanter brasiler estigués molt atent a aquesta rectificació per les seves reaccions sobre el terreny de joc.
Laporta, per la seva banda, es va tornar a amagar. Aquesta vegada en un clàssic indubtablement poc decisiu a hores d’ara que va preferir encarar des de l’ombra i esquiu, intentant evitar els molts problemes de l’actualitat i aquest enfocament cada cop més confús de la seva relació amb el Reial Madrid. Laporta venia de viure un clima post assembleari profundament negatiu a causa de l’escassa assistència i participació social, un fracàs històric de tal calibre que va haver d’acceptar de mala gana la possibilitat que la cita següent amb els compromissaris recuperi el format presencial a més del telemàtic. També pesava haver estat repudiat per Evarist Murtra, el seu mentor i salvavides, en un article en què demanava a les noves generacions de barcelonistes que, per favor, facin un pas endavant per esborrar i superar el laportisme dels últims 30 anys en les pròximes eleccions. Un gir significatiu de la classe alta del barcelonisme que fins fa ben poc sempre havia secundat Laporta.
Finalment, va preferir no afrontar, ni tan sols amb la seva verborrea clorofòrmica, l’estat d’aquesta amalgama de ponts, uns ferms o altres caiguts, amb el Reial Madrid de Florentino, a qui Laporta ha exclòs del madridisme sociològic perquè, com és sabut, li deu bona part de la presidència conquerida fa més de dos anys i una submissió de la qual hi ha no poques evidències. Laporta va voler evitar-ne una realitat surrealista en la qual està més que a bones amb Florentino mentre s’aviva la guerra institucional per culpa del cas Negreira i la pressió arbitral conseqüent.
La incògnita és saber si Laporta hagués sortit a donar la cara en el supòsit d’una victòria del Barça i no d’una derrota als minuts finals acompanyada d’un possible penal ignorat des del VAR. Va preferir que tornés a aparèixer Rafael Yuste, personatge que no desperta incomoditat ni és conflictiu, tant com anodí i trivial. Yuste es va limitar a elogiar el joc el Barça i, això sí, va evitar censurar l’actuació arbitral amb una reflexió antitètica sobre l’equip de Xavi: “Hem de guanyar sempre per dos, tres o quatre gols i no mirar penals de cap mena perquè al final el que compta és el resultat”. Intranscendent.
Laporta va recórrer al manual. O sigui, va fer-se el mort davant d’una derrota de manera que ningú pugui associar aquest mal moment, com ho és perdre davant el Reial Madrid a la Lliga, amb la seva imatge a la pantalla o les seves declaracions. Pot parlar-se, sí, de covardia i de cert a temor de mostrar-se en determinades circumstàncies, també perquè el personatge en què s’està convertint, dictadors i capritxós, s’apodera cada cop més de la seva teatralitat mediàtica.
Per posar un exemple d’aquesta supèrbia, Laporta sí que es va exhibir després d’infligir-li una derrota per 3-0 al Reial Madrid a Dallas l’estiu passat, al partit estrella de la gira. L’endemà es va deixar seguir i fotografiar per la premsa en una passejada per Dallas, pel carrer on va caure ferit de mort el president John F. Kennedy -en algun moment de la seva carrera blaugrana Laporta va ser definit com el Kennedy català-, el Museu de la Sisena Planta, des d’on Lee Harvey Oswald va disparar i va assassinar JFK, els marges del riu Trinity i els carrers principals del downtown, sempre envoltat de gratacels. Ah! I la visita estel·lar al ranxo Southfork, més conegut pel ranxo de JR de la sèrie de televisió Dallas, on es va mimetitzar amb aquest personatge peculiarment pervers, oportunista, ambiciós, multimilionari i insensible i va deixar anar el seu estat de felicitat i d’entusiasme per haver-li clavat una pallissa al Reial Madrid.
A hores d’ara, Laporta més que ningú hauria de relativitzar aquest tipus de situacions, les favorables i les adverses sabent que els clàssics, en el format que sigui, són massa efímers quan es tracta d’amistosos especialment i també quan es juguen al primer tram del campionat, com ara, amb una Lliga gairebé sencera per disputar i en un context d’igualtat al cap, on el Girona i l’At. Madrid també disputen el lideratge. El problema de Laporta no és la manca de dialèctica per donar la cara davant del soci, un primer manament incomplet i preocupant en les circumstàncies que van concórrer a Montjuïc, és pura mandra i desídia combinada amb un atac de vanitat que el va empènyer a no voler-se veure a la pantalla havent de donar explicacions i un missatge d’optimisme. Va ser això o, com altres apunten, la seva negativa a sortir en calent a criticar els àrbitres o semblar emprenyat amb el seu entrenador.
En qualsevol cas, sobra anar-se’n a celebrar al ranxo de JR i sobra tancar-se a la seva cambra perquè ha perdut o guanyat un partit. Infantil. Comença a venir-li molt gran això de ser president i exercir el càrrec desposseït de les obligacions i responsabilitats davant dels socis. Perill.
